No hem vingut aquí a parlar de tenis

Luca Guadagnino és un geni en la representació de relacions romàntiques travessades per l’adversitat. A l’obra que el va culminar com a director de reconeixement internacional, Call me by your name (2017), un tendre Thimotée Chalamet (Elio a la pel·lícula), quedava fascinat pels encants d’Oliver, un nord-americà que arriba al poble italià on el jove passa l’estiu amb la seva família amb la fletxa de cupido sota el braç. Una notable diferència d’edat se sumava a la tensió homoeròtica, configurant un primer amor impossible que ens regalava un dels plans finals més colpidors del cinema contemporani. El mateix actor protagonitzava amb Taylor Russell el romanç entre dos adolescents caníbals a Bones and All (2022). En aquest cas, la seva condició de marginalitat i la irrefrenable possibilitat de ser ingerit per l’altre condemnaven aquest idil·li de carretera a un desastre indefugible.

A Challengers, el seu últim film, allò que entorpeix l’èxit romàntic és, no només la naturalesa del vincle, construït sobre un triangle amorós, sinó també les personalitats dels partícips. Tashi (Zendaya), una jove promesa del tenis que queda massa aviat arraconada al paper d’entrenadora per culpa d’una lesió, té un caràcter egocèntric i competitiu, gairebé obsessiu amb l’esport que practica. La seva ànsia de control la portarà a prendre decisions que afectaran directament la seva vida personal, i, en particular, el seu matrimoni amb Art (Mike Faist), un noi fàcilment manipulable a qui va conèixer a la vegada que a Patrick (Josh O’Connor), el tercer en discòrdia.

Patrick i Art són amics des de la infància, i la seva afició al tenis els ha fet encara més íntims. En una de les competicions a les quals assisteixen plegats, tots dos quedaran fascinats per Tashi, amb qui, contra tot pronòstic, acabaran compartint una nit de borratxera adolescent on la barrera entre l’amistat i l’atracció física serà derruïda conscientment per ella, que utilitzarà la situació per a iniciar una relació de control amb els dos candidats. Al llarg del metratge, assistirem al desplegament de les arts de dominació de la Tashi, de les quals també en veurem les conseqüències. Ella fa i desfà lliurement, actuant sempre en benefici propi i posant l’èxit professional al centre de les seves aspiracions. Res l’importa més que mantenir la seva notorietat dins el món tenístic, ara com a preparadora física d’Art, a qui força a participar en totes les competicions que a ella li hauria agradat guanyar, convertint-lo en una marioneta al seu servei.

Molt abans d’aquesta unió, però, Tashi manté una aventura de joventut amb Patrick, que finalitza justament el mateix dia que ella pateix el fatal accident que l’apartarà de la pista. La cicatriu resultant li recorda constantment l’esfondrament de la seva carrera com a jugadora, però també un punt i a part amb Patrick, amb qui la lluita d’egos impossibilita un bon enteniment, però per qui sent una atracció sexual irrefrenable.

L’univers esportiu es converteix en l’estratègia de Guadagnino per a exposar les tensions personals que arrosseguen els personatges al llarg dels anys. Des del present, on Patrick i Art es disputen el premi del campionat que dona nom a la pel·lícula, viatjarem constantment al passat, fent una cronologia acumulativa d’aquells moments que els han portat a la situació d’enemistat actual. L’adrenalina del partit, animada per l’espectacular música composta per Trent Reznor i Atticus Ross, membres de la banda Nine Inch Nails, tenyeix completament el relat que se’ns explica, on el personatge principal s’erigeix com una mena de deessa autoritària que dirigeix l’obra amb determinació i seguretat. Des de la posició d’espectadora, sent a la vegada el centre d’atenció absolut de jugadors i públic, Tashi farà servir les mirades per a comunicar-se amb els contrincants. Les pistes d’aquesta conversa soterrada aniran manifestant-se a través dels incessants flashbacks, que posaran llum a la foscor donant sentit als actes de cadascuna de les parts d’aquesta tríada.

Anar al cinema a veure Challengers esdevé una experiència sensorial on el so i l’espatarrant atractiu dels intèrprets aclaparen completament el protagonisme. La sensació d’estar de festa amb tres de les persones més desitjades del globus terraqüi és inevitable. La mirada estètica que desplega el director sobre els cossos, destil·lant suor a càmera lenta, fa que no puguem apartar els ulls de la pantalla, convidant-nos a traspassar-la i agafar lloc entre el públic expectant del resultat final. La nostra posició, però, ens permet veure des de múltiples perspectives aquesta col·lecció de cops de pilota on la veritable victòria queda fora del camp de joc. Qui guanyi el partit és irrellevant, perquè tot el que ha passat fins a arribar al present determina el futur d’aquesta relació a tres bandes on la complexitat emocional i l’afany de lideratge eclipsa qualsevol filigrana tècnica. El que està clar és que no hem vingut aquí a parlar del tenis, i que Guadagnino torna a proposar-nos una història plena de marro on gaudir es converteix en un deure inexcusable.