Sitges 2023: Ikea, feixisme i aranyes

El Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya sempre té alguna cosa familiar. És com una seqüela d’una bona saga slasher: divertida, terrorífica, emocionant i amb prou girs de guió i sorpreses perquè hi hagi un debat entre els fans sobre si supera les edicions anteriors o no. Aquesta familiaritat es respira i t’impregna com a visitant. És un entorn especial en què la sang s’aplaudeix i la justícia poètica és ben rebuda per tots. Aquest ambient provoca un sentiment de pertinença que no només s’apodera dels espectadors, sinó també dels convidats, que, entre aplaudiments, asseguren que el Festival de Sitges és el millor festival de cinema del món. No seré pas jo qui ho negui.

Cuando Acecha la Maldad (Demián Rugna, 2023)

L’edició d’aquest any del festival l’ha guanyat la pel·lícula Cuando acecha la maldad, de Demián Rugna. És el primer film argentí en guanyar el festival. En la presentació del film, el director va defensar la importància de l’èxit de la cinta, ja que l’extrema dreta argentina ja ha amenaçat que vol tancar l’Instituto de Cine i, d’aquesta manera, intentar desmuntar una indústria cinematogràfica que els molesta. Així doncs, que l’obra de Rugna hagi aconseguit dos dels guardons més importants del festival té molt més valor de l’habitual. A més, el film s’ho val: és arriscat i violent. Rugna perd la fascinant ingenuïtat que traspuava en la seva pel·lícula anterior, Aterrados, i aquí basteix un relat folklòric amb unes imatges molt potents i terrorífiques. Tot i que la trama en algun moment perd força, l’angoixa i l’ambient asfixiant la fan una pel·lícula fantàstica digna del festival.

Una cosa similar li passa a Late night with the devil –guanyadora del guardó a millor guió del festival–, que tot i la força que té el format de la pel·lícula, on tot és com un programa late night clàssic, la trama potser no acaba d’aguantar la durada del film. Tot i així, és un bon exercici estètic, adaptant el format cinematogràfic actual al d’un programa televisiu dels anys 70 d’una manera magistral. Cal mencionar la feina de l’actor David Dastmalchian, que fa un gran paper com a mestre de cerimònies d’aquest xou televisiu especial de Halloween on tot es va enrarint a poc a poc.

En el cas de Stopmotion, la guardonada amb el premi especial del jurat, la història es cuina a foc lent (potser massa), però això provoca que es vagi creant un ambient propi i pertorbador que impregna cada moment del film. La pel·lícula s’aguanta sencera per la interpretació continguda de l’Aisling Franciosi, que fa tan magnètic el seu personatge que acceptes el ritme lent de l’inici. Stopmotion ha guanyat el premi especial del jurat ex aequo amb Vermin: La plaga, un intens i claustrofòbic film on una plaga d’aranyes que van mutant per ser cada cop més perilloses s’apodera d’un edifici d’un suburbi francès. L’obra t’interessa com a espectador perquè empatitzes amb uns personatges molt ben construïts i profunds, tot i que realment el film no sigui una gran novetat en el cinema del gènere.

Terror social

L’art té, encara que sigui sense voler, el deure de ser un reflex del moment en què es fa o es representa. És una disciplina que no deixa de ser un mirall de la societat del seu moment i un recordatori pels espectadors del futur que miraran de fer relectures inevitables i, alhora, necessàries. El cinema fantàstic és una de les fonts més directes que té el setè art per la crítica social, i el Festival de Sitges té una bona representació d’obres crítiques. Enguany, la crítica al canvi climàtic hi ha estat present en diverses produccions. Per una banda, tenim Acide, una pel·lícula de catàstrofes francesa on una família es veu obligada a fugir d’un temporal de pluja àcida que arrasa el continent europeu. El drama familiar s’apodera en qualque punt del conflicte de la trama, però sense anar-hi en contra; més aviat eleva el film dotant de profunditat als protagonistes. Això provoca que els entenguis, tot i que en certs moments tinguis ganes d’escanyar-los per les decisions que prenen sota pressió.

També s’ha de reivindicar Wake Up, un salvatge slasher on les víctimes són uns activistes climàtics que ens volen advertir sobre la desforestació massiva que provoquen les franquícies de venda de mobles més conegudes. Tot i així, aquest grup de joves conscienciats es troben amb un vigilant de seguretat que els perseguirà. D’acord, la pel·lícula no inventa res de nou en el gènere i potser fa la sensació que ja l’hem vista molts cops, però i què? Funciona. Els protagonistes són carismàtics, el perseguidor és magnètic i els assassinats molt imaginatius. Què més es pot demanar a Sitges?

Si estem parlant de cinema amb una perspectiva social, no podem deixar de mencionar la pakistanesa In Flames. Es tracta d’un drama familiar que denuncia el masclisme que està inherent en l’ADN de la societat del país: una petita perla dins del Festival. I també ho és Concrete Utopia, que se’ns presenta com una al·legoria molt intensa sobre el naixement de les comunitats feixistes i la diferència entre els que les tenen i els que no. Tot succeeix després que un terrible terratrèmol destrueixi Seül i només es mantingui intacte un sol edifici. A partir d’aquí es viu un relat que va in crescendo sobre la radicalització; una narrativa molt pròpia del temps que estem vivint, on veiem que el feixisme –si voleu, podem utilitzar l’eufemisme d’extrema dreta– va guanyant terreny en molts països, inclús a Catalunya.

Però si Sitges és com una seqüela bona d’una saga slasher, no poden faltar els moments divertits, entranyables o, simplement, entretinguts. Per cobrir aquests aspectes hem pogut veure pel·lícules com la sueca UFO Sweden, un film d’aventures al més pur estil de Stranger Things, però sense l’excessiva nostàlgia que la sèrie ens té acostumats. Es tracta d’un film lleuger, però amb un guió molt ben filat i amb grans dosis d’humor que funciona a la perfecció gràcies a uns personatges molt reconeixibles i unes interpretacions molt cuidades. I sense deixar de riure, ens fixem en la proposta noruega There’s Something in the Barn, on l’humor es barreja amb el folklore nadalenc. En aquesta cinta còmica, el que més funciona són els xocs culturals entre la família protagonista dels Estats Units i la gent d’un poble noruec al qual es traslladen. Ara bé, li falta definició, ja que en alguns moments es perd el rumb de la narració i simplement es deixa endur pel corrent, tot i que és divertida i força entretinguda.

Així doncs, podríem dir que l’edició d’aquest any del festival ha estat molt satisfactòria. Hem de reivindicar més un festival amb tanta projecció i identitat com el Festival de Sitges i canviar el relat que situa aquest festival només per a frikis (que també). El cinema fantàstic s’està empoderant cada vegada més, i aquest esdeveniment és el millor lloc on gaudir-lo. No ens enganyem, la pel·lícula guanyadora de diversos Oscars, Everything everywhere all at once, hauria pogut projectar-se tranquil·lament en alguna sala del festival, que enguany ha arribat a la 56a edició amb el rècord de 83.000 entrades venudes. Un gran èxit que confirma que hi ha cinema fantàstic per estona, així que potser ha arribat el moment de començar a valorar-lo. Sigui com sigui, la bona xifra d’espectadors segur que servirà com a benzina per la preparació de la següent edició. El compte enrere ja ha començat.