L’hegemonia del multivers

Us regalo aquesta experiència immersiva: sou Steven Spielberg. Són les 4:32h de la matinada i us trobeu a la vostra habitació de l’hotel, sols, davant del mirall del lavabo, amb la boca terrosa pel sofisticat xampany de luxe que heu xarrupejat entre canapès. Us mireu reflectits, sumits en la línia entre la passivitat i el tedi, perquè la vostra autobiografia familiar i onanista, però brillant, només s’ha endut copets de condescendència a l’esquena que carrega amb dècades de cinema. És claríssim que això no ha passat, perquè tothom diu que l’Steven és un bon jan, i té pinta d’encaixar esportivament, fins i tot, una plantofada de Will Smith. Però aquesta és una situació que potser (i que segur) s’ha donat en una altra realitat paral·lela. I ara ja sabeu per on vaig: a Everything Everywhere All at Once només li faltava guanyar l’Oscar a millor documental que, per desgràcia, ja havia guanyat Navalny, títol de gran interès geopolític i, sobretot, perfecte per desplegar una contundent dosi de propagandística antirussa. Cinta que serveix per denunciar la mà dura de Putin, però que a l’acadèmia li costarà justificar formal i cinematogràficament.

Els Daniels, que són com els Javis estatunidencs, però amb més representació racial, integren la parella artística de moda en la indústria del cine mundial. Probablement, molts dels seus seguidors els proposarien per al Nobel de la Pau. Això l’acadèmia ho sap, i per això ha optat per premiar la seva odissea amb 7 de les 11 candidatures. El multivers va infestar la gran cita del cinema amb portals dimensionals i salts espaciotemporals, i les opinions (polaritzades i extremes) respecte a la producció, han convertit les xarxes en una cruenta batalla campal.

A l’edició del 2022, CODA va servir com a cavall de Troia de la mediocritat, i els acadèmics ens van tornar a demostrar que fan el que volen, perquè per això són acadèmics. Enguany, la candidata predilecta era EEAAO: el pronòstic s’ha complert sense sorpreses i, potser per això, el conflicte s’ha centralitzat en una pel·lícula que no és insuficient però tampoc és revolucionària ni excel·lent. La ficció competia amb moltes altres bones produccions, i això explica part de la frustració: els Oscars 2023 han estat com un haiku, en el sentit que no és tant el que s’ha dit, sinó allò que no s’ha dit amb el silenci i el buit cap a produccions com The Fabelmans, Tár o The Banshees of Inisherin. De fet, no han guanyat ni aquelles pel·lícules que encarnen la Hollywood de la pirotècnica i el paradigma del blockbuster com Top Gun: Maverick o Avatar 2. Les categories s’han repartit malament, i els premis s’han decantat salvatgement per una obra que, no dic que no meresqués un bany de glòria, però la qüestió, aquí, és que no s’ha deixat aigua per a la resta.

A plorar a la ploreria. Mirem de celebrar, per exemple, que el premi a millor actor recaigués en Brendan Fraser, que encarna el relat de la resurrecció i l’autosuperació, amb un passat fosc i traumàtic (l’antiheroi que surt del pou): un recorregut vital que Hollywood vol escoltar i filmar. I malgrat això, per sort, ni el cinema ianqui ha volgut commemorar la misery porn de The Whale. També cal aplaudir la victòria del Pinotxo de Guillermo del Toro, que va sortir a la palestra amb una important reivindicació de l’animació reconeguda com a cinema, i no com a gènere. La gala també ha servit per a consagrar la productora A24, coronada amb divuit nominacions.

EEAAO va triomfar fins i tot en la guerra moral. Quan l’actriu Michelle Yeoh va recollir l’estatueta a millor actriu, va llançar un missatge que convidava a no rendir-se mai. En tenia motius, perquè és la primera dona asiàtica en rebre el guardó. Una cosa similar passava amb Ke Huy Quan (millor actor de repartiment): «El meu viatge va començar en una barca. Vaig viure un any en un camp de refugiats i d’alguna manera, he acabat aquí», va dir. És un discurs honest i amb bona intenció, però també és el missatge idoni per a la Hollywood de 2023.

Una Hollywood que camufla l’elitisme i el conservadorisme caspós i decrèpit de sempre, en noves temàtiques i nous tractaments, i que manté les formes de representació hegemòniques i tradicionals. La cosa és que ja ningú compra l’american dream, i les històries d’oportunitats ja no colen perquè les probabilitats de superar obstacles i fer realitats les nostres voluntats i aspiracions es redueixen exponencialment amb cada minut que passem en aquest món. Malgrat les seves virtuts estètiques i narratives, EEAAO és, en aquest sentit, idònia per cometre un liberal washing de manual. És un bon número de malabars: un espectacle de circ basat en proeses argumentals i un muntatge faraònic i molt intel·ligent. Però també és un dard enverinat: integra perills, perquè exposa aventures que voldríem viure i que precisament no podrem viure mai de la vida. 

Al capdavall, aquí el multivers serveix com a excusa per reflectir la reconciliació familiar, la tradició i un nihilisme hiperbòlic, hiperactiu i caricaturitzat, que agrupa vicis tramposos i evidencia, novament, que Hollywood en si mateixa és una pel·lícula. Recrea faules dirigides als pobres. Uns pobres que, a la vegada, redueix i sintetitza, mitjançant un cinema que espectacularitza i fetitxitza el lumpen i la marginació; un cinema on les classes baixes i mitjanes se’ns presenten com estereotips exòtics. És, d’alguna manera, com alimentar les gallines amb pinso fet de pollastre. EEAAO és un parany fictici i genera una falsa il·lusió de llibertat, opcions i bifurcacions: però el destí és el de sempre i la realitat ja la coneixem, perquè és el que ens ha mostrat la indústria nord-americana des dels annals de la història. De moment, a mi em consola pensar que en una altra dimensió, Spielberg està tuitant compulsivament contra els resultats o que Cate Blanchett ha guanyat en totes les categories. Mentrestant, a l’ESCAC, totebags a mitja asta.