De la raó estètica o de com destruir i crear nous mons

21.10.2017

El dilluns 16 d’octubre la poeta i filòsofa Chantal Maillard i la filòsofa Marina Garcés es van citar a la Fundació Tàpies per dialogar a propòsit del llibre de Maillard La razón estética, que Galàxia Gutenberg reedita 20 anys després de la seva publicació. Sorprenien, d’entrada, les paraules de Maillard.

Chantal Maillard | Foto Periferias.org

“Avui escriuria aquest llibre d’una altra manera, amb altres categories. O potser no l’escriuria. Simplement aniria al bosc i miraria els ulls d’un animal, i amb això en tindria prou.” A continuació afegia, amb un dolor ben visible per a tots els assistents, que ja no compartia la visió “optimista” del llibre. “Què ha passat en aquests 20 anys perquè canviïs d’actitud?”, li preguntava Garcés.

A La razón estética, Chantal Maillard defensa la importància de la capacitat creadora en l’ésser humà. L’home és, essencialment, un ésser inventiu que crea obres d’art però també i sobretot maneres de pensar i de viure. La raó estètica, sosté, permet, mitjançant la ironia, l’humor o la contemplació, la des-identificació del món en el qual es viu i obre espais des dels quals crear altres maneres de pensar i d’actuar. Doble moviment, doncs, de la raó estètica: de-construcció de vells mons, d’una banda, i creació de nous, d’altre.

Però Maillard ja no creu, sembla, en el potencial polític i social de la raó estètica. “Què ha passat durant aquests vint anys?” li preguntava Garcés. “Em sembla obvi”, responia Maillard. Per sota les aparents confrontacions ideològiques, “imposició d’un pensament únic”, i absolutització de la mercaderia: “ja tot es pot comprar i vendre.” La manera en com han transcorregut aquests últims 20 anys i les poques perspectives de canvis socials a escala global han portat Chantal Maillard a la desil·lusió i a la desesperança. Només veu possible “transformacions personals” en “algunes persones” o en “petits grups”. A més, Maillard recorda que “crear nous mons no implica que aquests siguin adequats”. Garcés, en canvi, en les seves obres creu i aposta per construir resistències col·lectives capaces de crear espais alternatius on sigui possible pensar i sentir d’una altra manera.

A què es deu aquesta diferència de to entre les dues filòsofes? Potser es deu, sostenia Maillard, “a què som dues dones de generacions diferents, a què tu [referint-se a Marina Garcés] no deixes de ser una dona jove i a què jo ja estic a prop de la meva mort. Una es planteja si tot això ha valgut la pena.”

 

Marina Garcés | © Revista Valors

Malgrat el pessimisme de Chantal Maillard, la reedició del llibre és una bona notícia per les eines que ofereix per pensar el nostre present i perquè, com diu Garcés, el llibre de Maillard és,”irònicament, un manual per viure”. Efectivament, La razón estética convida al lector a buidar-se de creences, imatges i sentiments per a poder parlar, crear i comunicar de manera més genuïna, sentida i compromesa. I si els canvis i transformacions personals encara són possibles, segons Maillard, i si la realitat és de-construïble i re-construïble, tal com sostenen les dues filòsofes i amigues, per què no hauria de ser possible, un dia, una transformació col·lectiva? Dit d’una manera: malgrat la realitat fàctica actual – una gran presó on gairebé no es pot respirar – no seguim sent, encara, éssers essencialment creadors, capaços d’imaginar i forjar nous mons? No seguim sent humans, és a dir, éssers demiürgs?