Aprendre a dir adeu

Molts nens es vinculen per primera vegada amb el dol arran de la mort de la mascota. Internet està plagat d’articles sobre com acompanyar els més petits quan el gos o el gat amb el qual han compartit els primers anys de vida desapareix de sobte i per sempre. Una altra separació complicada pels nanos és la dels companys de classe: el canvi d’escola, el pas a l’institut, o fins i tot un trasllat a una altra ciutat o país, pot afectar la seva sensibilitat d’una forma segurament desconeguda (o oblidada) per nosaltres, els adults. Passa el mateix amb la primera ruptura sentimental: quan el teu nòvio et deixa,  transites, com bonament pots, pels incerts camins de la negació, la ràbia i la incomprensió, i en algun moment, habitualment més tard que d’hora, acabes per acceptar la situació. Ets incapaç d’imaginar-te el món sense l’altre, la vida es converteix en un sense sentit insípid i tot al teu voltant et recorda a la persona que ja no hi és, convertint aquest buit amb nom i cognoms en un fantasma estratosfèric que ocupa tots els racons de la teva existència.

La nova pel·lícula de Pablo Berger indaga en la complexitat del comiat. No estem preparats per a dir adeu, i molt menys si de qui ens hem de separar ens ha omplert de joia i bons records durant un temps. Dog és un gos que viu sol en una Nova York dels vuitanta on sembla ser que tothom té acompanyant. Per la finestra observa com els veïns comparteixen nits de pel·lícula i manta, pels carrers de Manhattan les parelles passegen de la mà i els programes de la tele no fan altra cosa que recordar-li tothora que necessita algú amb qui compartir la vida. Un anunci comercial li proposa la solució definitiva al seu malestar: es compra un robot que ell mateix construeix i amb el qual establirà un vincle afectiu fascinant. D’aquella puresa que sembla indestructible, com si res ni ningú fos capaç de desfer-lo. Però com tot a la vida, les relacions s’acaben, i Berger construeix una seqüència emocionalment devastadora per a explicar la separació entre els protagonistes: després d’un dia de platja esplèndid, Robot es queda immòbil a la tovallola. El seu cos metàl·lic no li respon, les extremitats li pesen, i Dog, després de molts intents d’ajudar el seu amic, decideix marxar per tornar a intentar-ho l’endemà. I l’altre. I l’altre. Malgrat la seva determinació, el gos no sembla sortir-se’n, però a la vegada està molt lluny d’acceptar que després que el destí els fes coincidir, ara separi els seus camins irremeiablement.

Quan surts d’una relació, especialment si tu no has pres la decisió de marxar, tornar a vincular-te de la mateixa manera pot ser un procés feixuc, llarg i dolorós. “Mai trobaré ningú igual”, pensem, però amb el temps ens adonem que la pantomima de les mitges taronges ja fa estona que la vam obviar, que de persones en som moltes, al món, i que és qüestió de paciència i voluntat (i no sempre) tornar a connectar amb algú. Potser mai de la mateixa manera, però les possibilitats són infinites, i la gràcia recau en aprendre més sobre tu i els altres cada vegada que ens atrevim a relacionar-nos amb persones noves.

Després de la ja mítica Blancanieves (2012), una versió lliure del famós conte dels germans Grimm ambientada a Espanya als anys vint, i amb la comèdia negra Abracadabra (2017) entremig, Berger torna a les sales amb una pel·lícula animada on l’afinitat entre els protagonistes va més enllà de les paraules, ja que ens trobem davant d’una proposta sense diàleg. Premi a millor pel·lícula al Festival d’Annecy, Robot Dreams ha viscut la seva estrena nacional al Festival de Sitges, on conjuntament amb El chico y la garza, últim viatge d’Hayao Miyazaki, ha suposat un reclam absolut pels amants de l’animació. Dues pel·lícules formalment molt diferents, però amb un rerefons comú que les fa dialogar sobre qüestions que ambdues desgranen: la por a la pèrdua, la resistència a les noves circumstàncies i la vivència del dol. De moment, dues de les millors propostes d’aquesta 56a edició del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya: relats colpidors que d’alguna manera recuperen l’etapa de la infantesa però que clarament interpel·len un públic adult, alhora incapaç, això sí, de sortir de la sala d’una sola peça.