Bertolt Brecht fent Swish Swish a Taiwan

13.07.2018

La Plaza d’El Conde de Torrefiel, les danses de la Cloud Gate Dance Theatre of Taiwan i les músiques de la Needcompany han passat pel Grec en la darrera setmana. Unes i altres no tenen res a veure… o sí? Potser totes exploren els límits dels llenguatges, posant a prova la imaginació, l’expectació i la paciència de l’espectador.

El Conde de Torrefiel va estrenar ‘La Plaza’ al Grec 2018.

#REALISME. Els d’El Conde de Torrefiel s’han adonat de l’amplitud de possibilitats que dóna jugar a la controvèrsia, a la dissociació i a la contradicció, a deslligar pensament i escena, missatge i plàstica, text projectat i acció o presentació a l’escenari, i en cada obra obren el camp de joc i inventen una pista amplíssima entre la instal·lació, la performance i la literatura, amb un centre tremolós i movedís entre allò que es mostra, allò que es diu i allò que l’espectador podria arribar a pensar, veure, entendre. Els d’El Conde diuen que són “realistes”: la realitat funciona així, fem una cosa mentre pensem en una altra… I, tant si pensem en la nostra quotidianitat com en el procés català, tenen raó: el “xoc de trens”, “l’escalf”, el “momentum” i la “finestra d’oportunitats” ara veiem que havien d’omplir amb lírica la distància entre el fang i el cel, el dit i el fet, l’anàlisi i el desig, la declaració i l’acte…

#INANDOUT. A La Plaza, la situació provoca ocasionalment un pin-ball mental i l’espectador entra i surt de l’espectacle, es perd en els seus pensaments i torna a encreuar-se amb la narració, tracta de cercar ponts, camins i dreceres cap al sentit. Ja no és un mer observador i es veu enfrontat a un mirall negre i trencat: a la intempèrie de les convencions teatrals es convertirà en una mena de Molly Bloom inesperada, davant d’un discurs sobretitulat que sobrevola l’escenari d’una obra que es basteix més amb el bricolatge que amb el muntatge, i que llisca constantment i es desplaça accidentalment entre la interrupció i el desordre, la gravetat i l’humor, l’abstracte i el figuratiu.

 

 

#MOLLYBLOOMEJANT. Jo m’imaginava les cortines delimitant l’escenari com els murs d’una gran presa, i mentre passava el temps els murs s’esquerdaven i es començava a inundar l’escenari. Al cap de dos dies, veient el Pine Smoke de la Cloud Gate Dance Company de Taiwan, a l’amfiteatre del teatre grec de Montjuïc, encara mollybloomejava i aleshores els meus pensaments giraven al voltant de La Plaza, i mentre els ballarins de musculatura ceràmica saltironejaven sobre els fluxes de John Cage i recreaven una vegada i una altra els moviments del fum i de la cal·ligrafia xinesa, jo pensava que la radicalitat en escena sempre és relativa, i que comparats amb els de Taiwan els d’El Conde són pur enterteinment, geirebé com animadors de piscina de càmping. L’endemà, a l’Auditori, el Maarten Seghers amb el seu trio de la Needcompany va reblar el clau triplicant l’aposta, i el seu Concert by a Band Facing the Wrong Way, bombàsticament expansiu i tronxant, fet d’un hardcore bord i gregorià, amb esclats patafísics i espasmes sorollistes, va aproximar-se als límits de l’humor i de la paciència fent fugir esparverats un grapat d’espectadors, i situant-los al capdamunt del podi de la provocació al festival…

‘Concert by a Band Facing the Wrong Way’ es va veure a L’Auditori, durant el Grec 2018.

#POSTFUNCIÓ. En el col·loqui postfunció de La Plaza, inexplicablement els artistes comtals Pablo Gisbert i Tanya Beyeler van confessar-se al moderador sense oferir cap resistència, responent una a una cadascuna de les seves preguntes i les del públic, esplaiant-se amb tots els seus secrets i sacrificant tot el carisma postdramàtic en nom de la bona educació, la transparència o l’agraïment. S’omplia així el “gap” fonamental del misteri de les seves peces, es revelava el secret de la Coca-Cola. Diuen que en les seves peces van cercant d’interrompre i boicotejar qualsevol generació de sentit o d’emoció; que treballen en el retall, la simplificació i l’eliminació de tot allò sobrer; que als intèrprets no els demanen cap sentiment sinó purs moviments. De fet, un dels textos del muntatge diu que, en el futur, el teatre no tindrà personatges, ni històries, ni idees… anirà de “la nada más absoluta”. Gisbert responia i posava amb una terribilità arty, Tanya feia l’altre paper de l’auca i donava el contrapunt amb sensatesa, eloqüència i familiaritat, arrufant el nas de tant en tant. Hom se’ls imaginava fent la postfunció anti-postdramàtica xiuxiuejant i vestits amb el zentai.

#TEMPS. La peça també tracta de la vivència del temps i està bastida amb l’argument del tempo, el tema de la propietat, l’ús i la pèrdua del temps. Davant les escenes llargues i lentes, sense actors i pautades pel text i embolicades amb músiques electròniques, reso pels addictes a les xarxes, planyo els delerosos del Facebook, em faig creus dels fans del Whatsapp, que quedaran en uns llimbs espirituals amb aquesta peça lentíssima i fosca. L’espectador es passa quaranta minuts davant de altar de flors que cobreix tot l’escenari, com el dels atemptats de la Rambla, en una instal·lació ja mostrada a Las Historias naturales, al Festival Sâlmon passat, en un capítol anterior del llarg work in progress que ha anat depurant, passant de les 96 escenes inicials a les cinc de l’espectacle actual.

#THRILLER. Després els intèrprets que apareixen van coberts amb un zentai, el vestit japonès mig ninja mig  fetitxista, que cobreix el cos sense obertures, convertint-lo en un embotit. Es mouen al ralentí, mig adormits mig automatitzats, i protagonitzen escenes inquietants, sense parlar i amb una banda sonora tremendista i abassegadora. Una agressió sexual a una noia desmaiada, la parsimònia d’una plaça d’un barri musulmà, les anades i vingudes a la sala d’un museu d’un grup guiat, les tasques en un set de rodatge d’una ficció al voltant d’un cadàver… A l’escenari, d’una llum blanca que fa mal (creació d’Ana Rovira) i uns cortinatges grisos terriblement uniformes, els límits rotunds d’un hiperrealisme depurat i de trets onírics o lynchians, tot es contamina d’un ambient de thriller de Hitchcock, sense argument ni McGuffin. Els cossos anònims transiten en espais dramàtics com si fossin els saltamartins xinesos de Juan Muñoz, com els titelles controlables que desitjava Gordon Craig, nets de trets massa humans. Sense empatitzar ens fan pensar en l’empatia, i pel seu aspecte críptic ens fan pensar en el poder de les imatges, en la iconoclàstia que les crea i les destrueix.

El Conde de Torrefiel va estrenar ‘La Plaza’ al Grec 2018.

#BRECHT. Està clar que l’acabat d’El Conde és llaminer en la seva asèpsia, fins i tot glamurós, els seus clarobscurs són cridaners, pel contrast amb els excessos del mainstream mantenen una imatge clara, poderosa i reconeixible. La seva aportació pot ser impostada, esnob, modernilla, però en tot cas també sembla sorgit de l’esperit d’una època, és exigent i la recompensa no és immediata, tot i que omplen sales i giren per festivals. La clau de volta de la seva estratègia subterrània sembla esculpida amb l’alenada brechtiana, i ens sembla familiar amb obres aparentment distants, com quan Sanchis Sinisterra es dirigia al públic i organitzava un motí dels figurants contra els personatges principals, invocant l’experimentació de la forma com a contingut. O com alguns moments de Rigola i de Bernat, jugant amb la força efímera de la fragmentació del discurs i amb la temporalitat de l’experiència estètica, amb la celebració del distanciament i l’aproximació a l’èpica.

#TEXTOS. El fons de totes aquestes escenes és el text sobretitulat que va desplegant tot de pensaments, fragments de narracions i apunts d’idees. A vegades cutres i patilleres, un refregit, a vegades lúcides i pessimistes, entre la volada antropològica i l’ocurrència conspiranoica, ara semblen extretes de Roland Barthes, i just després  és com si estiguéssim divagant fent una cervesa-beer de matinada amb uns amics en un banc a la Rambla del Raval. Passa d’una cosa a l’altra amb un encadenament d’idees sobre enganys i autoenganys, pensaments inesperats sobre la tradició i la necrofília guiant els designis de la societat (“la intel·ligència és malvada perquè pot modelar el món”, “les empreses seran propietàries i posaran nom als països”, etcètera), un abocament textual de Mierda bonita deslligat que amb el gest duchampià del pas de la llibreta als rètols d’un escenari, i plantejant la dialèctica amb l’acció performativa i el display plàstic, fa desconcertant però efectiu el xoc, la disrupció i el boicot a tota expectativa.

#CONFORT. Si El Conde “és tendència” i ha aglutinat una munió de públics que s’identifiquen amb les seves propostes tal com ho poden fer amb un grup de pop, manipulant Hits estètics i sintetitzant preocupacions generacionals, es deu a un ventall de raons ample i digne d’estudi. Una d’elles podria ser la desimboltura fresca i la lucidesa tècnica amb què han sabut sublimar i concentrar els impactes que en altres autors anteriors prenien formes més explícites, grandiloqüents, barroques i autocelebratives. Pensem per exemple en els símbols, les al·legories i els surrealismes de Romeo Castellucci, o en els discursos més pamfletaris i els títols explícits i embolicats de Rodrigo García. En certa mesura, El Conde en recull l’imaginari (les imatges, les imaginacions) però extrema l’aposta, talla amb certs excessos, s’autoimposa un protocol reductiu, i du l’espectador fora de la zona de confort. La zona de confort, però, no pararà de créixer i d’expandir-se…