Françoise Sagan i la vida com una vacança

Quedi dit d’entrada que m’agrada Françoise Sagan (1935-2004), la manera com escriu i els temes de naturalesa psicològica que planteja, pel que escriuré a continuació: al llibre Els núvols meravellosos, publicat per «Petits Plaers» de Viena en la traducció de Josep Maria Pinto, l’autora francesa torna a pintar un retaule ben il·luminat de la bona vida, del dolce far niente, de l’actitud ociosa sense complexes que aquí practicava aquell grup de joves de cases benestants que es va anomenar la gauche divine.

A Els núvols meravellosos, novel·la publicada l’any 1961, la Josée, la protagonista de Françoise Sagan, voldria ser en una platja deserta per contemplar la bellesa dels núvols cada vegada que no sap, o no vol resoldre, els problemes que té amb el seu marit americà, del qual un dia fuig per tornar-se’n a París i retrobar el que ha estat el seu ambient de tota la vida. A pesar de la vida relaxada, com en unes vacances, que la jove esposa viu a Florida, l’atmosfera tancada i tòxica del seu matrimoni a causa de la gelosia malaltissa de l’Alan la fatiga tant mentalment que acaba per escapar-ne, si bé per poc temps, ja que el marit la segueix i, a París, comença una sorprenent etapa de pintor: per primera vegada a la vida fa alguna cosa que fins el situa enmig d’una societat en què es barreja la bohèmia dels rics dels anys seixanta (aquí se’ls anomenava pijos) i l’extravagància d’algunes figures rellevants. En una paraula: el tot París, que és com dir aquells que compten. 

Els envitricolls de la relació afectiva de la parella es dulcifica amb el treball artístic de l’Alan, però no cessa, i cada dos per tres la Josée, que havia esperat una vida tranquil·la, es diu que vol divorciar-se del marit abans no sigui massa tard per recuperar la llibertat que de més jove havia tingut a París. Mentrestant, els lectors assistim a la vida dissipada d’una colla de gent que sembla que no tinguin res més a fer que parlar els uns dels altres (en general, no gaire bé), de flirtejar, de beure i de perdre nits com si, en efecte, París fos una festa perpètua.

Ningú com Françoise Sagan per descriure amb saviesa narrativa aquests viatges als inferns sentimentals d’uns protagonistes amb poques responsabilitats.

És aquest París el que amb tanta versemblança retrata Françoise Sagan, amb personatges com la Josée, que es troba tan bé seient al sol al Deux-Magots o al Flore, prenent un cafè o bevent un suc de tomàquet, retrobant-se amb els amics i dir animalades per passar el temps. Però la vida és una altra cosa per més que la Josée es pugui permetre aquesta vacança diària. En contrapartida, s’ha d’armar de paciència per aguantar els interrogatoris de l’Alan fins a altes hores de la matinada: m’estimes, on has estat, qui era aquell.

Es miri com es miri, una veritable lluita psíquica entre dos amants que a cada encontre els deixa per terra a desgrat de la vida ociosa, la bona vida, el dolce far niente, la despreocupació pels diners que algú altre ha guanyat per ells. Ningú com Françoise Sagan per descriure amb saviesa narrativa aquests viatges als inferns sentimentals d’uns protagonistes amb poques responsabilitats, en realitat cap, i tenen massa temps per contemplar-se el melic o fugir a un oasi, ben lluny, i veure passar els núvols.