Emma Goldman i la senzillesa del pensament

L’anarquisme ha estat, d’ençà els seus primers dies, força temut dintre del conjunt que representa l’Estat espanyol. Tanmateix, aquesta no ha estat l’única nació poruga dels canvis. Al llarg de la història, han estat milers les potències que han treballat de valent per destruir tot allò que tingui a veure amb aquest desordenat ordre polític que té, com a objectiu principal, la pretensió de rompre les barreres de l’Estat, tot per centrar la seva potencialitat en l’individu i l’horitzontalitat vocal sindicada. Els Estats Units, d’una banda, i Rússia, de l’altra, han estirat un poc per aquí i un poc per allà i han fet, finalment, per acabar d’arrencar l’estaca anarquista arreu del món, difamant-ne el moviment a escala global.

Passa i resulta, però, que enguany han arribat a les meves mans un bon parell de llibres sobre els nous ordres polítics; llibres que expliquen com ens enfonsem i des-vertebrem sota el jou capitalista, … el tarannà mil vegades repetit que tots coneixem de sobres. 

El problema és que la majoria d’aquests llibres eren d’homes comunistes, com Marx, Engels o Lenin, que a mi personalment em cauen molt bé. Això no obstant, la manera com s’expliquen els materialistes dialèctics ja fa riure una mica. Que cadascú faci i s’expressi com vulgui, però quan al teu llibre m’exposes una teoria personal sobre l’erotisme i tractes d’integrar-la a les noves lògiques capitalistes, allà és on jo trobo que tenim un problema (i aquí no tan sols penso en Marcusse i en Zizek). Calen autors planers que expliquin la seva visió del món sense haver de recórrer a una pel·lícula d’Star Wars. Els sofistes, els que es troben en el lloc contrari, no reflexionen ni fan reflexionar. Ells imposen una visió de la vida, no l’expliquen.

I és per això vull recomanar un autora que es troba a les antípodes d’aquesta manera d’escriure, la que fou considerada la persona més perillosa dels Estats Units tan sols per la seva manera de pensar: la icònica Emma Goldman.

De Goldman s’acaben de publicar dos títols en català: Anarquisme, un nou ordre de llibertat (Eumo) i Escrits revolucionaris (Ela Geminada). Totes dues propostes, amb les seves similituds i diferències, presenten una sèrie de trets generals comuns. De fet, comencen igual, amb el mateix fronstispici, “En què crec”, del 1910, on l’autora tracta de defensar-se de les injúries rebudes per part d’Estats i organitzacions “tradicionals” que, com passava amb l’anarquisme, tractaven d’embrutar els seu nom i reputació. A partir d’aquí veiem com es desplega el pensament goldmanià al llarg d’ambdues lectures.

Un altre tret comú entre ambdues lectures és que comparteixen una sèrie de capítols idèntics. Parlo d’aquells escrits on l’autora tracta el conegut cas de Francesc Ferrer i Guàrdia, creador de l’Escola Moderna, assassinat durant els fets de la Setmana Tràgica; encadenat i afusellat (li varen disparar dotze trets) tan sols per haver despertat molts de capets, allunyant-los de l’idea de combatre en la Guerra contra el Marroc.

Quant als llibres, personalment els recomano tots dos, tal volta més els Escrits Revolucionaris en cas de voler una visió un poc més completa de l’autora. Això no obstant, la idea pilar és que Goldman torna a estar entre nosaltres. Les seves lectures en català són tan esclaridores com sempre i constitueixen un exemple de com escriure essent d’esquerres. Defugir la complicació per tendir cap a una senzillesa expositiva és el millor camí cap a l’entesa d’idees. No hem de fer quatre girs per explicar les desgràcies del capitalisme. Basta, com fa Goldman, amb donar dades concretes que expliquen l’enorme creixement de despeses estatals que hi ha respecte de la venda i exportació d’armes, com a pas per explicar l’augment generalitzat de patriotisme i militarisme en la societat. Basta, com fa Goldman, dir que el puritanisme posa cadenes a les dones, les fa submises, sotmeses als desitjos dels homes (que són els qui porten els diners a casa) i incapaces de desenvolupar el seu pensament lliurement. Basta exposar, en definitiva, les injustícies, per tal que les veiem com a tals. I el nostre món encara n’és ple, per això llegir a Goldman és més útil que mai.