Perro in love

No té res d’excepcional que Pedro Sánchez doni una resposta emocional a una qüestió política: és el que fa anys que fa a Catalunya amb la pallissa de la convivencia y el reencuentro, i l’independentisme li vota tot mentre Salvador Illa puja a les enquestes. Si no vols resoldre un problema de poder i economia, digues que el problema és que les famílies s’enganxen a les sobretaules. Doncs si el problema és reformar el poder judicial, digues que estàs profundament enamorat de la teva dona. Ara bé, l’única manera de sostenir una política de les emocions és produir l’efecte de sinceritat, que és molt difícil d’assolir a les superadíssimes sessions de control parlamentari, i a sobre Sánchez no és Ciceró. Per sort, quan et fallen la interpretació i la retòrica, pots acudir a la innovació formal. La carta a la ciutadania i els cinc dies de reflexió són una cosa nova, i la novetat sempre ens fa l’efecte que deu haver-hi alguna cosa rere tot plegat. No sabem si aquesta veritat obscura és personal, política, o una veritable conxorxa de Davos amb els Illuminati: però el cas és que Sánchez s’ha inventat una forma mediàtica.

Reconec que m’he de mirar la cosa de Sánchez en clau de format televisiu perquè ahir al CCCB vam presentar La imatge incessant. Anatomia dels formats audiovisuals (Anagrama), de Jordi Balló i Mercè Oliva. Una de les tesis fortes del llibre és que els programes de la caixa suposadament tonta “condensen les principals tensions ideològiques de la nostra època, marcada pel desmantellament de l’estat del benestar i l’avenç del comercialisme i la individualització”: mira el que mires, i sabràs com ets. El format Perro in love que s’ha llançat aquests dies en una campanya transmèdia, amb nits de suspens esperant la presa de la decisió crucial, involucrament del públic en la narrativa com qui envia SMS des de casa, i la confessió final amb finta de trencament sentimental i giragonsa de jo competeixo, és televisió. Ara mateix, el programa d’entreteniment més vist del 3Cat és Eufòria, i Sánchez ha demanat als espanyols que el salvin de l’eliminació. Balló i Oliva expliquen molt bé al seu llibre com els polítics han deixat d’importar per la seva ideologia o per les mesures concretes i ara tot va de la seva autenticitat, i com el malestar psicològic expressat a través de la confessió és el mecanisme estrella de producció d’aquesta autenticitat: “El col·lapse emocional esdevé així gairebé un signe estilístic, una forma d’autoreflexió que vol compensar la percepció que els influencers són persones que gaudeixen d’una notorietat que no mereixen. La pèrdua de la felicitat permanent apareix com una fita en l’autoconstrucció del personatge”. No vull donar idees als caps de campanya, però a TikTok hi ha un filtre que fa que sembli que has plorat.

Naturalment, tots estem amb un ganivet entre les dents esperant que la dura realitat peti la bombolla narcisista. El manual ens el sabem molt bé perquè som gent llegida i d’esquerres: quan hi ha un problema social, desplaçar l’atenció a la capacitat de l’individu per trencar-se i redimir-se és remar perquè el sistema que ha causat aquest problema continuï igual. El sintagma “polititzar el malestar” fa una mica de ràbia, però té més raó que un sant. Si les vergonyes, dolors, i indignacions que t’afligeixen tenen la seva causa en alguna cosa del món que no funciona, potser la solució no siguin les cures, sinó intentar canviar aquesta cosa. Ja fa uns anys que molts estudis apunten que el gir terapèutic de la cultura podria haver estat desastrós perquè certes maneres de parlar de la depressió només fan que deprimir-nos més. Publicar sobre com de malament et trobes s’assembla tant a fer alguna cosa que fins i tot pot crear la il·lusió que has fet alguna cosa. Que un polític faci una carta i una compareixença fins i tot pot crear la il·lusió que ha fet alguna cosa política.

No hem de subestimar la capacitat de la ficció per desbordar la realitat. Se li va preguntar a Donald Trump si acceptaria el resultat de les eleccions de 2020 i ell va respondre “us mantindré en suspens” i, efectivament, quatre anys més tard es torna a presentar amb més cara de guanyador a cada dia que passa. La incompetència militant de les alternatives és un factor important, com podem veure amb Joe Biden o amb l’espectre pagafantesc que abasta Feijóo, Sumar i l’independentisme. La substitució de la transformació de la realitat per un sacseig de narratives funciona. La dreta sempre ha tingut un programa per redirigir la crítica al sistema de redistribució del poder i la riquesa cap a l’ètica de l’esforç individual, i li ha anat molt bé. Tan bé, que l’esquerra l’ha adoptat amb un gir confessionari i afectat.