Rebecca Makkai i els inicis de la SIDA

Flamant finalista del Premi Llibreter d’enguany i del Premi Pulizer 2019, Els grans optimistes és una esplèndida novel·la de Rebecca Makkai (Chicago, 1978) traduïda al català per Marc Rubió per a l’editorial Periscopi. Es tracta d’una història sobre com viure la vida en temps de crisi que ens aboca a una partida d’escacs amb la pèrdua, l’amistat, la traïció, la supervivència i l’amor.

A partir de dos escenaris separats en el temps però amb idèntics protagonistes i un mateix eix vertebrador, Els grans optimistes ens transporta, primer, entre els anys 1985 i 1992, quan la ciutat de Chicago es veu trasbalsada per una epidèmia mortal devastadora. Yale Tishman comença a prosperar en l’àmbit professional com a promotor d’exposicions d’art, aportant una extraordinària col·lecció de pintures dels anys vint i veient com la majoria dels seus amics homosexuals emmalalteixen per la SIDA. Yale és amable, viu amb Charlie Keene, l’editor d’un diari gai, un paio possessiu amb molts dubtes sobre la fidelitat. Per altra banda, trenta anys més tard, l’any 2015, quan la Fiona (germana del Nico, el primer jove a qui enterren per SIDA al començament de la novel·la) que ara ja voreja els cinquanta anys, una amiga de joventut d’en Yale, agafa un avió per viatjar a París i buscar la seva filla Claire, que va marxar per entrar a una secta, es retroba amb tot el dolor d’aquells temps passats. Allotjada amb un vell amic, un famós fotògraf que va documentar l’epidèmia de Chicago, reflexiona sobre com la SIDA va afectar la seva vida i la de la seva filla. Les històries entrellaçades de Yale i Fiona tenen un punt en comú: tots dos lluiten per trobar la bondat enmig del desastre. I és interessant de veure com, malgrat les diferències que sempre han mantingut els col·lectius gais i lesbianes, en aquell temps la comunitat lesbiana va estar a l’altura d’aquell moment històric fent de cuidadores dels malalts. Cal recordar que aleshores líders religiosos i polítics van dir públicament que el VIH era un càstig diví, perquè Déu estava netejant la Terra. En deien «el càncer gai». Per llogar-hi cadires…

Els grans optimistes és, també, una història d’amistat i redempció davant la tragèdia i una ficció històrica sobre uns anys en què l’epidèmia de la SIDA va arruïnar moltes vides. Rebecca Makkai retrata amb molta fidelitat el dia a dia d’una comunitat gai dels anys vuitanta del segle passat, gairebé tots intel·lectuals sobre la trentena d’edat, la paradoxal atmosfera de vitalitat i esperança per les llibertats guanyades, sense culpes ni pecats, i de por i incertesa en una època en la qual un test positiu equivalia a una sentència de mort.

Per a l’autora, escriure aquest llibre va ser com un curs preparatori per investigar el sistema sanitari injust dels Estats Units, per veure com els països treballen junts per acabar amb una crisi, per entendre que la gent confia però també desconfia de la ciència i per renegar d’uns mitjans de comunicació absolutament puritans. Gran part de la investigació de Makkai va consistir a entrevistar desenes de persones que van viure aquells anys i agombolar molts detalls, sobretot psicològics. Manejar tants personatges era un repte, no podia parlar de tots els tipus de persones que van patir aquells anys: drogoaddictes i VIH, dones amb VIH… Ella va preferir quedar-se amb un grup d’amics intel·lectuals (a l’autora la van criar dos professors, amb la qual cosa tendeix a escriure sobre gent amb coneixements) i ser realista dins la diversitat.

Els grans optimistes és un llibre trist, però no depriment. Ningú pot viure en un estat de crisi durant una dècada. La novel·la compta amb moments de thriller, de comèdia, de tendresa. Actualment el VIH continua matant un milió de persones cada any. Als anys vuitanta es va cometre un holocaust, un assassinat massiu de negligència i antipatia. Avui en dia s’ha avançat una mica, però la SIDA continua sent un problema social greu a tenir molt en compte. Malgrat tot el relat sobre els seus efectes devastadors, el desig de viure plana per les pàgines d’una novel·la dramàtica. I també el món de l’art, de les muses de carn i ossos, de la fascinació per altres llenguatges que fan de pont cap a d’altres il·lusions.