Suècia a Vallvidrera

Que l’estrena d’Això no és Suècia hagi coincidit amb l’hecatombe de l’informe PISA és sornegueria còsmica, i és ben bé que podries posar talls d’experts i tertulians que han parlat aquests dies sense editar ni una paraula i fer-los passar per gags de la nova sèrie del 3Cat. No es pot suportar. La conversa sobre educació s’ha tornat exasperant perquè, igual que les noves paternitats, no aconsegueix sortir del bucle narcisista. Pares i mestres emeten arguments sobre l’educació emocional vs retornar al Florido Pensil, i només pots sentir que parlen d’ells mateixos; una desfilada de vides devastades que fan servir els seus fills per no pensar en el buit que els batega al pit.

Això no és Suècia està molt bé. Cal donar-li una mica de temps perquè desplegui la seva gràcia, perquè funciona molt millor com a drama que com a comèdia. Això, que sol passar en aquest format híbrid tan de moda els darrers anys, apareix amb un contrast especialment marcat en aquesta sèrie creada per Aina Clotet, Daniel González i Valentina Viso, perquè els acudits explícits van pel broc gros i són força fàcils de veure venir, però la foscor que sotja els personatges és el que actua com a mecanisme veritablement còmic; com es veu en la sorprenent velocitat amb què la trama no només mata un gosset adorable, sinó que ens mostra una imatge explícita del seu cadàver esventrat per un senglar. La sèrie recol·lecta amb precisió les vergonyes de la nova generació de pares pijos desconstruïts amb feines creatives, però, a part de ridiculitzar-ne la tonteria, sap fer que transmetin una desesperació tan claustrofòbica com la que veiem a les comissures dels nostres amics pares a les històries d’Instagram.

Hi ha dues concrecions amb un punt d’originalitat que fan molt de bé a l’engranatge de la sèrie. En primer lloc, les sessions de teràpia conjunta guiades per una Mary Poppins nord-occidental aconsegueixen un efecte genuí de realitat documental i, al mateix temps, retenen la pàtina d’humor negre. Pots veure que les contradiccions de la paternitat són més existencials que socioculturals, i delectar-te amb la impossibilitat de la teràpia d’anar gaire més enllà del clixé en el millor dels casos i de l’autoprotecció cínica en el pitjor. En segon lloc, Vallvidrera: és tan gros això que els ha passat als nous pares amb tenir un tros de verd pels nens que la irrealitat del barri on viuen els personatges de la sèrie, com la irrealitat de la decoració de les cases insofriblement estètiques, reforça pertot la idea de tenir fills com a forma de fugir cap al no-res.

Això no és Suècia toca os perquè canvia la perspectiva sobre el debat de l’educació i la paternitat. El problema no és la complexitat del món, sinó la infelicitat rotunda dels pares. Com cada vegada que sents les polèmiques espirals entre collit o mètode Estivill, pública o concertada, mòbils o no mòbils, només pots pensar que, al cap del carrer, tot depèn de si els progenitors estan bé amb ells mateixos o no ho estan. Que la modernitat ens ha dut a un punt inquietant en què carreguem les esperances de redempció sobre els fills més que en cap altre període de la història de la humanitat sembla bastant irrefutable. Que la capacitat de donar sentit a les vides de les pobres criatures depèn del fet que els pares deixin de buscar el seu sentit en els fills, també.