L’emoció reclosa de Susana Solano

Amb motiu de l’exposició Anònims de Susana Solano (Barcelona, 1946), totes les sales dels Espais Volart de la Fundació Vila Casas de Barcelona llueixen aquests dies ben diferent, il·luminades amb fluorescents de llum blanca. El canvi, en uns espais tradicionalment amb il·luminació càlida, és una proposta de l’escultora Susana Solano (Barcelona, 1946) perquè considera que la seva obra “casa” millor amb un to de llum que es vincula tradicionalment a la indústria i les fàbriques. Al cap i al fi, l’espai que ara ocupen els Volart va ser antigament un magatzem de puntes i teixits, com recorda l’aspecte de les antigues oficines del local i les columnes.

La decisió del canvi d’il·luminació ha estat totalment encertada ja que l’obra de Solano evoca metafòricament la vida i les arquitectures urbanes, l’artificiositat i la duresa de la societat contemporània i els preus emocionals que es paguen per habitar en aquests espais com l’aïllament, la soledat i la repressió de les emocions. Hi ha tants significats possibles per tractar de descodificar l’obra de Solano com espectadors existeixen. O potser només cal deixar-se emportar per la formalitat de les peces, de vegades ben contundents i d’altres amb matisos més lleugers i amb diàlegs entre materials que provoquen un suggeridor joc de contraris.

Potser és per això que l’artista, poc amiga des de sempre d’explicar la seva obra, convida l’espectador a construir la seva pròpia interpretació de les peces. Solano, artista que sobretot als anys 80 i 90 va tenir un gran reconeixement internacional, és sens dubte una creadora coherent, cosa que es pot comprovar en la retrospectiva dels Espais Volart, que repassa 40 anys de carrera fins al 14 de juliol.

La mostra és la segona retrospectiva de l’artista a la seva ciutat natal després de la del MACBA el 1999, i les mostres a la Fundació Suñol el 2014 o la que recentment, el 2022, li va dedicar la galeria Artur Ramon Art. Als seus 77 anys, Solano explica que continua en actiu perquè per ella l’art continua sent una obsessió, encara que també li faci patir.

L’emoció està reclosa dins dels materials, enclaustrada en cel·les, habitacles i passadissos impossibles i s’amaga en el contrast entre el ple i el buit i en els espais que les mateixes obres construeixen al seu voltant.

Com assegura el comissari de l’exposició, Enrique Juncosa, “es diu de l’obra de Solano que és dura però també és emocional”. L’artista hi està d’acord i afegeix que potser és el ferro, un material “gens càlid i distant però al qual puc malejar” el que ha acabat atorgant a la seva obra aquesta fredor aparent. Però l’art -el bon art, si més no- va més enllà de les aparences i això és el que l’exposició acaba narrant. L’emoció està reclosa dins dels materials, enclaustrada en cel·les, habitacles i passadissos impossibles i s’amaga en el contrast entre el ple i el buit i en els espais que les mateixes obres construeixen al seu voltant. És per aquesta raó que les obres de Solano conviden a ser envoltades i passejades amb una contemplació atenta.

La primera escultura que presenta l’exposició és un document dels inicis d’una jove artista que no tenia un taller en condicions ni recursos suficients per treballar amb materials més durs. Pedrís II (1985) ja conté alguns elements típics de Solano ja que l’escaiola -més lleugera per treballar- resta atrapada en una estructura de ferro. A poc a poc, Solano va anar incorporant materials i mesures de més escala, cosa que la va portar a participar en esdeveniments artístics com la Documenta de Kassel en dues ocasions (1987 i 1992), la Biennal de São Paulo (1987) o la Biennal de Venècia (1988 i 1993).

Amb un muntatge que deixa respirar les peces, l’itinerari descobreix les obres de Solano que representen recipients de formes impossibles com Lalibela n.11 (1996), que porta el nom de la ciutat monàstica cristiana d’Etiòpia on cada església està tallada en un bloc de pedra. Aquesta unió gairebé sagrada entre escultura i arquitectura s’endevina en l’obra un tub irregular amb una entrada en forma d’arc, a través de la qual podria entrar un nen, però amb un camí interior ple d’obstacles. La idea del camí mig tancat i mig obert també apareix a Casus Belli III (1997), construïda amb ferro i tela metàl·lica.

Sovint com en aquest cas, els títols de les obres de Solano, ens donen alguna pista del que les pot haver inspirat però ella mateixa insta l’espectador a anar més enllà.

Els habitacles, gàbies o caixes, tancats amb barrots o reixes però mai absolutament regulars, són una altra constant en l’obra de Solano com en la impressionant NO (1988), Senza uccelli (Sense ocells, 1987), en la que el títol al·ludeix a l’absència, o Donizetti (1989), amb forma de petita piscina o bassa buida. A El pont (1986), una peça de la col·lecció del MACBA, la gàbia en forma de vela vessa de plom per un costat.

El joc entre densitat i lleugeresa es manifesta en les obres inspirades per l’ambient de les estacions termals i els banys públics. En alguns casos, com en l’obra Maca-ell/Maca-ella (1989), construeix una mena de gran sarcòfag tancat i absolutament opac de ferro però amb una gran placa de marbre blanc per sobre, com si fos la taca del recipient. L’exposició també inclou dues grans obres fetes amb vímet i jonc d’Índies, materials molt més orgànics que els industrials però que també tenen una gran resistència.

Entremig Solano no ha deixat mai altres disciplines com la fotografia, com es pot veure a l’exposició. A través de la càmera, Solano expressa emocions semblants a les de l’escultura a gran escala però amb un component més íntim. La memòria, tant la col·lectiva com l’individual, és el tema de la magnífica sèrie Memòria (1992-1993) que Solano va dedicar a la seva mare, malalta d’Alzheimer, confrontant el seu rostre en primer pla amb les de caps de les escultures de la Piazza di Spagna de Roma. De la mateixa manera, l’empremta que el cos deixa a la sorra, prenent com a model el fill de l’artista, és el fil conductor de la seqüència Vergüenza tomada (1996), unes imatges que recorden algunes accions de l’artista Ana Mendieta. A la sèrie, Negre sobre blanc (1994) el gran protagonista és el cap del seu gos negre en un fons blanc.

En l’obra més recent de Susana Solano, que s’ha concentrat a les darreres sales, s’adverteix una major lleugeresa amb obres d’acer inoxidable encara que siguin de gran format, com la mena de safata gegant titulada Edehi (2004). Solano també homenatja al pintor Philip Guston, un dels referents de l’expressionisme abstracte americà, amb unes plaques d’alumini.

Per últim, l’exposició exhibeix un conjunt de peces de petit format agrupades sota el nom d’Anònims, el títol de l’exposició, i datades entre els 2021-2022, que són formes pràcticament arquitectòniques de fusta que sempre contenen un element pertorbador i la vegada lúdic d’un altre material. És en aquesta sèrie on precisament Susana Solano ha sintetitzat part de les preocupacions formals que suren al llarg del recorregut i que clouen de manera brillant l’exposició.