Plurilingüisme en la literatura. Estètica o versemblança?

12.03.2015

Com dimecres passat, aquest dimecres a la seu d’Òmnium Cultural s’ha reprès de nou el cicle de llengua Març per la Llengua. Si bé la setmana passada Pau Vidal, Enric Gomà i Ramon Solsona discutien sobre llengua oral i ús de la llengua, en aquesta sessió Albert Rossich, escriptor i catedràtic de Filologia Catalana a la UdG, i Joan Daniel Bezsonoff, escriptor nord-català i professor de llengua catalana, parlen sobre plurilingüisme en la literatura catalana.

Albert Rossich, Lluïsa Julià i Joan-Daniel Bezsonoff a Omnium

Albert Rossich, Lluïsa Julià i Joan-Daniel Bezsonoff a Omnium

“La literatura es construeix a partir de materials lingüístics, que normalment sol ser la llengua. A partir d’aquí, cada obra es classifica segons la llengua que s’ha escrit: si està en francès, és llengua francesa”, comença Albert Rossich. Tanmateix, aquesta obvietat, però, no ho resulta tant quan en un determinat territori o moment, com és el cas del català, viu una problemàtica més complexa que fa que sigui més difícil definir què s’entén per literatura catalana: “És la literatura escrita només en català o és la literatura escrita per autors catalans?”, es pregunta Rossich. Malauradament, aquesta discussió s’ha impregnat d’ideologia entre altres coses perquè el plurilingüisme literari actualment és molt ideològica, sobretot a partir del Romanticisme.

Què passa, doncs, amb els textos escrits quan en un territori (Catalunya), en un determinat moment o situació, hi intervé més d’una llengua? “Normalment es considera que aquells que creuen que la literatura escrita en qualsevol llengua dins del territori catalanoparlant és literatura catalana són uns analistes objectius i neutrals, mentre que els altres són qualificats de nacionalistes i partidistes”. Albert Rossich, però, no hi està d’acord, perquè creu que això només dificulta l’estudi de les obres: “El criteri de pensar que la literatura catalana engloba qualsevol obra escrita per un català és reduccionista, polític, menys filològic i menys científic”. És més, què fem amb les persones que han escrit tant en català com en castellà?

“Si ja és prou complicat analitzar les obres i definir què és una literatura a partir de l’ús d’una llengua determinada o més d’una, què hem de fer amb les obres plurilingües? A quina literatura pertanyen? Com les hem d’interpretar?”. Tot això és el que es va plantejar ell, juntament amb Jordi Cornellà, en el moment en què van escriure Plurilingüisme en la literatura catalana (Edicions Vitel·la, 2014): “Ens vam adonar que hi havia una casuística molt complicada, en què intervenien elements de diglòssia, lúdics, versemblança, paròdia, etc.”

La història de Joan Daniel Bezsonoff és ben curiosa. Tot i que va néixer a Perpinyà l’any 1963, amb vuit anys i mig la seva mare se’l va endur a Algèria, perquè el seu pare estava allà. No va tenir temps de conèixer-lo perquè es va morir pocs mesos després del seu naixement, però va tenir un avi rus que li va llegar el seu cognom, Bezsonoff. Va passar la infància juntament amb la mare a un poblet molt petit del Rosselló, que anomenaven burletament La Capital, perquè era el poble més petit de la plana rossellonesa: “En aquell moment tothom parlava en català, però a mi em parlaven en francès, un costum que es va iniciar a principi dels 50. Del català, entenia cosetes, però només el sentia per vacances”.

Albert Rossich

Albert Rossich

Amb sis anys, els seus pares es van separar. Personalment, va ser una vivència molt traumàtica, però lingüísticament va ser molt bo, perquè va anar a viure a cals avis, “i al cap de dos o tres mesos ja dominava el català rossellonès”. A l’escola, l’estudi del castellà el va fascinar i, al cap de dos o tres anys, era perfectament capaç de llegir i fer un comentari literari sobre qualsevol obra castellana. “Em vaig adonar que no ho podia fer, això, en català, i que entenia més bé el català oral que el castellà oral, perquè jo llegia el castellà literari”. Bezsonoff va decidir que això no podia continuar així: “No podia ser que tingués un català tan lamentable”. Per això va decidir viatjar fins a Girona, l’abril del 84, en un viatge que va significar la seva “conversió al catalanisme”.

Pel que fa a l’estat de les llengües a la Catalunya del Nord, Bezsonoff creu que “és un cementiri lingüístic”. Hi ha mots que han desaparegut completament, i això és el que l’escriptor rossellonès vol reivindicar a través de la seva aportació literària: “Jo he mirat de fer sentir una petita veu rossellonesa, és a dir incorporar a la llengua normativa un centenar de paraules que s’haurien de conservar”. És per això, doncs, que Bezsonoff es descriu com un conservador en tots els sentits del terme: tant lingüísticament com políticament.

“Totes les llengües que en Bezsonoff ha explicat que ha anat trobant al llarg de la seva vida, surten als seus llibres i això ja fa que puguem parlar d’obres plurilingües, naturalment amb base catalana, però no del tot”, reprèn Rossich. A partir d’aquí, doncs, comença tota la casuística del plurilingüisme literari: hi ha un català normatiu, utilitzat pel narrador, al costat d’un català rossellonès, molt més lligat a la realitat del territori i que apareix en els diàlegs o en el discurs indirecte lliure”, concreta Rossich.

Per a Albert Rossich, tanmateix, això planteja dues qüestions: d’una banda, l’existència d’una llibertat creadora i les possibilitats enormes que el plurilingüisme ofereix a l’escriptor; de l’altra, la capacitat de l’escriptor per fer servir aquesta varietat de registres i llengües com un recurs estilístic o com un model que s’ha d’anar adaptant. A diferència de les obres d’abans, marcades per aquell afany de correcció dels errors (castellanismes), “les obres de la literatura contemporània juguen amb tota classe d’experimentalisme lingüístic”, cosa que porta a nous problemes: “Aquest ha de ser el model? S’ha de renunciar a una llengua acadèmica en literatura o reservar-la només en uns determinats tipus de literatura (didàctica, científica, periodística)? O bé la literatura ha de treballar a partir de la llengua del carrer però ha de modificar-la, corregir-la?”.

Ara bé, el plurilingüisme literari pot tenir intencions molt diverses: “a vegades l’objectiu del plurilingüisme literari és estrictament estilístic, retòric; altres vegades, de versemblança; d’altres, de paròdia; d’altres, de diglòssia”. El que demostra, doncs, aquest plurilingüisme en la literatura és la importància de la llibertat creadora, però també de la gran varietat i les grans possibilitats que té l’escriptor a les seves mans quan es posa a escriure. “Ara bé, no necessàriament hem d’escriure amb aquest registre híbrid”, apunta Rossich.

“Jo ho faig sense reflexionar”, diu Bezsonoff. “Són els professors que després et donen un criteri, que, en el meu cas, és el de versemblança lingüística.” A vegades, però, ha de fer esforços per recatalanitzar el conjunt, confessa. “Sóc francès, però m’estic curant”, fa broma. A les seves novel·les es freqüent sentir una veu francesa, ni que sigui perquè li ha vingut al cap un acudit molt bo en francès, però “la llengua amb què més m’agrada jugar és l’occità, perquè em recorda molt el català”.

El que de veritat li agradaria, però, a Bezsonoff seria fer una obra en què es reflectís tot el paisatge sonor del seu voltant, com si fos una gravadora: “M’agradaria fer una novel·la en què cada personatge s’expressés amb una llengua diferent. Que un pensés en occità, un altre, en castellà, un altre, en francès, i que inclogués un CD. Seria una obra total. Jo crec que això és el futur de la literatura.”

Crònica de la sessió anterior: De mestretites, Catalunya n’és plena