En un poble anomenat Vilafarta, el mar es comença a empassar persones. L’escenari és decadent com ho és qualsevol poble d’estiueig basat en un model econòmic de temporada. L’autor el descriu amb dos mots, «vinyes i vicis», i s’encarrega, sobretot als primers capítols, d’anar desgranant la pitjor cara del progrés: uns deliris de grandesa que acaben reduïts a ciutadans alienats i una certa decrepitud generalitzada. Si Vilafarta tingués una concreció gastronòmica, i aprofitant l’afecció per la vianda del seu autor, seria «un canapè d’ou dur i surimi trinxat», perquè ens entenguem. Apàtic i fallit, així és el protagonista de la novel·la, que torna al poble després d’una temporada als Estats Units cometent amoralitats. Malgrat no sentir-se ni d’aquí ni d’allà, l’home s’assembla coherentment al podrimener on recomença. Tot plegat és, desenganyem-nos, una mica depriment.

Bonet ho narra tot amb una seriositat que fa que El dia de l’escórpora avanci sota una boira de misteri. De mica en mica i amb la delicadesa de qui té un lèxic diligentment cisellat, la novel·la va engolint el lector igual que el mar va engolint les seves víctimes. Aquest llibre no demana concentració: la pren sense demanar permís. Mentre ho fa, l’autor s’encarrega de descobrir la seva desconfiança en un sistema polític municipal relligat en les corrupteles. La seriositat pot menar a l’avorriment, però la novel·la va revelant les costures dels seus personatges en petites dosis d’ironia i de caricaturització del país. És desconcertant, però es fa llegir sense arribar a l’humor. És precisament aquest dosatge del desconcert, aquesta dissonància en la cantarella, el que fa que el lector, inconscientment, hi posi tot el cap: sempre en necessites una línia més, un paràgraf més, un capítol més per saber si tot això és una anada d’olla monumental, això és, si el tarambana d’en Bonet s’està fotent de tu, o si et vol fer partícip d’una lliçó més profunda.

No és una novel·la apta per aprensius, perquè l’autor gaudeix recreant-se en les descripcions cruentes dels assalts de l’escórpora. Potser, pel bé de tots, es podria haver tallat una mica. L’animal devora els ciutadans de Vilafarta sense pietat i amb una sanguinolència que no sempre és del tot necessària per fer entendre el fons. Amb l’avançar de l’argument, la convulsió es fa transformant en incomoditat, i la incomoditat va conduint al misticisme. És un salt de sensacions que sembla impossible, però rere la violència, la sang i el podrimener, hi ha una set de venjança del mar que fa de mirall de les vides de les seves víctimes. Si el lector té una mica apamades les arrels de la seva cultura religiosa, de seguida pensarà en la caricatura del Déu castigador de l’Antic Testament i en les seves plagues, per exemple. Tots els personatges són uns pelacanyes i el mar fa justícia. L’escórpora encarna la venjança precristiana i el que d’entrada era convulsió i incomoditat, Bonet ho acaba transformant meticulosament en incògnita: si el sentit de venjança del peixot és precristià, pot haver-hi redempció?

• 

  Parlem amb…

  Miquel Bonet: “La independència ja me la sua, però la renacionalització no”

  Gerard Furest i Dalmau

Per als qui coneixen Miquel Bonet d’oïdes, això és, arran dels seus comentaris sobre Joc de Cartes i poca cosa més, la novel·la els descobrirà un escriptor que es sap entendre fora de la conyeta, però sense renunciar-hi del tot. A El dia de l’escórpora hi ha un Bonet variat: el que diu barrabassades i es fa prendre una mica per boig i el que et fa pensar en els primers textos bíblics. Al capitell de l’escola on vaig fer la primària i la secundària hi havia inscrit Initium Sapientae Timor Domini –L’inici de la saviesa és el temor de Déu– (Proverbis 1, 7). Tota saviesa comença en saber reconèixer qui té el poder, això és, en un temor. Només sabent què és el que un tem perdre i lluita per defensar es pot mirar la vida als ulls i alliberar-se de les misèries. El rerefons del llibre és profund i és suculent, i l’acabes devorant com si el monstre fossis tu. Miquel Bonet es rebel·la contra la decadència d’aquest país i fa de la seva ràbia una escórpora. Ens podria haver matat a tots, parafrasejant l’amenaça preferida dels del sud, però va preferir escriure una novel·la.