Clara Roquet: “Libertad parla del privilegi des del privilegi”

L’amistat, l’amor, la tensió entre diferents classes socials que cohabiten sota el mateix sostre i la maternitat són temes que conflueixen a Libertad (Avalon, 2021) el debut com a directora de Clara Roquet (Malla, 1988). La cineasta, que ha destacat anteriorment pels guions de 10.000 km —Premi Gaudí al Millor Guió—; Els dies que vindran i Costa Brava, Lebanon —estrenada a la secció oficial del Festival de Cinema de Venècia 2021— presenta la seva aposta a L’Alternativa, el Festival de Cinema Independent de Barcelona. Libertad ha girat per tot el món i ha format part de la Setmana de la Crítica de Cannes. La pel·lícula, considerada ja una de les grans propostes nacionals de l’any, es podrà veure en cinemes a partir del divendres 19 de novembre.

Amb ‘Libertad’ t’estrenes com a directora. Com valores aquesta primera experiència?

Dirigir no és gens fàcil, i més aviat representa un repte molt gran. Com a guionista m’ha ajudat a entendre els directors amb els quals he treballat i treballo. La direcció, en aquest cas, m’ha ajudat a trobar la meva pròpia forma de dirigir, i això ha estat molt gratificant. Crec que abans associava la direcció com una figura de poder i d’autoritat, i d’alguna manera em tirava enrere. En aquesta pel·lícula he anat trobant com la meva manera personal d’acostar-me a la direcció, que té molt a veure amb la col·laboració i amb treballar amb una comunitat amb qui em sento molt còmode.

Has trobat, doncs, aquesta visió familiar que tens del rodatge?

Totalment. Vaig tenir molta sort en el procés de creació a Libertad, en el qual vam conviure en una mena de gran família durant rodatge. Les relacions que hem creat, els vincles… Tot plegat ha estat molt positiu. I la pel·lícula suposo que reflecteix aquesta energia. Estem molt contents, ha anat molt millor del que mai m’hauria esperat [riu].

Tenies una sensació de dubte respecte del resultat final?

Des de dins sempre ho veus molt diferent, molt distorsionat. Jo pensava que aniria fatal [riu]. Et poses en la pitjor situació.

Com ha estat treballar simultàniament en la direcció i el guió en una mateixa pel·lícula?

Com que jo soc principalment guionista, per mi dirigir és una conseqüència directa d’escriure. És a dir, he escrit aquesta pel·lícula que és tan meva i d’alguna manera em semblava molt difícil transferir-la a algú altre, perquè tampoc sé si ningú més l’hauria volgut dirigir. La conseqüència d’escriure el guió de Libertad era dirigir-la. No m’ho puc plantejar al revés. Tot i això, m’agradaria treballar amb coguionistes en projectes futurs, si torno a dirigir, perquè hi ha projectes que potser requereixen més la col·laboració entre guionistes i creadors.

“Libertad és una pel·lícula de transferències i d’herència.”

Quina importància ha tingut per tu haver passat per Cannes, en un sentit personal i professional?

Vaig passar a la Setmana de la Crítica de Cannes. Crec que sobretot ens ha aportat molta projecció internacional. Te n’adones perquè li’n diuen el rei dels festivals. Tothom vol anar a Cannes, hi ha aquesta obsessió. I fins aleshores no ho entenia. Sí que sabia que el que havia passat era molt bo, però no exactament el perquè. Amb això va passar de ser una pel·lícula més local a ser molt més visible en el panorama internacional. Que Libertad estigués present a Tokio, Melbourne, Israel, Egipte, l’Índia, als Estats Units o Mèxic, segurament és gràcies a Cannes. A més, és un festival que dóna un ressò i un reconeixement que poden ajudar molt a l’hora d’aixecar futurs projectes.

‘Libertad’ encara la joventut, el pas de la infantesa a l’adolescència, i reflexiona entorn de la pèrdua de la innocència en aquest procés. Tenies la necessitat de tractar tot això?

A part de la necessitat de parlar-ne, la pel·lícula també necessitava que les nenes, les protagonistes, també tinguessin aquesta edat. Per mi l’adolescència és l’etapa de creació de la identitat, i part d’aquesta identitat és la identitat de classe. Una identitat que es construeix moltes vegades per herència de la teva mare, de la teva família, o bé en contraposició d’això, com a rebuig. Em semblava molt interessant el tema. A més, la joventut viu l’amistat amb una intensitat que mai més es repetirà a la vida.

Suposo que aquesta és la raó per la qual hi ha tants creadors obsessionats per l’adolescència. És el moment de formar-se a un mateix. Durant aquesta etapa, per exemple, els estius, les amistats femenines, agafen molta intensitat i molt de romàntic, també.

Un altre tema central del teu film és la maternitat.

És una pel·lícula de transferències. De transferències entre mares a filles. D’herència. De filles que es rebel·len contra tot allò que els ha vingut donat per les seves mares, sobretot en el cas de la Libertad, que s’allunyen i s’apropen. Després hi ha aquesta mena de tensió entre la Rosana i la Teresa per la relació amb l’Angela. A vegades sembla que tingui més cura la cuidadora que la seva filla. M’interessava molt aquest joc de miralls per construir la metàfora central de la pel·lícula.

També hi apareix la malaltia i la vellesa: filmes l’alzheimer en el seu grau més divertit, més trist i destructiu.

Això és degut a un motiu molt personal que és que la meva àvia tenia alzheimer, i em va fer reflexionar molt sobre el procés de pèrdua de memòria familiar. La identitat familiar se’n va amb aquesta memòria. El personatge de l’àvia, al perdre la seva identitat, també perd la identitat de classe. I per tant abandona els prejudicis heretats, construïts, culturals. La pèrdua progressiva de la memòria és la manera amb la qual el personatge s’acosta de la forma més humana a la protagonista, la Libertad, sense manies. I de fet crec que és la connexió més honesta que hi ha a la pel·lícula.

És una pel·lícula molt femenina, en què s’hi representen dones en diferents moments vitals.

No ha estat una elecció del tot conscient. Quan escrius una pel·lícula, en el meu cas, senzillament vas construint peça per peça sense pensar que faràs una història on tot siguin dones, o que parli de mares i filles. Passa molt, sobretot amb les òperes primes, que parlem sobre el que més coneixem i sobre el que tenim més proper. Jo conec més l’amistat femenina que la masculina, i conec millor la relació mare-filla que pare-fill. I mira que també hauria estat interessant. Libertad podria haver tingut dos protagonistes nois i es podria haver explicat igual, la història no hauria canviat perquè l’essència és la classe social.

‘Libertad’ també parla de l’escletxa entre classes socials. Hi ha una mirada social molt respectuosa, objectiva, en el teu cinema, però també molt crítica.

En el cinema espanyol no és tan habitual trobar aquest tractament. És un tipus de cinema que està més al marge. I quan és el cas, penso que majoritàriament es retraten temes socials des del lloc de la persona no privilegiada, del pobre. A mi em sembla molt important carregar contra certes estructures des del privilegi, que és una cosa que no es fa tant. El punt de vista que té Libertad no l’he vist en tantes pel·lícules. La Roma del Cuarón no tria el punt de vista de l’oprimit. Jo no volia fer això perquè em semblava apropiacionisme. És una pel·lícula que vol molt conscientment parlar del privilegi des del privilegi. Criticar el privilegi des del privilegi.

Com ha estat treballar amb un bon gruix d’intèrprets amateurs en el repartiment?

M’agrada molt treballar amb actors no professionals. I més enllà d’això, considero que hi ha papers pels quals no hi ha actors entrenats, perquè són papers de segon lloc, gairebé fora del pla. Ha estat molt divertit i bonic poder treballar amb la Nora Navas i la Vicky Peña, que són actrius amb moltíssima trajectòria, al costat de la Maria Morera i la Carol Hurtado. El que vam aconseguir és que es generés un aire de família, de molta pinya. Crear un espai segur on vam treballar molt tranquil·lament. Tant la Vicky com la Nora ens van ajudar molt, i van estar des d’un principi molt a favor de la pel·lícula, fent costat a la forma com volíem treballar. Es van adaptar a aquest registre més natural a la perfecció.

Com passa amb anteriors produccions en les quals has treballat, formalment ‘Libertad’ conserva aquell punt indie, lent, elegant. Estàs satisfeta amb el resultat estètic?

Hi ha coses que ara hagués fet diferent, com sempre passa. Però l’estètica estava molt pensada d’entrada. Vam fer molt storyboard. Vam investigar molt quin tipus d’imatge volíem. Clar, la directora de fotografia, la Gris Jordana, és increïble, venia amb un munt de referents. La foto estava molt pensada. Pel que fa a la planificació, sempre hi ha coses a les quals has de renunciar. Per exemple, jo tenia molt clar que volia càmeres més estàtiques, amb trípodes i dollies. Però hi ha moments en els quals no ho pots fer, perquè la situació i l’escena no t’ho permeten. Hi ha coses que no controles, i aquesta és una mica la part bonica i la gràcia del cine.