Un cinema de la (no) maternitat

Abans de la modificació de la legislació sobre l’avortament, aprovada el febrer de 2023, les dones que s’enfrontaven a la interrupció de l’embaràs i es presentaven al seu ASSIR de referència, abandonaven aquest espai fred i impersonal, on sentir-se jutjada no era cap sorpresa, amb un feix de pamflets sobre ajudes a la maternitat i el deure imperatiu de reflexionar durant tres dies. La decisió d’avortar no és fàcil. Tot i l’impuls ferm d’un primer moment, on la idea de portar algú al món no encaixa amb la teva situació actual, sigui econòmica, laboral o vital, o simplement mai has volgut ser mare, la irrupció dels dubtes és gairebé ineludible. Després d’haver imaginat tots els futurs possibles i descartar conscientment la idea de maternar, el sistema t’obligava a allargar durant tres jornades més la lluita interna que, en principi, ja estava resolta. Per a moltes, aquestes 72 hores incidien negativament en la pròpia salut mental, interferint de manera directa en un benestar que potser havia costat moltes nits d’insomni, interminables dies d’introspecció angoixant. La infantilització de posar en dubte el parer d’una adulta funcional passava per una fase de judici social on calia reiterar amb determinació i per segona vegada, aquest cop davant la sanitat pública, una discussió que hauria de ser íntegrament personal. Dipositar el dubte, aquesta llavor enverinada d’una segona meditació, era una manera d’assenyalar directament la consciència de la dona, la nostra autonomia a l’hora d’escollir.

Liliana Torres enclaustra el seu últim llargmetratge en la fragilitat d’aquest moment: la reflexió definitiva prèvia a l’avortament. La Lola (Maria Rodríguez Soto) i en Bruno (Enric Auquer) són una parella de trenta molts que viuen a Barcelona i que tot just comencen a tenir una estabilitat econòmica. Ella, que acaba d’aconseguir una feina com a docent a la universitat, es mostra il·lusionada amb els projectes de futur compartits, amb els quals fantasiegen conjuntament. La seva relació sexoafectiva sembla idíl·lica: comparteixen moments d’intimitat i mostren una felicitat envejable. La notícia d’un embaràs inesperat serà el detonant d’una crisi comuna, que posa el focus en el personatge femení però que irremeiablement s’estén, també, a l’àmbit sentimental.

La Lola mai ha volgut ser mare, però la pressió social i el seu context immediat la sumeixen en una espiral solitària de qüestionament personal. En les seves amigues trobem diferents representacions de la maternitat, tot i que la realitat d’una d’elles, la Judit (Ruth Llopis), que s’ha sotmès a diversos tractaments de fertilitat sense èxit, és la que entra en conflicte directe amb el neguit de la Lola, a qui a la vegada se li fa molt complicat compartir amb l’entorn què li està passant. Quan per fi s’atreveix a explicar-ho a la seva mare, en la recerca d’algun trauma del passat que l’hagi portat a rebutjar la possibilitat de procrear, s’adona que en generacions anteriors aquest anhel tampoc no era sempre innat. L’Antònia s’obre amb la seva filla recordant la vida que va deixar de banda per tenir-la a ella i a la seva germana, en un context encara més reticent a la llibertat femenina de decidir sobre el propi cos.

La directora vigatana submergeix la història en una atmosfera propera, creant un naturalisme quotidià que apropa l’espectador, però que també el fa reflexionar sobre la qüestió que hi representa, obrint un debat primordial que poques pel·lícules s’han atrevit a entomar. Dins el realisme imperant de les rutines diàries, hi apareixen els somnis de la protagonista, que recreen les seves pors i incerteses. Aquests collages en moviment, dissenyats per María José Garcés i animats per Nú Larruy, proposen el toc més juganer i estilístic de l’obra, aportant un univers oníric on la Lola es troba sola davant la possibilitat del canvi. Tot i el pes de viure en una societat moralitzadora, sovint encarnada per persones del nostre voltant, les decisions més importants s’han de prendre en solitari, pensant en una mateixa. Ser mare no és ni cap dret ni cap obligació, i ficcions com Mamífera posen damunt la taula realitats cada vegada més habituals, tot i que encara queda un llarg camí per a normalitzar-les sense que hi aparegui l’assenyalament social o, fins i tot, la creença que mai som prou intel·ligents, madures o aptes per saber triar amb determinació qüestions vitals com portar una criatura al món.