Traduccions entre l’equidistància i la revolució

22.09.2017

Aprofitant l’embranzida de la rentrée literària, Adesiara ha decidit tornar a apostar per les traduccions: després de Shakespeare i Petroni, ara arriba el torn d’Aristòfanes, Kazantzakis, Huxley, Ciceró i Edward Bulwer-Lytton. Per ara, parlarem dels dos últims, que ja vam veure a La Setmana del Llibre en Català i que Jordi Raventós ha presentat a La Central de Barcelona acompanyat dels seus traductors: Ignasi X. Adiego, Alejandra de Riquer i Joaquim Mallafrè. Dos llibres molt escaients pel moment polític que estem vivint.

Està a l’ordre del dia: a Catalunya tenim totes les paperetes per viure una tardor que promet ser moguda i, tant de bo, històrica. De moment, intervinguts i esorcollats, estem en campanya electoral, esperant aquest 1-O tan incert i apassionant. L’escenari és idoni, i gairebé diria que imperatiu, per parlar d’una de les novetats d’Adesiara, el Manual de campanya electoral elaborat per un dels grans oradors de la història, Quint Ciceró. Un tractat que, després de 2.000 anys, resulta francament d’actualitat. Tampoc hi desentona, en aquest context, el Zanoni d’Edward Bulwer-Lytton, ambientat en l’època d’una Revolució Francesa que s’acosta als 230 anys (que joveneta, al costat de Ciceró). Dic que no hi desentona al·ludint a la revolució, esclar, amb la diferència que la nostra és pacífica, amb urnes amagades i sense guillotina.

Comencem pel Manual de campanya electoral, del qual ja va parlar Teresa Costa-Gramunt a Núvol, que sembla fet ex professo per l’atípica campanya, o per l’anticampanya, de l’1-O. Es publica en edició bilingüe llatí-català i amb la traducció d’Ignasi X. Adiego i Alejandra de Riquer, que tornen a treballar junts després d’haver traduït al castellà un altre clàssic, Sèneca el vell, l’any 2005. Actualment estan immersos en un altre projecte amb Adesiara: la traducció de Les vides dels dotze cèsars de Suetoni. Però aquests dies el protagonisme és per al Manual de Ciceró, que ja va ser un èxit quan la mateixa De Riquer el va traduir al castellà el 1993. Sembla que fins i tot Zapatero el tenia sobre la taula del seu despatx… i sembla que l’hi hauria fet cas. “Val més prometre una cosa que no pots complir que no pas dir que no”, diu Ciceró. Doncs sí, Zapatero s’ho va prendre al peu de la lletra. Els catalans encara recordem el fatídic “Apoyaré la reforma…”.

Ciceró

Segons De Riquer, a banda de filòsof i polític, Ciceró “era un advocat excel·lent“, és a dir, un orador demolidor, i que “la seva arma més poderosa era el poder que tenia d’amenaçar en un judici”. I Adiego recorda un dels principis més elementals i maquiavèlics (encara que l’adjectiu s’avanci uns quants segles) de la política: “tots els grups i classes populars havien de creure que Cicieró els empararia”. Tenint en compte que no pertanyia a la noblesa senatorial i que ni tan sols era nascut a Roma, hem d’atribuir el seu èxit a un talent conspiratiu, tàctic, sintètic i retòric realment extraordinari, malgrat l’interclassisme que pregonava i el cinisme i la hipocresia que defensava sense gaires eufemismes. L’objectiu era caure bé a tothom. Avui, Ciceró seria un equidistant.

No podem dir el mateix de Zanoni, tan platònic i idealista, tan entregat a les passions com Ciceró a la contenció. Jordi Raventós defineix el llibre com una “novel·la total que enganxa fins a l’última pàgina“, que parla de l’amor, la màgia i la revolució. El seu traductor, Joaquim Mallafrè, reconeix que és un llibre molt complex i que suscita algunes qüestions delicades quan s’ha d’adaptar a una altra llengua, tot i que això, per a qualsevol traductor, segur que és més estimulant que cap altra cosa. Mallafrè explica que l’amor planteja la immortalitat; la màgia, l’aporia entre l’egoisme i el perfeccionament encerclades pel misteri; i la revolució, finalment, registra la història, perquè a Zanoni hi surten una cinquantena de personatges reals detalladament descrits (menció especial per Robespierre) que van participar a la revolta popular contra Lluís XVI.

Edward Bulwer-Lytton

Escenes domèstiques, consideracions musicals, digressions romàntiques, ocultisme, hermetisme, ritus iniciàtics, erudició, refinament, idealisme, traïcions, guillotines… La novel·la és “total” perquè és complexa però sòlida alhora, també perquè és voluminosa (535 pàgines), i sobretot perquè literàriament i fins i tot filosòficament és una meravella. “L’any 1980 vaig comprar la versió original del llibre a París”, diu Mallafrè, i confessa que la idea de traduir-lo ja va sorgir aleshores. Hi ha llibres que “si no mereixen la immortalitat, sí que mereixen la resurrecció“, escriu al pròleg. Benvinguda sigui.

El mes de desembre, Adesiara farà deu anys. Estigueu atents al seu catàleg i a les seves novetats. Segur que, siguem o no equidistants, ho podrem celebrar literàriament com Déu (o Ciceró) mana.