La gran gesta mundial del futbol femení

Jo, aquest divendres, aniré a veure el Barça femení al Johan Cruyff. “Veure futbol femení és l’equivalent a veure un gos passejar sobre les potes del darrere. Saps que alguna cosa no rutlla, que és estrany, però sempre és sorprenent veure-ho”, dictava una de les notícies que van aparèixer a la premsa sobre el futbol femení. Unes paraules que contrasten amb el Mundial de Mèxic 1971, celebrat al país llatinoamericà i aplegant desenes de milers de seguidors, periodistes i aficionats de l’esport rei. A Copa 71, el documental que forma part de la secció Docs&Pearl del DocsBarcelona 2024, Rachel Ramsay i James Erskine recuperen una de les cites mundials més importants de l’esport modern, primer, amb l’objectiu de fer justícia històrica i rememorar una competició que, malgrat l’expectació mediàtica que va generar, va ser escombrada dels llibres i els registres de l’època fins ara. I, segon, per a contestar, precisament, aquesta pregunta retòrica: com és que una festa futbolística que, en la seva final va convocar 110.000 espectadors a l’Estadi Azteca, va ser ràpidament esborrada de la memòria oficialista dominant? La cosa es respon sola: perquè les protagonistes d’aquest “conte de fades”, tal com descriu una de les jugadores que hi apareixen, són dones.

La Copa Mundial Femenina de Fútbol de 1971 va ser, en gairebé tots els sentits, un rotund èxit. Va convocar les millors seleccions femenines del món. Ramsay i Erskine se serveixen dels testimonis d’algunes de les jugadores clau del torneig, captures de la retransmissió televisiva i també fotografies que immortalitzen i fan palesa una gran festivitat del futbol femení. Però també es planta com a contundent denúncia de la cruesa amb què algunes organitzacions com la FIFA (que mai van reconéixer l’oficialitat del Mundial) van emprendre contra la competició. Si bé, per una banda, el Mundial (celebrat tan sols un any després que va acollir el mateix país) societat occidental no podia acceptar figures femenines reapropiant-se d’espais convencionalment estipulats per ser ocupats per homes: “No era considerat normal que les dones que juguessin a futbol. Era cosa d’homes”, assegura la internacional francesa Nicole Mangas. Aquest caràcter retrògrad, reaccionari, venjatiu i punitiu de la federació deixa la institució futbolística més important del món com un nen ploramiques, com mostra el documental, tot i que també manifesta el dolor i els efectes . Paradoxalment, el Mundial 71 va implicar una prova fefaent que el futbol femení movia masses. Però alhora, la seva ressaca va ser obscura i va comportar represàlies tant severes com injustes. Per exemple, al país amfitrió, Mèxic, la FIFA va prohibir als principals clubs entrenar modalitats femenines d’elit o jugar en els principals estadis, apartant-les a terrenys regionals.

Tot això es mostra amb entrevistes a les estrelles dels principals equips, que disseccionen les seves vivències i records, comentant gairebé cada partit amb precisió i una entranyable emoció, donant pas, sovint, a un exhaustiu i encomiable anecdotari personal. Hi participen jugadores d’Argentina, Anglaterra, Itàlia, França i les dues finalistes, les locals de Mèxic i Dinamarca, que va aconseguir aixecar el títol en una final èpica. La producció també compta amb la presència de l’historiador David Goldblatt, que explica que el futbol femení era vist com una activitat immoral. El futbol és un esport creat per exhibir, exclusivament, les virtuts masculines”. Copa 71 aconsegueix recuperar aquest primordial capítol del futbol femení, escapant de tota nostàlgia i evidenciant (això sí, amb un tractament pedagògic que fa que la narrativa perdi una mica de pistonada si el que busqueu és un documental més aviat estètic) la importància d’aquesta fita. Ho fa, primer, plasmant l’antecedent de les seleccions, el context de tot plegat i la preparació pel Mundial. “Va ser on vaig experimentar la llibertat per primera vegada”, reconeix una de les protagonistes mexicanes. La segona part narra amb passió el transcurs de la Copa del Món, la reacció internacional i tot el suport d’un públic entregat. Finalment, a tall d’epíleg, s’exhibeix l’oblit i maltractament posterior, així com l’ostracisme al qual es va condemnar a les jugadores que van obviar qualsevol prohibició i van decidir competir al màxim nivell sense tenir en compte les advertències d’una societat hipermasclista que, si no acudia als camps per fetxitxar i sexualitzar les jugadores, considerava, el seu, un gest repudiable indigne i vil.

Copa 71 radiografia un context social (tampoc tan allunyat del d’ara) que a través d’entrevistes i retalls de periòdic es va intentar denostar i denunciar, a través d’una propaganda amenaçadora, com una activitat perillosa. El Mundial de Mèxic (la mascota del qual va ser Xóchitl, una planta azteca que simbolitza també una dona guerrera) va significar un abans i un després, una autèntica gesta pionera que ressona encara avui, malgrat el silenci aplicat per tapar-ho durant dècades. Ara celebrem que l’impacte i el reconeixement del futbol femení augmenta cada dia, però cal fer-ho sense ignorar que fa cinc dècades que les grans figures futbolístiques van dur a terme una gran revolució que va universalitzar l’esport i van exemplificar la sororitat i l’empoderament. Jugadores que van fer que un partit signifiqués un acte polític (tal com explica la mexicana Elvira Aracén) nom d’un futur més igualitari i lliure. I jo, aquest divendres, aniré a veure el Barça femení al Johan Cruyff.

Podeu veure aquest documental el pròxim divendres 10 de maig als Cinemes Renoir Floridablanca de Barcelona, a les 18.15h. Entrades, aquí.