José Pérez Ocaña (Cantillana 1947 – Sevilla 1983) fou l’artista més icònic i rupturista de la contracultura a la Barcelona dels anys setanta i la Galeria Mayoral li dedica, ara, la seva primera retrospectiva. La Ocaña, pintor de parets de professió, de pinzell fi de vocació, s’autodenominava teatrera, marginada i artista popular «llibertatària» (terme que va inventar per proclamar-se més lliure que els llibertaris de la CNT que el discriminaren). Disfressat, portant l’escultura de Sol de paper maixé que obre l’exposició de la Galeria Mayoral, pateix un accident on acaba envoltat en flames. Víctima d’una hepatitis i d’una vida viscuda al màxim, no va poder recuperar-se.

Viu la infància a Cantillana (Sevilla), el seu poble natal, entre la fascinació per les verges i la discriminació homòfoba de gran part de la comunitat. El seu gran amic i amor de joventut al poble se suïcida i, després de complir el servei militar, s’exilia a Barcelona per treballar com a pintor de parets amb el seu germà. Troba entre Plaça Catalunya i el mar, a les Rambles i la plaça Reial, el seu escenari somiat: una ciutat vella i bella –sense tant turisme– i plena d’artistes, de xulos, de marginats, de vida nocturna, folklòriques, llibertat i diversió… Un oasi a l’Espanya grisa que patia els últims anys de la dictadura franquista. És allà on desenvolupa una activitat frenètica: desfila vestit de senyora aixecant-se la faldilla, actua cantant i ballant als bars, pinta, dibuixa i esculpeix, organitza processons on són protagonistes les seves escultures de verges i a les quals canta saetas… Citant el «Romance a Ocaña» (1984) de Carlos Cano: «era alegría, de la Ramblas corazón, armaba el taco, era la revolución».

Es fa popular i protagonitza pel·lícules com l’autobiogràfic Retrat Intermitent (1978) de Ventura Pons o Manderley (1981), una tragicomèdia de Jesús Garay, malgrat que no se sentia reconegut en l’àmbit artístic. A les entrevistes se’l tractava de «freak». La lectura discriminatòria i condescendent de la premsa, el públic i la crítica l’han portat a ser encaixonat com l’artista travesti, però La Ocaña, com declara l’exposició comissariada per Pedro G. Romero, va molt més enllà d’això, la vida i l’art són el mateix per a ella. Ocaña es revolta cada cop que algú intenta encolomar-li una etiqueta que el limiti. Encapçala la primera manifestació de l’orgull LGBT l’any 1977, on és detingut sota la Ley de Peligorsidad Social franquista al costat de l’inseparable amic, artista i dibuixant Nazario. El pas per presó el retrata en els dibuixos, inèdits fins ara, com gran part de la producció que habita la Galeria Mayoral i de la qual es poden adquirir gairebé la meitat de les peces.

«Si mil veces naciera, mil veces seria yo» proclamava amb l’orgull i la presència sinòptica i captivadora heretada del seu admirat Federico García Lorca. Perdona a qui els discriminaven i omple el seu art d’àngels amb polla, de polles amb pinta, de verges, ploraneres i àngels erotitzats. La seva sexualitat impregna tot el seu art en un estil únic i recognoscible en la seva producció gràfica i escultòrica; plena d’escenografia, d’humor, amor i pena, en un estil naïf i camp ple d’esperança, com a arma contra un món completament asfixiant, gris i violent.

El que trobem a la sala de Mayoral és un petit tastet conformat per obres propietat de la família, amics de l’artista i del col·leccionista Pere Pedrals, qui durant anys les ha reunit en una tasca d’investigació titànica, localitzant tantes obres i materials com ha pogut en l’Arxiu Ocañí La rosa del Vietnam, consultable en línia. S’ha encarregat l’exquisida feina al restaurador Samuel Mestre, que ha aconseguit que les obres brillin com ho feien quan van ser concebudes. Al fons de la galeria trobem reconstruïda i envoltada d’àngels La Verge de l’Assumpció, que la Ocaña presentà en la seva exposició La Primavera a La Capella de l’Antic Hospital el 1982, per la que van passar més de cinquanta mil persones. Algunes, van sortir escandalitzades, d’altres van caure rendides a resar als peus de la verge.

Gran part de la producció de l’artista andalús no s’ha pogut localitzar. És comprensible car treballà sempre en condicions precàries (això no canvia), amb els materials que trobava pel carrer i, sovint, retratant a qualsevol que trobés interessant. No separava l’art de la vida precària i frenètica i s’entenia a si mateix com un artista popular, del poble i pel poble. Se sentia teatrera –que no performer– i un pintor clàssic, més que no pas un artista modern. No fa ni una dècada que diferents investigadors han intentat enfrontar-se al seu mite i a la seva obra des d’una perspectiva queer, però si anomenéssim la meitat dels qui s’han influenciat o han llegit la seva obra, la processó ocañí arribaria fàcilment del carrer Consell de Cent a la calle Iglesia de Cantillana, on es guarda La Verge de l’Assumpció.

Segons afirma Jordi Mayoral, director de la galeria, «motius en sobren per tornar a presentar La Ocaña, artista d’ahir, però també de l’avui i del demà». Malgrat l’exposició que va fer en vida a La Capella i a altres sales i petites galeries d’arreu d’Espanya, Ocaña ha estat –i continua sent– desatès per la institucionalitat museística catalana i espanyola. Mentre es treballa per engegar una Fundació amb el seu nom al seu poble natal, les seves peces viatgen a biennals i esdeveniments internacionals.

El fet que des de la mort de l’artista, fa més de quatre dècades, només s’hagi ensenyat el seu treball com a performer a La Virreina, en una exposició comissariada pel mateix Pedro G. Romero, i que puntualment s’inclogui alguna peça en mostres sobre la contracultura, fan de l’aposta a la Galeria Mayoral una cita ineludible que, a més, coincideix amb la feliç recuperació de l’espectacle Ocaña, reina de las Ramblas a l’Espai Texas. Aquesta biografia musical estrenada l’any 2019 a la Sala Beckett, signada pel dramaturg Marc Rosich i protagonitzada per l’actor Joan Vázquez, es podrà veure a la sala de Gràcia tots els dissabtes fins a l’11 de maig.

• 

  Crítica

  Ocaña, la reina canalla

  Oriol Osan i Tort

Una altra cita imprescindible al voltant de la figura d’Ocaña serà l’activitat dirigida pel periodista Marc Giró durant les pròximes setmanes. Massa tard hem començat a compassar-nos al seu ritme flamenc arravatat de desig i esperit revolucionari, però com anunciava la publicitat d’una de les seves exposicions en vida: «cuidado con Ocaña, se enamoraran».