Tots dos autors han gaudit d’una beca de la Biblioteca Pública de Nova York per investigar per les seves novel·les. Jordi Puntí hi va fer recerca sobre la vida de Xavier Cugat als Estats Units i enguany ha publicat la novel·la Confeti (Proa), Premi Sant Jordi, que és el resultat d’una dècada de feina. Per escriure Fortuna (Periscopi), Premi Pulitzer, Hernán Díaz va investigar a la mateixa biblioteca sobre els moviments socials i el món financer de Nova York de finals del segle XIX i de la primera meitat del XX.

A banda d’aquesta coincidència biogràfica compartida entre els autors, totes dues novel·les tenen molt en comú i el col·loqui de diumenge passat a la Biblioteca Jaume Fuster ho va posar de manifest. Díaz va exposar el seu interès per explorar aquelles ficcions que poden alterar la realitat. “M’interessa molt la inversió entre ficció i realitat”, va dir. “La proliferació dels relats fa difícil unificar persona i personatge” Puntí sap de què parla, perquè ha dedicat la seva novel·la a un artista que vivia justament de la dissociació entre la seva persona i el seu personatge. Cugat va viure la fantasia que podia ser amo del seu propi relat, inventant-se records i projectant una imatge que li fos sempre propícia, però Puntí ha aprofundit en aquesta impossibilitat: “Som històries del altres i els altres són històries nostres”.

• 

  Parlem amb…

  Jordi Puntí: “El reggaeton no existiria sense Xavier Cugat”

  Bernat Puigtobella

Hernán Díaz, que ha escrit una novel·la dividida en quatre parts que són quatre maneres d’aproximar-se a uns mateixos fets, considera que “la ficció és una manera d’acostar-se a una veritat inaferrable. La ficció és el que ens permet explorar el que passa en altres consciències. “A Fortuna em vaig servir d’una estructura prismàtica, tectònica, coral, per mostrar que tota persona o personatge té aquest caràcter cubista inestable”, va dir Díaz.

L’hegemonia és una falsedat que es cuina des del poder i que es transmet a les classes socials subalternes perquè aquestes se n’apropiïn i la defensin com a pròpia.

Borja Bagunyà, que moderava, va posar sobre la taula una pregunta clau: “Qui té el poder de narrar? Qui explica la història?” Són qüestions decisives quan l’estatut de la narració es torna sospitosa. En el cas de Confeti, Puntí va decidir crear un personatge de ficció, en Daniel, periodista musical, que ens permet de discernir, dins de la biografia de Cugat què és veritat i què és inventat, per bé que el mateix Daniel acabarà contaminant-se de les impostures del músic català. Per la seva banda, Hernán Díaz, que culmina la seva novel·la amb el dietari de la Mildred, una dona al límit, creu que és fals que l’autoritat més fiable per explicar la història d’una persona sigui la persona mateixa. Fent broma del fet que la seva mare és psicoanalista lacaniana argentina, Díaz sostenia que “la veritat sobre un mateix és invisible a un mateix. Hi ha una zona grisa de nosaltres mateixos que ens està vedada”. Quan llegim el dietari d’algú, sigui una persona real o d’un personatge de ficció, tendim a creure que allò és la veritat sobre qui escriu, però aquesta assumpció és molt problemàtica.

Jordi Puntí va confessar que si li haguessin deixat triar la coberta de la seva novel·la hi hauria posat un bitllet de dòlar amb l’efígie de Xavier Cugat i un chiuaua.

Per Díaz, “el poder determina la narració, però també és cert que no hi ha cap poder que se sostingui tot sol si no té un relat. Per això, tots els narradors tenim una responsabilitat sobre el poder que exercim pel simple fet d’escriure”. Per Puntí, el poder necessita controlar què pensen d’ell. “Si avui algú preguntés a Cugat què li sembla la novel·la Confeti, potser se la faria seva i en diria meravelles, però segurament no se la llegiria”, va dir amb sornegueria Puntí en un moment de la conversa, en què cadascú va parlar en la seva llengua amb gran naturalitat.

Hernán Díaz va introduir la noció d’hegemonia, tal com l’entenia Gramsci, que és diferent de la imposició unilateral per part d’un poder autoritari. L’hegemonia és una falsedat que es cuina des del poder i que es transmet a les classes socials subalternes perquè aquestes se n’apropiïn i la defensin com a pròpia. És un relat opressiu que el poble abraça, convençut i de bona fe.  Díaz també va apuntar que sovint el poder, en lloc d’imposar, esborra una determinat relat, com ha passat amb el llegat dels anarquistes italians de principis del segle XX, que han estat esborrats de la història dels Estats Units. Se’n va adonar quan va intentar trobar documentació a la Biblioteca Pública de Nova York sobre els moviments anarquistes de l’època més enllà del casos famosos de Sacco i Vanzetti, i va constatar que havien estat degudament esporgats perquè no en quedés cap rastre als arxius.

• 

  Crítica

  L’epopeia d’Hernán Díaz sobre la manipulació del poder

  Anna Carreras i Aubets

Bagunyà va fer desembocar la conversa en un altre gran mite americà, el del self-made man. Xavier Cugat és un cas claríssim d’un home que s’havia postulat com un self-made man a base d’impostures i Puntí va confessar que si li haguessin deixat triar la coberta de la seva novel·la hi hauria posat un bitllet de dòlar amb l’efígie de Xavier Cugat i un chiuaua. No costa gaire d’imaginar Xavier Cugat fent volar bitllets de dòlars com qui llança confeti a l’aire. Per Hernán Díaz, el mite del self-made man vindria a ser “la impostura d’un subjecte adànic que surt del no-res i no deu res a ningú. A final, el self-made man remet a la propietat privada i als diners. La seva llibertat és només la llibertat de fer-se ric. En realitat no hi ha ningú que s’hagi fet tot sol a si mateix sense l’ajuda dels altres. “Tota riquesa és el robatori d’una plusvàlua que havia de ser compartida i, com hauria dit Walt Whitman, tota fortuna canta multituds”.