‘Això no és Suècia’ i el perill lingüístic del 3Cat

El 3Cat és tan gros que és fàcil que sota la boscúria digital s’hi amaguin trampes. Amb el canvi de nom i l’explosió de programes a la carta, el criteri de quantitat i el de qualitat es barregen de manera ambigua i se’ns fa més difícil criticar i fiscalitzar la cosa, que no només és un esport molt bo per descarregar estrès i frustracions nacionals a les xarxes, sinó també una conversa política importantíssima. I parlar de política és parlar de llengua: Això no és Suècia és una de les millors sèries que ha estrenat TV3 els últims anys amb un potencial enorme per captar públic, però resulta que té una barreja absurda de català i de castellà.

Ja d’entrada, la sèrie d’Aina Clotet i Mar Coll es pot veure sencera i gratis des del primer dia a RTVE Play: són tres tristos clics i ni tan sols cal crear un usuari. En canvi, al 3Cat s’estrena un episodi cada dilluns, que es pot veure en directe al prime time i queda immediatament disponible a la carta. No és un decalatge tan greu com el de Merlí: Sapere aude, que va sortir sencera molts mesos abans a Movistar, però tornem a parlar d’una comèdia dramàtica amb ambició i actors famosos: és com si ens estiguessin acostumant a baixar l’exigència amb les grans apostes audiovisuals, una mena de bany maria de diglòssia televisiva.

A l’Això no és Suècia que es pot veure Espanya hi ha molt de català, i al que es pot veure a Catalunya hi ha bastant de castellà. A la VO, Aina Clotet i Marcel Borràs parlen entre ells en català subtitulat i canvien de llengua davant dels personatges castellanoparlants, talment com si fóssim al Congrés de Pedro Sánchez. En canvi, a la versió doblada que arriba a casa nostra es manté el català original dels protagonistes, mentre que alguns personatges es doblen al català… Però no tots!: la veïna sueca, l’avi andalús o el transportista genèric parlen en castellà a les teles catalanes.

El 3Cat té una missió de normalització del català, però la política lingüística d’Això no és Suècia normalitza el castellà. Les sèries populars creen vocabulari.

Des del punt de vista artístic la tria no té cap sentit perquè la llengua no és un tema amb què jugui la sèrie: fer parlar en català a uns o altres no explora les friccions lingüístiques del país ni la identitat dels personatges de cap de les maneres. Tot surt de la pasta: quan tens televisions espanyoles posant recursos i amplies el perímetre fins a actors castellanoparlants, la lògica de la coproducció empeny cap al multilingüisme, que és una cosa fantàstica per a festivals de cinema d’autor però un problema polític i una anomalia en el mainstream d’una televisió pública. 

Ja som al cap del carrer de sempre, que és la responsabilitat política amb la llengua que ha de tenir la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Fa temps que sabem que la versemblança és una trampa: la televisió pública de Catalunya és un instrument de protecció de la llengua que no ha de reflectir la diglòssia, sinó combatre-la. El 3Cat té una missió de normalització del català, però la política lingüística d’Això no és Suècia normalitza el castellà. Les sèries populars creen vocabulari.

Fa patir que s’aprofiti el 3Cat per dissimular la reculada. Sempre que puguin, les productores intentaran arreplegar recursos que poden justificar d’una manera o altra la falta d’integritat lingüística de les obres. I tampoc les podem culpar, és una qüestió d’incentius o de regulació. A part de posar més diners públics, l’única alternativa seria que el 3Cat sigui més exigent amb l’exclusivitat del català (per no parlar d’una mínima simultaneïtat en l’emissió si hi ha producte en castellà). No cal dir que això activa el contraargument que és millor que existeixin dues sèries bilingües de més que de menys, i que qualsevol audiovisual amb una part de català suma. Això no és òbviament fals, però la idea de mercat lliure lingüístic en les condicions d’asimetria entre el català i el castellà sí que ho és. A la pràctica, la demanda del sector públic crea un clima que determina el que s’acaba fent. Com més laxa sigui la CCMA amb la llengua, més farà que les productores acabin introduint el castellà d’una manera o d’una altra amb l’excusa del finançament.

Les sèries populars són un front important en la batalla de la normalització, i el 3Cat no hauria d’aprofitar la confusió digital per continuar la davallada lingüística de TV3.

Ja coneixem el bucle polític: no som un estat,  la incompetència i mentides dels líders del Procés han debilitat el prestigi i la credibilitat de les polítiques nacionalistes, la immersió està sota un atac espanyolista just quan les dades objectives certifiquen un retrocés del català, etcètera. Tot plegat facilita aquests interregnes on és fàcil celebrar acríticament que existeixi una bona sèrie encara que sigui diglòssica. Però la inèrcia contrària al català és inexorable i en algun moment cal que canviï. Les sèries populars són un front important en la batalla de la normalització, i el 3Cat no hauria d’aprofitar la confusió digital per continuar la davallada lingüística de TV3. Podem començar per un clam molt senzill, una ambició tan petita que fa uns anys hauria semblat supèrflua però que torna a ser necessària: el dilluns a la nit, sèries en català. I alguna superproducció digital exclusivament en català tampoc estaria gens malament.