Takashi Miike: “El cinema de Hollywood és molt més violent que el meu”

La violència amb la qual aquest cineasta taca el celuloide contrasta amb la calma ascètica de la persona. Una de les insígnies del conegut com Japan X-treme, Takashi Miike, acostuma a plasmar el pitjor de l’ésser humà per sublimar el mal endèmic acarnissadament, d’una manera radical i sense concessions. Alhora, les seves obsessions antropològiques i temàtiques aporten un matís grisenc a les seves històries, que contenen una forta crítica social i una prodigiosa mirada lasciva del món modern. Habitat per la venjança, l’amor, les relacions intempestives, la mort i emocions exacerbades a flor de pell, el seu és un cinema polèmic i esbiaixat, acusat d’heretge i d’immoral (també, en alguna ocasió, de misògin i retorçat), però que s’ha d’entendre des d’una mirada irònica, còmica i molt sovint dotada d’una exageració caricaturesca i utilitarista. El realitzador nipó, conegut mundialment sobretot per títols com Audition (1999) o Ichi the killer (2001), es deixa veure al 56è Festival de Sitges tot aprofitant l’estrena de la seva darrera visita als inferns amb Lumberjack the monster (Kaibutsu no Kikori), llargmetratge sobre un assassí en sèrie que es carrega brutalment les seves víctimes per, tot seguit, furtar el seu cervell.

Té un doctorat en representació de la violència a la pantalla. Creu que les noves generacions estem, cada vegada més, avesats a les imatges brutals i sanguinàries?

Sí, ho crec fermament. Cada vegada tolerem la violència més i millor. L’hem normalitzat i ja no sorprèn tant com fa un parell de dècades enrere. La seva representació ja no té aquella capacitat revulsiva, que generava, abans, sentiments de repulsió, rebuig i fascinació. Això no vol dir que els joves siguin més violents, però sí que conviuen més assíduament amb una violència que troben a tot arreu. Ara consumiu una dieta violenta que abans només es veia, majoritàriament, en ficció. I ja no us indigna.

Un assassí en sèrie emmascarat que mata pàries que han passat per l’orfenat i roba els cervells de les seves víctimes. Només Takashi Miike podria fer una pel·lícula d’això.

Sí, però en aquest cas no és tot culpa meva, perquè Lamberjack the monster no és un guió original meu. L’any 2019, el llibre homònim va guanyar un premi que es dona al Japó a la millor novel·la de misteri, que atorga el gremi de llibreters del país. És un guardó molt important, de renom nacional. Jo no la coneixia fins llavors, fins que un productor em va venir a veure un dia i me la va ensenyar, per després preguntar-me si m’interessava adaptar-la en una pel·lícula. Me la vaig llegir i em va fascinar, em va semblar molt interessant. No només perquè estava ben escrita, sinó sobretot perquè va fer que em plantegés una altra vegada què és, exactament, un psicòpata. Em va semblar un repte sucós i irrebutjable que em permetia construir un personatge fosc, calculador, fred i malvat, des del principi, des de zero.

A la història, un xip cerebral serveix per bloquejar la psicopatia de les persones.

La psicopatia està arrelada en el caràcter d’una persona, i per curar-la es necessita temps, molt de temps. Un microxip serveix per innhibir els instints assassins, però és una solució crònica, que només amaga i suavitza el problema.

Hi ha una violència exclusiva per a cada regió o territori?

Sí, cada cultura té la seva respectiva violència, partint que la violència, com a fenomen, és universal i cap regió al món se n’escapa. Però tots els països reflecteixen l’acció violenta d’una manera genuïna i exclusiva.

Vostè és conegut per l’ús d’una ultraviolència.

Així és, i mai ho he acabat d’entendre. El meu cine m’ha comportat problemes i han generat, molt sovint, relativa polèmica. En canvi, quan jo miro algunes pel·lícules que fan a Hollywood les trobo violentíssimes, molt més que les meves. I entenc la fórmula, eh: per destacar el poder del protagonista, emfatitzar la seva figura i senyalitzar la seva heroïcitat, es mostra aquest com un ésser agressiu, moltes vegades com un autèntic assassí sense escrúpols. Un bon exemple d’això és Harry el Brut. Recomano que la gent se la torni a posar i la revisi: Clint Eastwood mata a tort i a dret, sense saber a qui està pelant. És tot plegat d’una gratuïtat bàrbara i bestial.

Però “Harry el Brut” al costat d’un film seu és un episodi dels Teletubbies.

Perquè com a imatge no sembla tan violenta. No hi surt tanta sang. Però la deshumanització de l’enemic i l’aniquilació profusa de les persones és escandalosa. Jo mai mataré un personatge meu sense explicar el perquè.

La pel·lícula “Ichi the killer”, de l’any 2001, va estar censurada en alguns països, fins i tot prohibida.

Tot depèn de com exhibeixis i retratis la violència. Una cosa és fer servir la construcció d’uns personatges per explicitar la violència i una altra, ben diferent, és descriure bé els teus personatges, amb tota la seva humanitat. I aleshores, per desciure’ls bé, has de mostrar una violència incómoda, que ens espanta perquè la reconeixem en la quotidianitat. Són dues coses ben diferents. Jo, que he representat els dos tipus, et puc dir que la segona opció està molt acceptada, i la primera no tant. La primera causa una ambigüitat moral que és difícil de digerir. Per mi, les dues tipologies són legítimes d’ensenyar.

Senyor Miike: la vida sovint se’m fa terrorífica.

Ho és, amic meu, no hi ha cap mena de dubte. El món és un lloc devastadorament perillós.

Per sort, a les seves cintes també parla de l’amor.

L’amor i la violència són el mateix. L’amor pot generar violència. Ho fa constantment.

Una de freda i una de calenta.

Així és. Res surt gratis.

Es va criar a Kawachi, Osaka. Un lloc que vostè ha descrit en moltes ocasions com a minat de criminalitat i fanfarrons. Fins a quin punt això el condiciona com a cineasta?

[Riu] Molt, inevitablement. Kawachi, quan jo era jove, era un lloc complex, definim-ho en aquests termes. Era un barri perillós, on hi havia molts clans i grups criminals i la gent robava motos. El meu entorn, la meva família, les meves amistats, tot plegat ha influït en com jo contemplo i reacciono al món. No es pot escapar de la naturalesa d’un mateix, i la meva està fortament vinculada al lloc d’origen. És normal que així sigui.

Què espera del seu públic quan ha d’enfrontar-se a una pel·lícula signada per vostè?

Jo espero del meu públic que rigui, que somrigui, encara que sembli mentida per alguns pel tipus de cinema que faig. Soc molt de la broma, i considero la meva filmografia propera a la comèdia. Jo vull que la gent s’ho passi bé i es diverteixi. Espero aconseguir-ho mínimament.

A què es dedicaria, si no fos al cinema?

Segurament seria soldador, per seguir l’ofici familiar. El meu pare es dedicava a això, i ja de petit m’encuriosia i em sentia atret per un treball que, aplicant calor, fon ferros. És màgia, no?

En aquest festival té un públic acèrrim, ha considerat comprar-se una caseta vora el mar i dedicar-se a les soldadures aquí, a Sitges?

És un somni, no t’ho negaré. Però de moment aquesta possibilitat és pura fantasia, perquè com bé saps els directors nipons no cobrem tant com els europeus.