Sobreviure a la sepultura blanca

A tercer d’ESO vam anar a esquiar a La Molina com a viatge de final de curs, i va ser quan vaig aprendre que la neu no era el meu format. De fet abans, molt abans, ja havia après que l’aigua tampoc ho era. No soc bon nedador i la meva relació amb lo aquàtic és més aviat incòmoda. Això es pot estendre  a la natura en general, amb la qual mantinc una relació de fascinació, però també d’una prudència instintiva, que fa que estigui alerta i que eviti concedir-me el luxe d’estar completament relaxat en un entorn bucòlic. Tinc pànic als llamps i un simple vídeo d’una borrasca té la capacitat d’alterar-me (ho dissimulo prou bé, però us asseguro que m’altera). Quan mireu La Sociedad de la Nieve, l’últim drama catastrofista del director català J.A. Bayona, presentat a l’últim Festival de Sitges, entendreu potser perquè vaig estar agafant els reposabraços del meu seient i amb la mirada d’èxtasi i estupefacció, clavada en la pantalla. Diuen (amb indiscutible raó) que aquesta suposa la culminació de la seva trajectòria; l’òpera que solidificarà la seva carrera cinematogràfica. Poca gent com Bayona domina el ritme i la intensitat narrativa a l’hora de sobrevolar el desastre, la mort, la desesperació i la tragèdia. Pocs cineastes com ell, alhora, coneixen i plasmen tan bé la humanitat i l’emotivitat corresponent que se’n deriva. La muntanya no fa ostatges.

La pel·lícula adapta el llibre homònim que Pablo Vierci, íntim amic d’alguns dels protagonistes, va escriure quan va acompanyar els supervivents de l’accident aeri que va patir l’equip Old Christians de Montevideo l’any 1972, i que va obligar, als que van superar el xoc del vol 571 de la Força Aèria Uruguaiana, a resistir setanta-dos dies a la intempèrie de la serralada andina. Setze persones van aguantar les impossibles adversitats de la zona, amb temperatures de fins a trenta graus sota zero, tempestes exageradament violentes i una allau que va rematar part del grup. És conegut el cas i també ho són les imatges, sobretot aquella foto zenital del rescat, amb alguns dels joves saludant, que encara avui fa la volta al món. Durant el suplici que es va prolongar més de dos mesos, va germinar la solidaritat, la companyonia i un instint que va fer possible la resistència davant un gegant de gel que va cobrar als seus presoners un peatge molt car.

La Sociedad de la Nieve desprèn una sensibilitat càlida malgrat la gèlida realitat, denotant una habilitat rigorosa a la direcció i relatant, amb pèls i senyals, cadascun dels periples que va haver de superar, com bonament va poder, el col·lectiu. En aquest survival no només patiran els claustrofòbics: després d’un capítol introductiu, s’hi reprodueix la caiguda de l’avió en una escena demencial que esfereirà sobretot als qui tinguin por a volar. Bayona no fa distincions: la seva és una epopeia grandiloqüent i enfortida que s’empodera al llarg dels seus molt digeribles 144 minuts. El film s’alça i reivindica, en un exercici portentós de cinema efectista (ma non troppo), l’amor, la fe, l’esperança i l’amistat que germina no obstant la calamitat.

Una de les grans virtuts de La Sociedad de la Nieve és precisament aquesta: aconsegueix implicar l’espectador: l’enterra al fuselatge, l’asfixia i el converteix, gràcies a la càmera subjectiva, en un més del grup. I, en aquest sentit, la pel·lícula subministra molt bé les dosis d’èpica i de dramatització. Serveix com a registre i també és útil com a faula heroica que ens reconcilia amb la terribilitat rocallosa gràcies a l’associacionisme genuí d’un grup d’éssers humans en una situació límit. Un homenatge respectuós que, malgrat el seu final (relativament) feliç i inaudit, transmet permanentment un estat de letargia que no es congela com els cossos i les extremitats dels uruguaians. La fa insuportable perquè una pel·lícula així només podia ser insuportable.

Tot això ho aconsegueix sense demonitzar la naturalesa. No la personifica explícitament, perquè se centra en les vides que està abraçant, vides que defineix a partir del seu diàleg amb la voluptuositat del paratge. Rodada amb empatia La Sociedad de la Nieve es responsabilitza èticament i aprofita amb intel·ligència els recursos dels quals disposa: encerta amb l’elenc, amb la fotografia de Pedro Luque (filmada amb l’ajuda d’efectes digitals) i amb la banda sonora minimal de Michael Giacchino). Ens permet l’accés a la intimitat d’aquesta comunitat improvisada i, sigui com sigui, ni persegueix objectius emocionals, ni cau en trampes pornogràfiques, ni es recrea en el sentimentalisme (com sí ha fet Bayona, en canvi, en anteriors ocasions). Tampoc presumeix d’un clímax perquè no el necessita: el clímax ho és tot, el conjunt de tots els elements ben disposats. Era difícil tornar a abordar aquest episodi d’una forma elegant i contributiva. I era necessari superar aquella ¡Viven! ja caduca, resultista, prosaica i distant. Però ara, tot i conèixer fins a la sacietat com acaba aquesta història, això no impedeix que ens compungim en les nostres butaques mentre contemplem la bellesa d’un paisatge que ens vol matar.