Per a un badaloní com jo, que ha conviscut tota la vida amb els relats familiars del llegat industrial de la ciutat, costa d’imaginar que les restes fabrils del meu entorn puguin captar l’atenció de pensadors i artistes internacionals. Aquesta idea em barrina el cervell mentre espero, al peu de les Tres Xemeneies de Sant Adrià de Besòs, el grup de periodistes internacionals que durant tres dies de febrer visitaran les principals seus del Manifesta 15 Barcelona Metropolitana, la biennal nòmada europea de cultura contemporània que se celebrarà a casa nostra del 8 de setembre al 24 de novembre del 2024.

L’organització, encapçalada per la conservadora neerlandesa, fundadora i directora de la biennal, Hedwig Fijen, ha convidat una quinzena de periodistes europeus perquè coneguin de primera mà les dotze ciutats que acolliran les activitats de la quinzena edició del Manifesta. Al desembre, Fijen va explicar que l’edició catalana se centrarà en l’entorn metropolità i la seva relació amb realitats complexes com el canvi climàtic, les desigualtats socials i les injustícies econòmiques. És per aquest motiu que la biennal adoptarà, per primer cop, una àmplia naturalesa supramunicipal i que s’ha cregut convenient presentar amb antelació les seus del festival.

Tot i que encara queda més de mig any per a la seva inauguració, i que la programació oficial no s’anunciarà fins a principis d’abril, els comissaris locals i la direcció del Manifesta tenen ganes de parlar del projecte i de començar a fer bullir l’olla. No és fàcil explicar als forans –que potser tenen una imatge idealitzada de Barcelona– que la ciutat i els seus entorns són, segons l’Eurostat, el territori europeu que més pateix les conseqüències d’una alta concentració poblacional en relació amb la seva extensió territorial.

Parlem d’un dels territoris més densament poblats de la Unió Europea; especialment en alguns barris limítrofs de l’Hospitalet de Llobregat, Santa Coloma de Gramenet i Badalona. On l’eix que ressegueix el riu Besòs concentra setze dels vint-i-cinc barris més vulnerables de l’àrea metropolitana i l’eix Llobregat focalitza les tensions de la disjuntiva contemporània entre el continu creixement logístic i econòmic i la urgent conservació del medi natural.

• 

  Vet-ho aquí

  15 FAQS sobre el MANIFESTA 15

  Bernat Puigtobella

Precisament, el Manifesta 15 pivotarà entre aquests nodes geogràfics que, juntament amb el parc natural de la serra de Collserola, delimiten la ciutat de Barcelona. Cada node tindrà una temàtica de referència i un epicentre en un edifici emblemàtic de l’entorn. Així, doncs, el Monestir de Sant Cugat del Vallès serà el nucli del node de Collserola, el gran pulmó verd de la metròpoli, que amb la seva singular juxtaposició ecològica i social –on habiten 940 espècies d’animals i que rep uns 3,5 milions de visitants anuals– serà l’escenari principal d’allò que l’organització de la biennal ha batejat com «Cuidar i ser cuidats».

A la zona del Llobregat, on es plantegen grans reptes i debats d’escala nacional que giren al voltant de les infraestructures i de l’ús del sol, on els plans d’ampliació de l’aeroport i de la Zona Franca xoquen amb la preservació dels fràgils aiguamolls i el manteniment del parc agrícola del Llobregat, la Casa Gomis de l’estany de La Ricarda, declarada bé cultural d’interès nacional tot just fa tres anys, serà el centre del node destinat a la temàtica d’«Equilibrar conflictes».

I, finalment, l’edifici de les turbines de l’antiga Central Tèrmica de Sant Adirà de Besòs, protagonista d’un Pla Director Urbanístic (PDU) encara pendent d’aprovar que, entre altres, preveu la construcció de 1.783 habitatges, zones verdes, locals comercials i equipaments com el futur hub audiovisual Catalunya Media City, serà l’epicentre del node destinat a «Imaginar futurs». Un espai per parlar de la regeneració urbana i social just abans de la reordenació definitiva de les seves trenta-dues hectàrees situades entre la via del tren i el mar Mediterrani, que van des de la desembocadura del riu Besòs fins al límit del nou barri de La Mora de Badalona.

És justament aquí, en aquestes trenta-dues hectàrees encara desordenades, on un reduït grup de premsa local esperem pacientment els nostres col·legues estrangers per teixir complicitats i intercanviar opinions. Mentre espero, penso en la meva besàvia, que no podia estendre la bugada al terrat de casa en els dies de fort vent perquè el sutge de les fàbriques químiques de Badalona, com la Cros, li foradava els llençols, i les pluges negres originades a la Tèrmica del Besòs li embrutaven la roba. Penso en la meva mare i el meu oncle, que no es podien banyar a les platges de Badalona a causa de la contaminació industrial que hi havia, i penso en les lluites veïnals que van preservar les Tres Xemeneies quan tothom parlava d’enderrocar-les i sense les quals, ara, no tindríem aquest edifici per lluir davant dels artistes i els periodistes estrangers.

Ells potser no ho saben, però la regió metropolitana de Barcelona, amb els seus més de cinc milions d’habitants, és el quart aglomerat urbà de la UE segons l’ONU i el més extens de la Mediterrània Occidental. Sovint, la centralitat de la capital catalana, amb els seus monumentals edificis i atractius turístics, ha emmascarat aquesta realitat, però la gent que hem nascut i ens hem criat a la perifèria sabem que el veritable cor de Barcelona rau en les ciutats del seu entorn. Nosaltres som els que diàriament nodrim l’urbs de treballadors, estudiants i passavolants. Nosaltres, els qui col·lapsem les rondes i patim els dèficits de la xarxa de transports públics. Nosaltres, la perifèria del fang.

I ara, costa de creure que un esdeveniment de primer ordre com el Manifesta dugui periodistes de capçaleres emblemàtiques com el francès Libération, l’alemany Frankfurter Allgemeine Zeitung o el britànic The Guardian a visitar les Cases Barates del Bon Pastor, el delta del Llobregat o les mateixes Tres Xemeneies de Sant Adrià. Racons preservats gràcies a la tossuderia ciutadana. Penso en el pastisser Josep Valls de Badalona que ell, tot sol, va aconseguir evitar que esbuquessin el pantalà del Pont del Petroli, ara símbol de la ciutat.

• 

  Vet-ho aquí

  Explicar la ciutat des dels marges: les Cases Barates del Bon Pastor

  Marta Romero Lorente

Els periodistes internacionals  arribaran després de visitar les Cases Barates, recentment museïtzades, i d’explorar el Centre d’Art Contemporani de la Fabra i Coats, on s’exposa Cable City Dance Cable City Sea, de l’artista italiana Rossella Biscotti, que va participar en la novena edició del Manifesta, celebrada a la ciutat belga de Genk el 2012. Un cop arribin, entrarem tots junts a l’esquelet de la Tèrmica, un prodigi de l’enginyeria erigit a principis dels anys setanta i que va estar en funcionament fins al mes d’abril del 2011. Recordo haver vist, de petit, el fum sortint per les xemeneies coronades amb llums antiboira, que encara són ben visibles des de qualsevol punt elevat del barcelonès nord i del Maresme.  

Hedwig Fijen i l’arquitecte i urbanista Josep Bohigas, membre del consell del Manifesta, ens explicaran que durant la biennal els visitants podran accedir a l’interior de l’edifici de les turbines i que al seu voltant hi haurà cinc espais amb diferents exposicions i activitats artístiques. En total, per raons de seguretat, només s’emprarà un 30% de l’espai disponible a la Tèrmica del Besòs. També hi haurà furgoteques (food trucks) i s’està intentant organitzar una bicicletada popular per anar des del delta del Besòs al delta del Llobregat, amb l’objectiu de reivindicar un nou corredor costaner que millori la connexió entre les ciutats de la costa central catalana.

Ens diuen que serà la primera vegada que els ciutadans podran accedir a les instal·lacions de la Tèrmica, però servidor es delia per tornar a posar-hi els peus després de veure-les en funcionament durant una visita escolar feta el 2007. Com aleshores, l’indret sembla aturat en el temps. Els panells i interruptors de les sales de control, rescatats de l’abocador per un abnegat treballador durant les tasques de desmuntatge, no desentonarien gens entre els decorats de la sèrie Chernobyl. Tot l’edifici encara conserva l’encant del brutalisme franquista, que ressalta gràcies als immensos espais, buits de maquinària.

S’hi troben a faltar les grans turbines. A finals dels setanta, treballant a preu fet, havien arribat a generar la meitat de l’energia que es consumia a Catalunya. Fuel i gas alimentaven les calderes d’unes turbines avui inexistents. Uns enormes esborrancs al terra del tercer pis són l’únic testimoni del cor d’aquesta catedral energètica. Imprimeixen un aire fantasmagòric al conjunt arquitectònic que havia arribat a acollir més de 900 treballadors.  

Els periodistes internacionals, que el dia abans van visitar el Monestir de Sant Cugat, la Seu d’Ègara i la zona de Collserola, i l’endemà aniran d’excursió a la Ricarda, a la muntanya de Montjuïc i a l’Escola del Mar, on se’ls explicarà el programa d’Educació i Mediació de la biennal, arribaran a les Tres Xemeneies, al·lucinaran i després marxaran. Anirem a dinar al restaurant La Donzella de la Costa, situat en uns antics banys badalonins fundats el 1929 (el germà de la meva àvia va dissenyar-ne el logotip en forma de sirena). A la tarda, visitarem l’antiga presó de Mataró, el primer centre penitenciari de l’estat amb panòptic. Ara és la seu del M|A|C, el Museu d’Art Contemporani de la ciutat, i durant el Manifesta acollirà diverses exposicions i projeccions fílmiques internacionals.  

Durant la seva estada, els periodistes també passaran per l’edifici de l’antiga editorial Gustavo Gili, a l’Esquerra de l’Eixample, on hi ha les oficines centrals de l’edició catalana del Manifesta. Aquests dies, els expliquen moltes coses sobre la transformació de l’àrea metropolitana, sobre l’arquitectura i la història dels edificis i paratges que visiten, sobre els eixos curatorials del Manifesta 15 Barcelona Metropolitana i, alguns, ens pregunten als locals què ens sembla tot plegat. La majoria responem que estem a l’expectativa, que fins fa poc molts ni tan sols sabíem què era el Manifesta i que, en tot cas, és necessari abordar la dimensió metropolitana de Barcelona, perquè pot ser la solució a alguns dels problemes de la ciutat.

A la tardor, la biennal també aixoplugarà diversos projectes d’arxiu centrats en el passat colonial i les seves repercussions, en els moviments contraculturals durant l’ascens i la caiguda de la dictadura franquista i en les iniciatives de renovació pedagògica catalana endegades abans i després de la dictadura. Mentrestant, jo no puc deixar de pensar en Manuel Fernández Márquez, l’obrer assassinat a trets per la policia franquista, abans de complir els trenta anys, quan es manifestava al costat dels seus companys de l’empresa COPISA, constructora de la tercera xemeneia de la Central Tèrmica de Sant Adrià de Besòs. Any 1973, el seu enterrament al cementiri de Pomar de Badalona va ser tot un esdeveniment. M’ho van explicar els meus pares. Assassinat per reclamar una jornada de 40 hores setmanals, en lloc de 56, i per reclamar 30 dies de vacances pagades, botes de seguretat, vestuaris i dutxes en condicions, entre altres. Històries de la perifèria del fang.

Ningú les explicarà als periodistes internacionals del Manifesta, que marxaran cofois amb un munt de dades per intentar exposar, als seus respectius lectors, una realitat més complexa de Barcelona que la de la ciutat turística i global que segurament ja coneixen. Però sense aquestes històries, ara no seríem on som.