Jordi Nopca. L’art en el món de cada dia

Puja a casa, de Jordi Nopca, el vigent premi Documenta, s’emmarca sens dubte en el que Jordi Marrugat va definir com a literatura de la postmodernitat en el seu assaig Narrativa catalana de la postmodernitat. Històries, formes i motius. Quim Monzó va crear escola apostant per fer una literatura basada a ironitzar sobre la quotidianitat a través de la forma literària lliure, que poc tenia a veure amb la línia clàssica. Escriptors de la talla de Sergi Pàmies i Vicent Pagès Jordà el van seguir, cadascun des de la seva individualitat. Ara és Nopca qui, seduït pel l’univers del relat sarcàstic del fet quotidià, s’immergeix en la tasca de fotografiar el món que té a la vora, el de Barcelona, per humoritzar-lo a dosis abundants de tendresa, fins a convertir-lo en (bona) literatura. I ho fa subjectant fort la ploma.

La mirada crítica i irònica vers l’entorn social és el motiu principal del conjunt de contes que conformen Puja a casa, publicat recentment per L’Altra Editorial. Aquest retrat social es fa, sempre, des del marc de la parella o de la relació amorosa, entenent que les preocupacions amoroses són les que més prevalen en la societat d’avui en dia. Així, els protagonistes de Nopca no són personatges sols, sinó packs de dues persones que es troben fent les mil i una meravelles per intentar salvar les seves relacions respectives. Si hi ha una constant literària infal·lible en aquest seguit de contes és que totes les relacions s’aguanten d’un fil, si és que no comencen des de la ruptura, i que hi aflora la infidelitat —bàsicament masculina—. Aquests packs de dos que a dures penes se sostenen com a duo amorós —i que seran les rialles dels lectors—, s’acompanyen d’una altra constant temàtica inqüestionable: la pèrdua de la feina o l’atur. Per acabar-ho d’adobar, la crisi existencial que va naixent (i devorant) aquests individus, mesclada amb l’encara més abrasadora crisi econòmica, els empeny irremissiblement a la beguda —sobretot, els personatges masculins—, a la necessitat d’antidepressius i als pensaments suïcides —resposta, altre cop, de tendència masculina—.

Sobta, per la punyent realitat que es desprèn, que els únics personatges del llibre amb feina “estable” siguin xinesos, els quals, emprenedors com ningú, van proliferant en l’art de provar negocis diversos. Hi ha una altra parella que, meritosa en l’àmbit laboral, només pensa a viatjar i llegir sobre el proper país de destinació: llegir i viatjar, viatjar i llegir. Entremig, sembla que oblidin què és ser una parella. Els llibres que s’empassen els prenen l’espai a la vida de carn i ossos, la qual no viuen si no és a partir de la ficció. Heus aquí una altra constant literària: ficció i realitat s’entrellacen fins a tal punt que, a estones, és difícil saber si certa situació és o no és real. Sobretot són somnis que persisteixen, i que solen focalitzar-se en la quotidianitat viscuda o encara per viure. Què és somni, i què realitat? El lector dubtarà. A més, existeix aquella capacitat per imaginar, per crear-se històries paral·leles a la vida tangible, i també per mentir, que governa en molts dels personatges, fent que aquesta línia divisòria entre el que veritablement succeeix i el que no trontolli encara més. Perquè, davant d’aquesta realitat tan desesperançada, no és millor fantasiejar?

Un altre punt no-casual que defineix i fa concordants els personatges de Puja a casa és que senten predilecció per les humanitats, per l’art en majúscules. Llegeixen, escriuen, escolten bona música o són amants del cinema d’autor, sempre hi ha d’haver alguna d’aquestes premisses. Tot i que només sigui la casualitat no-casual de treballar a un bar d’una Facultat de Lletres. Hi ha, per exemple, un escriptor “famós” prepotent i irat, el qual se sent superior a la resta de mortals. No conec personalment Jordi Nopca, però aquest llibre me’l permet imaginar ben cultivat en el camp humanístic i de gust cultural ben refinat. I també em fa pensar que sent molta estima pels animals, els quals apareixen repetidament en l’obra, sempre associant-se, com a caricatura, a un personatge determinat. Segons el meu parer, Nopca hi és, en el llibre, però la intuïció em porta a afirmar que sobretot es troba en l’últim conte, on un jove estudiant de Literatura i amant de l’escriptura ens fa sabedors, en primera persona, de la necessitat imperiosa que sent de cridar als quatre vents en què s’ha convertit la postmodernitat. “Manifestacions d’aquest primitivisme em feien desconfiar del possible influx de la literatura, condemnada a un paper residual en un món dominat per l’eufòria”, atesta.

Hi ha mordacitat, en aquest mirall irònic que ofereix Nopca de la societat jove de Barcelona, però també hi ha tendresa a grans pinzellades. La percepció de la ploma delicada ens permet empatitzar amb els personatges, situació que es fa encara més evident amb l’ús d’un llenguatge quotidià, familiar. De fet, aquest conjunt de contes compta amb una última constant temàtica, a la qual no s’hagués pogut recórrer sense una elevada mostra de sensibilitat: hi abunden els hospitals, les malalties, les residències i la gent gran que mor. Un retrat social tan ben gestat com aquest no pot oblidar una de les més grans evidències: el temps avança, el cos es deteriora i hi ha un final irremeiable. Puja a casa parla d’un jovent replet de preocupacions, les quals, a la fi, els permeten sentir-se plens de vida, i, per contra, d’una vellesa de malaltia, i de mort. Hi ha lloc per l’absurditat, l’humor i la burla, però també per la realitat més crua i punyent.