Com a lectora, professora i escriptora m’he aproximat diverses vegades a l’obra i a la persona de Josep Pla. Recordo caminar pel carrer de la Força i tenir ben present que allà al capdamunt, a l’esquerra, hi havia estudiat. Recordo la lectura primerenca a la universitat amb Jordi Castellanos de la novel·la El carrer estret. Recordo explicar als meus alumnes de literatura Contraban, i encara tinc ben present aquell imponent rellotge que n’ocupa les primeres planes. Recordo compartir amb Montserrat Carulla al Prat de Llobregat la presentació del Quadern gris quan ella va fer ben seu el personatge, i recordo també la interessant i distesa conversa que vaig seguir fa ben poc a YouTube entre Modest Prats i Josep Valls a la Llibreria 22 enregistrada per Quim Curbet i editada per Guillem Terribas poc temps després que morís el dia de Sant Jordi del 1981. Uns quants volums de la seva obra ocupen les prestatgeries de casa.

Tot plegat ha fet que m’il·lusionés començar a llegir les gairebé 1.600 pàgines de la biografia Un cor furtiu, de Xavier Pla, editada per Destino. M’hi he deixat acompanyar tota aquesta passada Setmana Santa, pàgina rere pàgina, capítol rere capítol. M’he immergit plenament en la fluida i plaent prosa planiana, en aquest cas la del Xavier, per endinsar-me en la vida i en l’obra d’un dels millors dels nostres escriptors, a vegades havent de superar el punt de pudor que sentia quan descobria moments i febleses d’una vida que qui sap si ell voldria que sabéssim amb tant de detall. Un sentiment que també vaig tenir llegint les cartes de Baudelaire a la seva mare o els diaris de Sontag publicats pel seu fill, per posar-ne algun exemple. Però ens agrada saber la vida d’aquells que admirem, no hi podem fer res, i més encara sabent que l’autor ha passat més de deu anys consultant la gran multitud de documents de tota mena que el mateix Josep Pla va tenir cura de desar al mas Pla, un mas que es remunta al segle XIV. I sí, m’he immergit amb ganes en la vida d’un home a qui «només li ha interessat una cosa en la vida: escriure i, per escriure i excitar-se, beure, prendre cafè, parlar sense parar i fumar sempre». Escriure, viure i estimar, seguir el conegut epitafi de Stendhal. Escriure, «la seva glòria i la seva condemna».

Seguim la vida de Josep Pla com si l’anéssim espiant amb els diversos filtres acolorits d’un calidoscopi immens i gairebé sempre lluminós.

I així és com m’he meravellat amb el fantàstic inici de l’obra i com m’he commogut com feia temps que no em passava amb el final. M’ha semblat excel·lent començar amb la peculiar visió de la indumentària d’un home que als setze anys ja sap que serà escriptor i que als 23 aprèn, com segurament també li va passar a Bernat Metge, que escrivint aconsegueix allò que vol. I m’ha semblat corprenedor veure’l vell, enllitat i encongit a l’habitació de sempre del seu mas, gratant en retalls de paper aprofitat i amb una lletra ja enfosquida, angulosa i retorçada, una vegada i una altra el seu nom sencer i el lloc i la data en què havia nascut.

I entremig tota la llarga, viscuda i intensa vida d’un escriptor compromès amb la lectura, amb l’escriptura i amb la seva llengua, el català. Són molts els aspectes amb què el biògraf ens aproxima al personatge, sense amagar-ne controvèrsies i realitats no sempre lloables. Però seguim aquesta vida, com si l’anéssim espiant amb els diversos filtres acolorits d’un calidoscopi immens i gairebé sempre lluminós. Xavier Pla ens fa de guia. Ens assabentem, i fins i tot ens sorprèn, l’estret lligam amb la família; coneixem amb dades ben documentades el seu posicionament i participació directa en alguns dels episodis cabdals de la història del segle XX; resseguim l’admiració que sentia per tants escriptors i filòsofs, i coneixem més la feina que va fer com a periodista i corresponsal i l’ambició respecte a la publicació de la seva obra.

• 

  Crítica

  Vendre’s l’ànima per un adjectiu

  Joan Burdeus

També descobrim i posem nom a les diferents dones amb qui va conviure o va tenir relació, i amb l’ajuda d’algunes cartes endevinem la voluntat de casar-se que mai va arribar a complir, potser buscant inútilment aquella dona que s’assemblés a la mare, que cuinés fins i tot com ella. Veiem l’home que va amunt i avall constantment, que atrau homes i dones, que s’embadalia amb el paisatge empordanès com ho fa un pintor, l’home que va tractar amb polítics, escriptors i artistes de renom mundial, però que sobretot gaudia conversant amb la gent del carrer. Veiem l’home de més de seixanta anys, solitari, que de la mateixa manera que li va passar a Goethe busca potser retrobar aquella joventut perduda en la innocència d’una noia de setze anys.

I en veiem també el costat tràgic, el vessant que encara ens el fa més proper, més humà i més terrenal. Xavier Pla ens ensenya les interioritats d’una persona permanentment insatisfeta, descontenta, hipocondríaca, que es cansa de tot, que fa mal a d’altres i a ell mateix, a la gent que estima i que l’estima, que té por de tot, fins i tot de les fotos que li fan, «que es busca incessantment i que necessita saber l’opinió dels altres», que parla i parla molt d’ell mateix potser també com una forma d’amagar-se, que podia proclamar en veu alta que voldria ser un bon pagès però que necessita dia a dia recompondre el món amb el llenguatge. Veiem l’home que és menjat per «la por de la vida. I per sobre de tot, la por a la mort», que «plora desconsoladament» als pocs enterraments que va, i que quan veu que cada vegada li és més a prop aquest final, s’adona, segurament amb una immensa i indicible tristesa, que el que sent de debò són unes terribles ganes de seguir escrivint la seva biografia, unes terribles ganes de seguir viu, escrivint en la seva llengua, la que sempre també ha considerat la seva llengua literària, el català.