Música, poder i notes dissonants

David Nel·lo (Barcelona, 1959) és escriptor, traductor i músic clàssic. Ara s’inspira en les Variacions Enigma (1899), una obra orquestral del compositor anglès Edward Elgar, per escriure una novel·la homònima, un relat també polifònic sobre l’abús de poder conscient o inconscient, els clarobscurs de la fama, la perillosa invisibilitat de les línies vermelles i, en definitiva, la contradicció inherent a l’ésser humà.

Elgar va estimular la curiositat dels seus oients amb una endevinalla: «No explicaré l’enigma que ha de romandre inimaginable i els adverteixo que l’aparent connexió entre les Variacions i el tema sovint és de la textura més subtil, a més, a través i per sobre de tot el conjunt hi ha un altre tema més gran, però no s’executa […] De manera que el tema principal mai apareix, igual que en alguns drames recents, el personatge principal mai és a l’escenari». En el cas del tenor Eduard Gaston, però, l’enigma ocult que no s’acaba de revelar és el mateix fals protagonista, que només apareix al final del llibre i pràcticament no té veu. 

El personatge de Nel·lo és una de les figures més rellevants de l’òpera internacional. De cop sobtat veu com la vida i la fama se li ensorren a causa de les acusacions d’onze dones (totes anònimes menys una, la soprano Rose Bartlet-Timson) que asseguren que als anys 80 i 90 del segle passat van ser víctimes d’una conducta que «ratllava el que avui dia es considera assetjament sexual», segons el comunicat emès per una agència de notícies nord-americana. Gaston, que ara té 75 anys (un any menys de l’edat que tenia Elgar quan va morir), no ha fet cap declaració, però els grans teatres d’òpera dels Estats Units ja han anunciat que de moment cancel·laran els compromisos amb el tenor, fent cas omís a la presumpció d’innocència.

Nel·lo prefereix anar més enllà dels casos concrets, obviar les coincidències d’aquesta fastigosa eròtica del poder i tractar el tema des d’una òptica molt més conceptual.

El cas de Plácido Domingo batega per les pàgines de la novel·la, però també hi ressona Joan Ollé, Gérard Depardieu, Marilyn Manson, Morgan Freeman, Roman Polanski, Kevin Spacey i el moviment #MeToo. Nel·lo prefereix anar més enllà dels casos concrets, obviar les coincidències d’aquesta fastigosa eròtica del poder i tractar el tema des d’una òptica molt més conceptual. Fent-ho, això sí, des del camp que coneix més bé: el de la música. 

Variacions Enigma no és ni una novel·la de denúncia ni de justificació. Nel·lo ha agafat un fenomen prou nou (les acusacions públiques d’assetjament sexual) i s’ha interessat literàriament en les respostes o les reaccions —les variacions— d’un seguit de personatges (de vegades molt tangencials al cas) i ha posat en qüestió els valors morals de cadascú. El repte i l’aposta de Nel·lo és veure com gent molt variada viu un mateix fet, sigui de passada o des de la implicació més absoluta. L’objectivitat es perd quan cada personalitat garbella el tema i es dona una explicació maniquea (i subjectiva) diferent de les altres. 

Les variacions de Nel·lo també tenen un punt de divertimento i experimentació pel que fa a l’heterogènia que s’observa a nivell formal, en els salts temporals i quant a tècniques narratives. A la novel·la hi trobem missatges de veu, un acte d’una obra de teatre amb cinc dones a Nova York, una entrevista d’una exalumna de Gaston a ràdio Molins de Rei, etc. Pel que fa a l’estructura —que ens podria recordar vagament la postmodernitat de l’ouilipià Raymond Queneau a Exercicis d’estil— Nel·lo ha traslladat a la novel·la la mateixa espina dorsal que les Variacions Enigma d’Elgar: cada variació s’encapçala amb unes inicials de nom de persona. Oferint veus diferents a cada variació, veus sovint dissonants o contradictòries, l’autor farà que s’acabin convertint en complementàries.