La loció per quan el sol ja ens ha cremat

El doctor Narcís Bardalet —a qui vam entrevistar fa uns anys— explica a unes amigues preadolescents l’escabrós cas d’un nen que desapareix un estiu, als anys vuitanta, en una platja de la Costa Brava. El petit es dissipa davant la seva família, i no el tornaran a veure mai més. Amb aquest relat arrenca i, de fet, acaba Aftersun (2022), i així la tragèdia i el misteri serveixen com a base sòlida que s’anirà desfent com un gelat oblidat en una terrassa de passeig marítim (d’aquelles amb mobiliari de plàstic i neveretes a l’exterior). En aquesta última proposta, Lluís Galter (Caracremada; La Substància) s’embarca en una aventura lynchiana a partir d’una mena de somni lúcidament surrealista.

I dic lynchiana perquè aquesta premissa —la del nen desaparegut—, serveix merament com a peça activadora: és la clau que arrenca el cotxe. Com l’assassinat de Laura Palmer a Twin Peaks, és només això, una simple excusa per a materialitzar el desplegament d’una aventura de suspens. L’aparició del forense més cèlebre i prestigiós de Catalunya no és gratuïta. És Bardalet el que ens subministra la dosi justa i idònia de misteri, i això és el que la converteix en una pel·lícula de fantasmes, personatges extravagants i una atmosfera fosca, malgrat el sol que pica i enlluerna. Però l’expansió d’Aftersun en el cine experimental fa possible que aquesta també oscil·li entre el realisme màgic, la tensió del thriller i el western, el terror psicològic, el documental i el vídeo casolà.

Tal com explica el seu director, l’origen de projecte arriba de les cendres de Els estiuejants, intent de pel·lícula que Galter va escriure amb Clara Roquet el 2011 i la filmació de la qual va fracassar per falta de diners. Aquesta irregularitat i prolongació del temps a l’hora de cuinar-se, potser, és un dels motius pels quals ens trobem davant una cinta particular. La seva genuïnitat és una traducció del seu repòs. Una pel·lícula estival que rescata els càmpings familiars, les revetlles festives i els bungalows compartits on el xivarri balla amb la pausa de l’agost i el silenci sepulcral de les nits vacacionals.

Aftersun és un infal·lible i càlid mecanisme d’unlock memories: un estimulador de records que no sabíem que teníem. Gràcies a una filmació rudimentària, les imatges difuses i una narrativa borrosa que no acabem de saber exactament què ens vol dir, la pel·lícula se’ns presenta com una ruta a la deriva, sense trajectòria clara. Una trama que no té sentit i en canvi agafa tot el sentit del món perquè aquest sentit és la pèrdua i el no-sentit. Veure Aftersun implica perdre’s d’una forma gratificant i satisfactòria. És desorientar-se voluntàriament. És descobrir el món des de la mirada d’un grup de nenes entremaliades i curioses, a través de l’experimentació visual, un muntatge atípic, textures brutes, filtres de fotografia nostàlgics i una estètica que es mou entre l’abstracte i el perfectament palpable.

Com una loció enganxifosa i alhora refrescant, el treball de Galter i la seva gent frega la mística d’allò estrany per a oferir-nos un relat salvatge, caòtic, i no per això menys atractiu. Aftersun juga amb les imatges i sobretot juga lliurement amb nosaltres, els espectadors, que captem com volem i el que volem. Aquí resideix la gràcia: la gran llibertat creativa del director. La llibertat com a motiu per embarcar-nos en una aventura trepidant, en una expedició sòrdida i atrevida. Per embriagar-nos amb la llibertat de l’estiu. La llibertat infantil, la llibertat de l’art i la llibertat d’una història explicada en el caliu d’una vetllada agradable, vora la barbacoa, fora la roulotte. Aftersun són unes petites vacances que tots ens mereixem. Un parèntesi que ni la feina ni el cinema comercial ens donen, però Lluís Galter sí.