‘Generació porno’, un massatge moral per a boomers

Només calia sentir les convencionalíssimes opinions dels adolescents entrevistats per entendre que Generació porno és un testimoni de la resistència de l’educació moral de tota la vida contra la capacitat de subversió del porno. En teoria, el documental hauria de servir per informar una generació de pares digitalment ignorants de la facilitat amb què els seus fills accedeixen al porno i la naturalesa d’aquestes imatges. A mi em costa creure que els senyors de quaranta i cinquanta anys siguin analfabets tecnològics que no s’han deixat caure pel tobogan lúbric de Pornhub. Però, si decidim confiar en la performance d’escàndol i incredulitat dels pares reunits per al programa, potser sí que hi ha gent que necessitava saber coses de la vida moderna. Aconseguit aquest efecte de revelació, que el documental mirava de reproduir cada cinc minuts, romania un escàndol tènue i improductiu.

Darrere de Generació porno hi ha molt poca voluntat de saber. Greu, perquè, si alguna cosa sabem, és que en sabem molt poc del porno. De fet, l’experiència recurrent de llegir sobre el tema és una frustració que obliga a qualsevol persona honesta a la prudència epistemològica. I, si de cas, la literatura científica és força reconfortant: els estudis han trobat que és gairebé impossible establir una correlació entre exposició al porno i problemes en la conducta. Les dades diuen que les dècades daurades del porno a la xarxa no han produït cap distopia: la violència sexual ha disminuït gradualment arreu del món, l’estatus social i econòmic de les dones ha anat millorant, i la gent ha continuat enamorant-se i formant famílies. Els mateixos anys que hem pogut veure vídeos de gangbangs fent dos tristos clics, han estat els de la popularització i sofisticació del pensament feminista. El masclisme era més invisible i transversal en qualsevol passat idealitzat que ara que els nens escolten reggaeton a les discoteques. A mi, tot això em sembla profundament interessant, contraintuïtiu i ple de paradoxes que fa molt de temps que m’agradaria que algú m’ajudés a entendre més enllà del clixé.

Generació porno no té cap resposta, perquè no està pensat per entendre la naturalesa de la relació dels adolescents amb el porno, sinó per idealitzar la infància predigital dels boomers i proporcionar-los l’escalforeta de la superioritat moral. El tipus de preguntes i l’escenificació de les entrevistes que vertebren el documental només acaben servint perquè els adolescents diguin el que saben que s’espera d’ells. Si de cas, el més interessant és veure fins a quin punt els nadius digitals estan entrenats en els codis periodístics i controlen la imatge que projecten davant d’una càmera com caps de comunicació d’ells mateixos. En tant que adolescents, els entrevistats no tenen ni l’aparell conceptual ni el llenguatge per dir res que no siguin tòpics, però l’artificialitat de les converses no deixa cap marge per abaixar la guàrdia o reflexionar genuïnament. Veure com en parlen amb els pares és potser l’única aportació interessant i, de nou, això només certifica un cert progrés que contradiu el to d’alarma permanent.

Amb els experts, la feina encara és pitjor. Tot i que tots saben perfectament que el grau de coneixement sobre el tema impedeix fer declaracions fortes de causa-efecte, sempre n’hi ha que es deixen endur. Els experts també tenen ideologia, que a les ciències socials ho condiciona tot encara més, i sempre n’hi haurà de disposats a fer exageracions epistèmiques en nom d’una causa noble. Dels reunits a Generació porno, n’hi havia de perfectament honestos que, conseqüentment, només podien oferir respostes moderades al tipus de preguntes que se’ls feia, però també trobàvem alguns activistes disposats a fer passar les seves conviccions morals per ciència. El cas és que en sabem molt més dels problemes que genera la ubiqüitat de les pantalles que dels que genera la ubiqüitat del porno. La pregunta específica del porno és com la transgressió imaginativa interactua amb la construcció del caràcter, si la topada amb la llibertat amoral de la imaginació humana, que és un fet indefugible, es pot canalitzar de millors o pitjors maneres, i com es relaciona això amb l’edat. El totum revolutum de les pantalles confón el debat dels mòbils amb el debat del porno, cosa que empitjora la qualitat de la conversa mentre repetim compulsivament que “d’això se n’ha de parlar més”.