«És important socialitzar tant l’experiència com la resolució de conflictes»

Parlem amb Jordi Balló i Mercè Oliva, docents de Comunicació Audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra i autors del llibre La imatge incessant, un assaig publicat per Anagrama on analitzen les diverses ramificacions dels formats audiovisuals actuals, així com els discursos i els llenguatges que aquests propugnen. 

Amb La imatge incessant encareu l’audiovisualització de la societat des de la possibilitat constructiva i no des de la crítica reticent. Considereu la perspectiva actual de l’entreteniment, amb totes les seves manifestacions, com una imposició?

Jordi Balló: L’entreteniment és un concepte difícil de definir. Nosaltres intentem situar-lo en el mateix grau de significació i de creació de pensament que pugui tenir qualsevol altre programa amb altres intencions. El que hem après fent aquest llibre és que l’entreteniment inclou formes d’entendre el món, de plantejar els conflictes i de recolzar-se en ideologies de gran influència en la cultura popular.

Mercè Oliva: Aquí neix una important qüestió dialògica. Els formats proposen mirades, conceptes i imaginaris des dels quals entendre el món. Al mateix temps, això també beu de l’àmbit social, és un camí continu d’anada i tornada. Si evoquem la idea de poder, per exemple, l’entenem com a descentralitzat, és a dir, no només està situat en els formats pròpiament dits, els quals transmeten a la societat determinades visions de les coses. Aquesta xarxa descentralitzada és un compost de ciutadans, creadors de contingut i altres agents que connecta i aprofundeix en diversos imaginaris compartits que intentem identificar.

Un vector principal del llibre és la idea de relat. Ara, una història ressona de manera fragmentada i diversificada: les stories d’Instagram, un pòdcast dividit en trossos… Es coneix més sobre una pel·lícula a partir d’un fil de Twitter que veient-la. A quin tipus de model ens aboca això?

J: Crec que el que és més característic del nostre temps és probablement que aquests relats salten d’un mitjà expressiu a l’altre, fet que ens porta a redefinir la idea de relat serial. Observant aquest canvi hem après a comprendre millor la seva naturalesa.

Quina seria?

J: Ja quasi no parlem de relat cinematogràfic, televisiu o en xarxes, cosa que haguéssim fet fa deu anys, on cada mitjà estava situat al seu territori propi i buscàvem la singularitat de cadascun d’aquests universos. Amb aquest canvi de registre, la pervivència de la idea de format en funció d’aquest moviment és el que creiem que caracteritza el moment contemporani. No direm que això sigui irreversible, perquè segueixen produint-se moviments significatius de retorn d’allò que abans era dominant i que encara ressona en el panorama actual.

M: En el llibre vinculem la idea de relat a la de format. Entenem aquest com un conjunt de regles o com una estructura significant que genera narracions. Ens interessen els relats perquè expliquen coses del món de manera narrativa, però sempre a partir de directrius preestablertes.

«Els formats proposen mirades, conceptes i imaginaris des dels quals entendre el món»

Mercè Oliva

Sembla que la informació troba nuclis de transmissió que anul·len la validesa social d’altres, com la desconfiança dels joves, concentrats a Twitch o a TikTok, envers els mitjans generalistes. Aquest conflicte tindria conciliació possible?

M: Els nous mitjans i les xarxes socials, de la mà dels seus creadors, s’han construït en oposició als mitjans tradicionals, i molt sovint la seva manera de diferenciar-se o de connectar amb l’audiència, ja sigui a través de youtubers, streamers o d’altres, generen la idea d’un conflicte generacional. Les noves generacions es connecten a les xarxes sota la premissa d’una obertura o d’una democratització radical i pensen que ja no estan al servei de grans estructures dels mitjans. No obstant això, les xarxes són actors poderosos que també organitzen i marquen la visibilitat d’aquests continguts.

De quina manera?

M: El que volem demostrar amb el llibre és que segueixen existint retroalimentacions entre els mitjans generalistes i aquestes noves xarxes. A la praxi es percep de quina manera els dispositius salten d’un nucli a un altre fins a generar una continuïtat.

Hi ha exemples?

M: Quan l’Ibai Llanos planteja el seu contingut com a streamer s’aprecia que és deutor de certs conceptes vinculats al directe, i fins i tot ha emulat alguns formats com First Dates. La confessió també és interessant, és a dir, algú davant de la càmera que explica en primera persona les seves experiències. Aquí es veu un fil conductor, el qual recorre els primers talk shows d’Oprah Winfrey fins a estendre’s arreu del món, el confessionari de Gran Hermano i finalment desemboca en els youtubers i streamers, els quals s’adrecen a l’espectador des de la seva habitació i expliquen com se senten. Empren un llenguatge hereu d’aquests imaginaris vinculats a formats originals de la televisió. Per tant, hi ha una divisió generacional però també una continuïtat cultural.

El llibre fa reflexionar sobre l’exercici del poder en els mitjans. L’horitzó de canvi, avui dia, l’encarna el mateix poder, des de Silicon Valley fins als «propietaris de la veritat» dels talk shows. Això genera un bloqueig on la dissidència s’identifica ràpidament com a tal i es menysprea. Ho veieu així?

J: Crec que el poder planteja fonamentalment dues qüestions. La primera és la manera en la qual s’intenta autorrepresentar. En el nostre context no n’hi ha prou amb allò que es diu, sinó que també s’ha de controlar el com, mitjançant els filtres entre la proposta i el receptor. A més d’aquesta característica del poder tradicional, cal preguntar-se qui és l’enunciador o qui resta darrere de la càmera. Aquest factor és menys vertical que l’altre. Avui el poder no només vol mantenir-se, sinó que pretén controlar la seva pròpia dissidència i tots els efectes que genera. I després, trobem un altre aspecte més subtil que també genera interès.

Quin?

J: En aquest moment, quan veiem una imatge, ens preguntem com s’ha produït, qui l’ha produït i amb quina intenció. Això té molt a veure amb el debat de què s’entén per divulgació cultural. Abans ens semblava que aquesta era tan positiva que no ens preguntàvem qui l’havia seleccionat, ni qui la transmetia ni des de quina perspectiva es plantejava. Abans es considerava positiu que això fos una operació nascuda amb el servei públic. En aquest context, però, la divulgació cultural és insuficient i cal interrogar-se sobre com i des d’on es mira, i també considerar a qui representa i a qui no. El nostre és un moment complex que ens obliga a reprendre els orígens d’aquest llibre, on citem a Giorgio Agamben.

Per què?

J: Quan Agamben es pregunta què és ser contemporani arriba a la conclusió que cal deixar de banda les llums i buscar les tenebres. Aquest moment és molt resplendent i transparent, per tant, la nostra funció és identificar les ombres.

Mitjançant diversos programes reflexioneu sobre la normalització. «Normal» prové de «norma» i s’apel·la a la normalització com a reacció davant d’una situació socialment considerada com incorrecta. Com ho percebeu?

Aquesta és una de les tensions principals que trobem en els formats vigents, siguin o no d’entreteniment. Què definim com a normalitat i com a alteritat? Hi han formats on se situen en un mateix espai persones amb rols oposats, com per exemple al reality Wife Swap, on, des d’una visió heteropatriarcal, s’intercanviaven les dones de famílies britàniques, o Vis a vis, en el qual apareixen persones que, si no fos pel programa, no s’haguessin conegut.

«Avui el poder no només vol mantenir-se, sinó que pretén controlar la seva pròpia dissidència i tots els efectes que genera»

Jordi Balló

Com actuen els formats?

M: Els formats ens fan reflexionar sobre la idea del jo i l’altre. En alguns casos ens conviden a entendre la diferència i en altres l’èmfasi rau més a assenyalar a aquell que es desvia de la norma. Al llibre ho exemplifiquem amb la identificació de dones de classe treballadora a través de l’estereotip de la «choni» a reality shows i a través de figures com Belén Esteban, les quals s’acostumen a emprar per estigmatitzar aquest grup i mantenir-lo al marge de la normalitat. La identificació de diferents grups socials com a alteritats és una manera de justificar la desigualtat. Les econòmiques, per exemple, es presenten de manera individualitzada, i a través d’aquest moviment es planteja que si existeixen grups que tenen menys privilegis és a causa de les seves característiques.

J: Hem intentat identificar diverses contradiccions, en la mesura que a vegades sembla que formats que aparentment no tenen res a veure en realitat comparteixen similituds. Mai parlem d’un format únic a cada capítol del llibre. Des del punt de vista de la normalitat, ens adonem que els formats basats en crims no són iguals tots ells. Alguns parteixen de la base de voler ratificar allò que per l’espectador és normatiu, i, quan el programa conclou, el televident pensa el mateix que al principi però de manera més reforçada. Per exemple, que hi ha persones antisocials, amb problemes…

Hi ha altres casos diferents?

J: Altres programes de crims, per exemple, cerquen just el contrari i obren una escletxa. D’entrada, donen per fet que hi ha persones culpables justament perquè estan fora de la norma. Pensem en Paradise Lost, per exemple, com la trilogia pionera pel que fa a aquest enfocament. El programa incita l’espectador a canviar el punt de vista, en la mesura en què consideri que la gent sospitosa ho és perquè no respon a estàndards de normalitat. Conviuen formats amb intencionalitats diferents, però que responen, en canvi, a propostes ideològiques que són inverses. Alhora es retroalimenten. En altres termes, si apareixen formats molt reeixits entre el públic és possible que barregin ambdós punts de vista: que es ratifiqui l’ordre o que es posi en entredit. Aquesta coexistència és el món contemporani.

Pel que fa a la telerealitat i als programes on s’exposen els traumes personals, sembla o bé que necessitem corroborar allò que no som a través de l’altre o, per altra banda, que només vulguem alimentar les nostres conviccions. Aquest intercanvi absolutitza la cultura del jo?

M: Per una banda sí. És cert que molts d’aquests formats adscrits al relat en primera persona, com pot ser la confessió o la simulació de situacions per exposar-nos a una realitat que no haguéssim conegut d’una altra manera, reflecteix la tendència a la individualització. Això obeeix a certs valors neoliberals, és a dir, al fet d’entendre-ho tot des d’una perspectiva individual que s’oblida de les desigualtats estructurals. L’emergència d’aquests formats ha aprofundit en això, des dels talk shows fins a Twitch i TikTok. Al mateix temps, també es poden entendre políticament.

En quin sentit? 

M: Es pot entendre l’emergència d’aquests relats en primera persona, o narracions des de l’esfera privada, com el trencament amb unes normes socials que fins a aquest moment subratllava que les experiències de l’esfera íntima, moltes vegades vinculades a les dones i a l’àmbit domèstic, eren banals i que no ens preocupaven col·lectivament. O dit d’una altra manera, que eren problemes que afectaven l’interior de cadascuna de les llars, tot invisibilitzant les opressions sistemàtiques que s’originen en aquest àmbit, del qual les dones sovint són víctimes. Aquests programes on es donen oportunitats a dones per explicar la seva vivència i com se senten obren la porta a una reexaminació d’espais, i l’expressió de malestars porta a pensar si allò personal és també polític.

Per què?

M: La desestabilització de les diferències entre l’esfera pública i privada causa que altres grups socials tinguin veu. Això permet posar en primer terme les opressions de gènere o també l’impacte de la vida contemporània en la salut mental. Ara aquest debat està al centre i se’l pot abordar des del vessant de la individualització, però també ens permet entendre quines són les conseqüències sistemàtiques d’una societat on és difícil viure.

J: A més a més, aquests formats del jo conviuen amb una tendència del cinema documental on aquest debat és rellevant. Si pensem en un autor com Wang Bing, veiem que acostuma a narrar històries constantment en primer terme, derivades dels traumes de la Revolució Cultural xinesa. És evident que el cineasta, quan per exemple filma dones que han patit, vol abandonar la seva experiència única, però per arribar a una noció de col·lectivitat cal passar per l’experiència individual.

Amb els formats també succeeix això?

J: Tornem a una tensió semblant a la que esmenàvem abans. Hi ha formats que volen tancar aquesta finestra i subratllar que el que li succeeix a una persona només l’afecta a ella. Moltes vegades, i sense la voluntat del mateix format, el públic pot afirmar-se i identificar-se amb l’experiència. No es pot menysprear cap format i cal que ens adonem dels llocs comuns entre ells, perquè a vegades aquest activisme de l’espectador es mobilitza en contra del mateix format, deixant de banda la seva possible trivialitat. És important que un espectador pugui dir que allò que veu no és el seu món, però que segueixi mirant-ho, o que el que acaba de veure no és la seva experiència real i ha obert els ulls. Aquesta particularitat travessa els formats independentment de l’escala cultural, perquè tots ells comparteixen una capacitat d’incidència i responen a algunes línies de fons del pensament contemporani.

«Aquests programes on es donen oportunitats a dones per explicar la seva vivència i com se senten obren la porta a una reexaminació d’espais, i l’expressió de malestars porta a pensar si allò personal és també polític»

Mercè Oliva

En aquest context emergeixen noves veus dogmàtiques, majoritàriament masculines, si pensem en Juan Ramón Rallo o Rubén Gisbert, les quals s’emparen en les seves àrees d’expertesa per treballar els discursos des d’un posicionament aparentment desideologitzat i políticament neutral. Com els valoreu?

M: L’emergència d’aquests creadors de contingut es pot vincular amb diversos conceptes com la idea de «manosfera». Aquestes visions masculines i heteropatriarcals parlen de l’experiència de ser home com una resposta oposada al feminisme i gairebé com una forma de retorn a la vida abans de la segona onada del moviment. Aposten per mantenir el binarisme de gènere i la divisió sexual i del treball, per exemple. Altrament, reivindiquen la posició de l’home com qui ha de responsabilitzar-se del treball fora de casa i de la direcció de molts espais. Des de la manosfera, fins a altres creadors més propers a l’emprenedor o al conseller econòmic, sempre batega una ideologia determinada. En els darrers anys han crescut aquest tipus de figures, portadores d’un discurs més escorat a la dreta i de retorn al patriarcat tradicional. S’han enfortit en l’àmbit de les xarxes i connecten amb el públic des de la idea de la inversió del feminisme com si aquest fos la manera d’organització i de pensament hegemònic contra el que ells estan lluitant.

Des de quina posició?

M: Aquestes figures es vinculen amb posicions de l’alt right [dreta alternativa] en la mesura que, per a ells, ser un rebel a la contemporaneïtat és sinònim d’oposar-se a les polítiques d’igualtat i als avenços que s’han aconseguit després de dècades de lluita.

Semblem immersos en un sistema on el fet de pensar-nos que les coses podrien ser d’una altra manera pot ser problemàtic. Una parella que segueix La isla de las tentaciones desconfiarà de la seva situació i percebrà la seva vida des de l’autonegació condicional: «potser em pot passar això», «potser soc així i no ho accepto», «potser algú altre m’entén més»… Què n’opineu?

M: Si La isla de las tentaciones permet dubtar sobre si la monogàmia és el millor dels sistemes o sobre què significa tenir, confiar o enganyar a la teva parella no ho veig necessàriament com un problema, perquè, al cap i a la fi, estem qüestionant la mateixa vida i les estructures familiars tradicionals que ens han constituït. En aquests formats és interessant preguntar-se pels rols perquè reflecteixen les pautes socials, sigui per mantenir-les o per desdibuixar-les, i en conseqüència també ens posen a nosaltres davant del mirall. Significa això que no estiguem segurs de quin és el nostre rol? Potser, però aquest aspecte és positiu sempre i quan ens permeti repensar-nos.

J: Ara pensava en l’esperit del servei públic i em remeto a una observació que detecta l’Eva Illouz. Ella ens fa veure que el sistema està preparat per fer-nos pensar que allò que li succeeix a un individu només li pot succeir a ell, i només ell mateix pot trobar solucions. En aquest sentit, el servei públic reelabora això en el sentit que allò que li passa a algú també pot comptar amb solucions col·lectives. És important socialitzar tant l’experiència com la resolució de conflictes.

«És necessari rescatar tots aquells formats que posen en crisi el mite de la llibertat d’escollir, que afirmen que el que ens succeeix li succeeix a molta més gent i que no tot és responsabilitat d’un sol individu»

Jordi Balló

Per què?

J: Quan abans parlàvem del Vis a vis, ens adonem que el programa posa en relació persones que estan lluny entre si, com podrien ser un matrimoni croat i un matrimoni serbi durant la guerra, o un malalt de sida a París i un malalt de sida a Polònia. En el moment d’ajuntar-los, l’espectador comprèn que la diversitat de les seves experiències farà veure amb altres ulls molts conflictes socials. La persona de París havia estat acompanyada des del principi, mentre que la de Polònia havia estat forçada a abandonar el seu barri i s’havia convertit en un pària social.

Què vols dir?

J: Crec que aquest assumpte travessa tots els aspectes relatius al combat envers la mentalitat dominant. Aquesta és tan transparent que l’acceptem, en la mesura que creiem que el que ens passa ens ho hem buscat i ho hem d’afrontar sols. Llavors, és necessari rescatar tots aquells formats que posen en crisi el mite de la llibertat d’escollir, que afirmen que el que ens succeeix li succeeix a molta més gent i que no tot és responsabilitat d’un sol individu.