El rum-rum de la Isabella

Jan Lauwers i la Needcompany han inaugurat el Temporada Alta amb Isabella’s room. L’espectacle, representat el passat 6 d’octubre al Teatre Municipal de Girona, fa quinze anys que dona voltes i més voltes pel món. Provem d’explicar en deu punts per què hem gaudit i per què ho peten tant allà on van…

1. Un garbuix descomunal 

L’obra repassa tot el segle XX seguint la vida del personatge de la Isabella, gairebé centenària i cega, desimbolta i explosiva, amb una biografia laberíntica, esfilagarsada, feta miques i plena de misèries i sorpreses (orfandats, alcoholismes, exilis), a la que cal sumar-hi tots els cataclismes i els paisatges extrems del segle XX.

2. Blues

Tant l’anècdota inicial i fundacional que explica Lauwers, amb la mort (real) del seu pare i l’herència del seu llegat, com molts dels capítols i vivències de la Isabella, són tremendament nostàlgics, melancòlics, tristos… i el contrast d’això amb el seu apassionament i excentricitat, i sobretot la força dels relats amb l’energia espaterrant i informal de la companyia, fan saltar guspires i enamoren l’espectador.

3. Ballarins erògens i cerebrals

Al gran escenari que és, a la vegada, el cap, el cos i els temps i pensaments de la Isabella, hi ha aquests quatre ballarins (Faure, Hagberg, Lutz i Her) que interpreten el pare imaginat (el príncep del desert), la zona erògena, i els dos hemisferis del seu cervell, i van recollint, pautant, responent i contrapuntejant les narracions atrafegades.

4. Nou i influent

L’espectacle es planta i diu prou!, davant d’un teatre concebut com una “repetició de gestos”, i fot tota una puntada de peu a l’encarcarament del teatre de text més tradicional, a les convencions escèniques al teatre momificat, a la pèrdua de vida, de credibilitat i de temps. És un espectacle fresc, extrem i extasiant, i una manera de fer que fa confluir amb llibertat text, dansa, música, art, literatures, història…i representa tot un canvi de paradigma, que ha influït a moltíssima gent arreu d’Europa (sí, a Àlex Rigola també).

5. Hang the DJ

Marteen Seghers és el músic i DJ més perillós del mercat, capaç d’entortolligar sonates clàssiques, d’invocar el David Bowie més sublim, d’empescar-se ritmes com trencaclosques. Al Grec passat ja va fer fugir de l’Auditori uns quants espectadors, amb el sorollisme del seu divertidíssim Concert by a band facing the wrong way. Com a actor és també hilarant, tant o més.

6. Pluri-multi-para

L’escenari es presenta amb un display brutal, un museu inesperat del saqueig colonial que la Isabella rep com a herència a París: cubs blancs, pantalles, figuretes africanes i peces egípcies arreu. En aquest espai sublim i desendreçat s’hi balla, s’hi punxen melodies distorsionades, s’hi canta molt, en grup i informalment, amb alegria, fort i fluixet, s’hi celebren borratxeres i enterraments, i aquí i allà es va actuant, ara i després… El teatre dels grecs clàssics era així, fa mooooolt de temps –abans de la imposició de la gravetat, el rigor, la linealitat i la seriositat en el text i el relat. Passen moltes coses, moltes passen alhora, i cal anar mirant i triant l’escena. Tot un rebombori exultant.

7. Actors-personatges

Tot plegat és com un magma on l’actuació teatral, la representació, la interpretació pròpiament dita emergeix fulgurant i s’amaga momentàniament, com si l’actor-persona es posés i es tragués el perfil, el caràcter, el vestit del personatge davant dels nostres nassos, amb aquella alegria i tranquil·lament. Diègesi i representació flueixen, l’ambient és el de joia i diversió, estem convidats a un ambient d’assaig, i la peça avança orgànicament després d’anys i panys de fer-se, refer-se i desfer-se, i sense cap tensió per amagar costures ni cap intenció de fer una obra perfectament, o aparentment, ben tallada. Sembla molt fàcil, però…

8. Viviane de Muynck

L’actriu que fa d’Isabella passa l’obra com una sacerdotessa, a la taula central del gran escenari, oficiant de protagonista i també de mestressa de cerimònies, de gurú de la performance, de centre de totes les històries, esguards i viaranys del relat. Amb una presència, una veu i una força increïbles, la diva es dedica amb el mateix ímpetu a parlar amb els fantasmes dels seus pares com a besar i magrejar jovenets amb pinta de grunge. Tota la inestabilitat, la fragmentació de les parts, l’organització movedissa i sísmica de l’espectacle, semblen poder descansar sobre el carisma d’aquesta dona “monumental”.

9. Forever young

Passen els anys, però l’habitació de la Isabella continua sent un epicentre de marxa, de vida i de veritat. De diversió: com una cabina dels germans Marx del teatre postdramàtic.

10. Wow!

Al final tothom aplaudia moltíssim, dempeus. L’espectacle agradà molt i pot agradar a tothom, té aquesta capacitat màgica i transversal, o això sembla. La cosa és llarga, dispersa i rocambolesca, i és també un espectacle exigent, però tothom sembla que acaba content i feliç, tant cansat com sorprès d’haver-ne estat inesperadament copartícip. Una mica alterats, com mig engatats, com si se sortís tot suat d’una sessió de swing salvatge. L’expectació de l’espectador s’ha vist satisfeta.