Les expectatives de repetir l’èxit poden exercir una gran pressió. Quan una fórmula funciona, és fàcil sentir-se temptat de copiar-la, però amb una rentada de cara no n’hi ha prou. Per sort, Rebecca Makkai (Chicago, 1978) no es va sentir apressada després de la gran acollida que va tenir Els grans optimistes (Periscopi, 2021) i va decidir continuar amb un projecte que havia iniciat tot just quan la novel·la feia les seves primeres passes. «Era conscient que si aquest llibre funcionava era perquè estava plantejant alguna cosa molt diferent. No estava fent Els grans optimistes: Part 2». I no ho és: més enllà de la presència de la memòria, Vull fer-te algunes preguntes (Periscopi) és molt diferent del seu predecessor. «M’ho vaig plantejar com una novel·la trepidant per un públic més ampli», diu l’escriptora.

La protagonista d’aquesta nova història, la Bodie Kane, torna a l’internat on va passar l’adolescència convertida en la presentadora d’un pòdcast d’èxit per fer unes classes. En les dues setmanes que hi ha d’estar, es veurà obligada a enfonsar-se als records, a reviure l’assassinat de la seva companya d’habitació, la Thalia Keith, i deixar-se inundar pels dubtes. D’aquesta manera, la prosa de Rebecca Makkai –traduïda al català per Marc Rubió– ens porta pels carrerons confusos de la culpa i ens convida a reflexionar sobre la fragilitat de la veritat, la morbositat, la influència dels discursos relativistes i populistes i, fins i tot, sobre el #MeToo i la cultura de la cancel·lació.

La violència masclista és present a tot arreu. Com una llista que es va estenent en fragments al llarg del llibre, s’esmenten casos, sense personificar, on el patriarcat exerceix una violència salvatge i persistent que mai deixa anar a la víctima. La Bodie rememora moments en què ella va patir assetjaments i agressions, però que en aquell moment no hi va donar més importància per la normalització que creen les cambres d’eco. Se sorprèn dels seus records i ens serveix com a exemplificació del canvi en la percepció d’accions agressives i l’evolució del llenguatge que hem viscut en els últims anys així com les diferents dinàmiques d’una relació.

«Moviments com el #MeToo ens ha portat a reviure el passat des d’un prisma nou»

Rebecca Makkai

És en aquestes noves dinàmiques que Rebecca Makkai incorpora un cas ple de grisos que afecta el company de la protagonista. Ho fa per assenyalar el període d’adaptació al codi que forma aquest nou espectre de canvi: «Tot això és nou i ens està costant a nosaltres mateixos enfrontant-s’hi, analitzar-ho». També ho fa per parlar de la influència de les xarxes, dels mitjans digitals dels quals disposem avui dia, en l’aplicació de la cultural de la cancel·lació sense tenir presents les conseqüències o assegurar-se que tot és cert.

La història és com s’explica col·lectivament. És aquest acord, amb més o menys fonament, allò que fa que la considerem un fet. Però les qüestions que neixen del pas del temps fan trontollar tots aquests relats que ens donen forma com a conjunt i que ens ha anat modelant com a individus. Rebecca Makkai abraça aquest dubte i en fa novel·la amb personatges que revisen el passat i posen entredit els seus propis records com si fossin els d’uns desconeguts que van acceptar una història que, a cops de repetir-la, van acceptar com a certa.

• 

  Crítica

  Rebecca Makkai i els inicis de la SIDA

  Anna Carreras i Aubets

De fons, també podem veure com la figura de la víctima que mor dues vegades; ja no se sap com era més enllà del personatge que la gent ha fet d’ella. S’han apropiat de la seva imatge, de la seva personalitat, per convertir-la en la protagonista d’un relat personal que els involucri d’alguna manera en el caos del moment, en la tendència; una sort d’instint de manada que ens porta a unir-nos amb qualsevol excusa que alimenti el nostre ego. La Thalia deixa de ser qui era per ser una figura de domini públic, per ser el que ha de ser en cada moment que algú la invoca.

S’aproxima a la narració des de la memòria fragmentària, emboirada, plena de dubtes constants que no deixen espai per a què el lector col·loqui cap certesa. De fet, a mesura que passen les pàgines i avancem en les setmanes que la Bodie és a l’escola, tenim la sensació que només recopilem informació dubtosa que no podem unir. Bé, una mica com cada dia.