Jo no sé somriure, no n’he sabut mai. Desesperava els meus pares quan de petit em volien retratar. “Somriu”, em deien. I només em sortia una ganyota. Amb els anys he après el truc per aparèixer somrient a les fotografies. Em poso a riure, que això sí que ho sé fer, i demano a la persona que porta la càmera que esperi el final de la rialla. I llavors, clic.  Allò que sortirà a la imatge semblarà, de manera plausible, un somriure, però no ho serà.

La rialla és excessiva, agressiva, exhibicionista. Acaba sent contagiosa perquè els altres no volen quedar exclosos d’aquella grassa felicitat tan ostensible. Un observador neutral,  que baixés de l’hort i que arribés ben just en aquell moment, davant d’un esclat encomanadís de rialles es pensaria que ha topat amb una colla de ximples mereixedors de ser tancats. I possiblement no aniria gaire errat.

El somriure és tota una altra cosa. Expressa equilibri, discreció, humilitat. Es la gota que sobreïx de l’abundància del cor. Encomana pau. El somriure és cordial, és acollidor com una abraçada. La gent atrafegada que es troben, de sobte, davant d’un bell somriure, experimenten una profunda sensació de misteri. Al pou d’on ha nascut aquell gest els és vedat d’abeurar-s’hi. Per això s’amunteguen davant de la Gioconda, al Louvre. A veure si ho entenen.

• 

  Obituari

  Anna Pérez Pagès, l’amiga del sofà vermell

  Bernat Puigtobella

A nosaltres, durant molts anys, no ens ha calgut anar a París per encarar el misteri. No ens ha calgut córrer gaire món per saber el sentit cordial i acollidor d’un bon somriure. Perquè hem tingut la fortuna immensa de conèixer l’Anna. El somriure més bell del món que jo he conegut. L’agenda de la Peigis anava sempre tan atapeïda perquè tots volíem tenir-ne un tast d’aquell somriure. Durant un bon gruix  de temps la televisió va fer el miracle d’escampar-lo, de posar-lo a l’abast de molta gent. Qui seguia el periodisme cultural de la Peigis sabia que la cultura era, passada pel sedàs del seu somriure,  la forma més excelsa de l’amabilitat, de la convivència. Algú, molt ignorant, va decidir escapçar aquella font de pau.

I ara se n’ha anat. Tan a destemps,  tan necessària com era en aquest món convuls. La desaparició del seu somriure ens ha deixat orfes d’amabilitat. Que l’amabilitat és el sentiment més important ho saben els poetes, ho sabia Bertolt Brecht, ho va saber el nostre Vicent Andrés Estellés.  L’orfenesa de l’amabilitat és una banderola de perill que alcem davant de la tempesta on tot ens va abocant. Sense tu, Anna, tot costarà molt més.

T’hem estimat tant… “