A totes ens han impactat els dos capítols de la sèrie documental Generació Porno que s’han estrenat aquests darrers dies a TV3. Només cal veure els grups de Whatsapp de les famílies amb canalla adolescent on tothom en parla. Nosaltres, les catalanes de més de quaranta, que ens creiem modernes perquè hem viscut el sexe d’una manera oberta i perquè hem tingut més parelles sexuals que les nostres mares… ens hem quedat colpides i preocupades amb els testimonis del nostre jovent.

Al programa No Pot Ser (2020, TV3) ens van descobrir que les criatures tenien accés a la pornografia al voltant dels vuit anys i ens vam posar les mans al cap en sentir com parlaven del sexe. Les més obsessives vam córrer a apuntar-los a tallers de sexualitat per substituir mancances en l’educació i segurament ja vam fer tard. Però han passat tres anys des d’aquell capítol i ara sentim les esfereïdores declaracions de nenes i nens relatant allò que consumeixen, allò que reben als seus mòbils i quines pràctiques sexuals els demanen els seus companys d’institut.

Menors parlant de chemsex, gangbangs, bukkakes i grups de missatgeria on comparteixen material sexual propi per a masturbar-se. Ens creiem que la nostra canalla ens té confiança, que els entenem i que ens ho expliquen tot. També estem a les xarxes, ens pensem que els vigilem i que amb el control parental del mòbil n’hi ha prou, i no, no és així.

Només amb les cares dels pares i de les mares quan les seves pròpies filles i fills expliquen què està de moda i què fan els seus companys, t’adones que no sabem res d’ells ni de què reben. Ara veus que aquella frase, «Tu, mama, no saps res», és certa. Ja no podem anar més d’estufades dient que: «l’experiència és un grau, que nosaltres sabem anar per la vida i que a elles els queda molt per aprendre…», perquè la velocitat amb la qual reben la informació ens aixafa, ens passa per sobre, i ens avança per la dreta amb un avantatge que no podrem superar.

He acabat el segon capítol de Generació Porno plorant; la conferència que fa a alumnes la Marina Marroquí és colpidora. És molt curiós que quan acaba la seva xerrada només surtin a abraçar-la noies. Elles empatitzen, ploren i l’abracen després de les declaracions esgarrifoses on relata tot el que li va fer el seu abusador. Ells, potser pateixen per dins, però no vaig veure ni ulls humits ni cap compassió per la víctima. La petjada del patriarcat és aquesta, que no hi hagi nois visiblement afectats, que no mostrin els sentiments (que segur que tenen), que no plorin ni sentin penediment perquè no fa prou mascle. I perquè sobretot, aquesta violència no és contra ells. 

• 

  Crítica

  ‘Generació porno’ és un massatge moral per a boomers

  Joan Burdeus

El pes de tot això torna a recaure en les famílies i en el control parental dels mòbils. Però l’accés a la pornografia no només s’endarrereix donant més tard un dispositiu electrònic a una criatura, perquè ja sabem que t’ho pot apropar qualsevol company espavilat. L’educació sexual és la principal clau. Ara que el Govern ha incorporat l’educació sexual i la perspectiva de gènere a la matèria curricular de les escoles d’infantil, primària i secundària, espero que es corregeixin els errors del passat i que no es culpabilitzi només  als joves i als pares i mares, perquè hem fet tot allò que hem pogut.

El porno és fruit de tots aquests anys de banalitzar la violència contra les dones i ara passa factura a les criatures, perquè els hem deixat un món de merda. Els renyem i els assenyalem com a mala generació i només estan veient allò que nosaltres hem permès, allò que hem creat amb anys de masclisme i patriarcat. 

Per això em poso deures: No valen només els plantejaments conservadors i moralistes, ara, no val escandalitzar-nos i prohibir mòbils i porno. Els hem d’ensenyar el perill de compartir imatges íntimes, això sí, i fer-los ser conscients que difondre les dels altres és delicte. Els hi hem de dir, que el sexe que aprenen al porno no és l’autèntic. Han de rebre molta més educació efectiva i sexual, des de ben petits, i això és feina de casa i d’escola. I sobretot, trencar amb aquest sistema patriarcal que és el que ha legitimat el patiment de les dones, la hipersexualització i cosificació de nenes.

Educar en el respecte, el consentiment, en el mateix coneixement del cos i del plaer per saber què està ben fet i que no. I demanar també, que des de la política s’hi faci alguna cosa.