La voluntat de ser minoria

Cada dia és més difícil —per no dir impossible— viure plenament en català a Catalunya. No parlo del retrocés lingüístic, sinó del fet que els catalanoparlants no puguem viure lliurement sense assumir que, en algun moment del dia, haurem de cedir, fer els ulls grossos i tolerar la vulneració dels nostres drets. T’ho recorden els veïns, la retolació i el tracte a les botigues. Ni tan sols dins de casa n’estàs exempt: l’etiquetatge de la compra, els mitjans de comunicació, l’idioma de les aplicacions del mòbil i les sèries que mires. Viure en català a Catalunya exigeix esforç i militància. Per aconseguir-ho, has de mantenir la llengua, freqüentar certs espais, consumir certs productes culturals, visitar certs establiments i, així i tot, sempre queda la guspira d’atzar que en qualsevol instant et pot recordar quina és la realitat que t’envolta. De fet, fins i tot el que es podrien considerar “espais segurs” catalanoparlants estan fatalment contaminats: a TV3 i Catalunya Ràdio cada dia s’hi parla menys i pitjor el català, les universitats no respecten els plans docents i la majoria d’institucions polítiques i culturals fa temps que s’han rendit a un espanyolisme banal, però igualment nociu.

La conselleria de la llengua catalana proposada per Pere Aragonès —improvisada, com totes les propostes de Pere Aragonès, i calcada a l’últim article de l’Arnau Rius, perquè així funcionen les coses en aquest país— pot ser una bona pensada, però l’optimisme decau en picat quan tenim en compte l’escandalós historial d’omissions dels últims governs. Si es fes una llista de totes les normatives lingüístiques que ara mateix es vulneren explícitament a Catalunya, aquesta seria inacabable i el nom que hi sortiria més vegades seria el de la mateixa Generalitat. Sanitat, educació, economia i empresa… Això és l’emergència lingüística i aquest és el panorama. Fins aquí, res de nou. 

Davant d’aquest escenari emergeix un instint d’autodefensa bàsic. La idea de la doble línia escolar pren força i s’estén el pensament pragmàtic de salvar els mobles. Si no podem assolir o mantenir una Catalunya catalana —no ho malinterpreteu—, l’única alternativa és intentar salvaguardar una catalanitat sòlida a la rereguarda. Si no podem mantenir —si és que ha existit mai— el model d’immersió oficial, com a mínim fem que aquest sigui voluntari. Si no podem superar el bilingüisme, mirem d’aprofitar-nos-en al màxim. Això pot semblar només una reducció d’abast, d’expectatives, o simplement una via més realista, però en realitat implica un canvi radical d’allò que entenem per Catalunya. Un gir ontològic: passar de país a col·lectiu, de defensar el català en tant que llengua de Catalunya a fer-ho en tant que idioma de la minoria nacional del territori. No tinc cap resposta clara, però en algun moment s’haurà de prendre una decisió sobre a quin costat cau el futur de la nació i ara per ara ningú sembla disposat a encetar cap debat o oferir cap visió de país amb un mínim de substància. 

Alguns podrien dir que ja fa temps que hem traspassat aquest llindar i que, per tant, aquest canvi de mentalitat és inevitable. Això és cert, en part. Al capdavall, les exigències majoritàries que tenim com a catalanoparlants són de facto exigències de minoria nacional. Demanem que el metge ens atengui en català (i no que atengui a tothom en català); demanem que es promogui més la cultura catalana (i no que es deixi de subvencionar la castellana); etc. Ara bé, també és cert que són demandes de mínims, individuals, i totes reductibles a l’obvietat de “complir la llei”. Que se’ns presentin com excepcionals, extremistes, talibanes, és fruit de la persecució política i judicial de l’estat espanyol i d’una greu manca de competències, però també —i especialment— d’una renúncia implícita d’aquells partits que més diuen defensar la llengua. Les campanyes d’Òmnium o les denúncies de Plataforma per la Llengua també han adoptat últimament aquest rol alarmista i escandalós. De mica en mica el llistó s’empetiteix, les ambicions s’abandonen i al final només ens queden energies per criticar un metge imbècil, el comentari catalanòfob de torn, o per celebrar que a Madrid ja s’hi pot parlar català.

A casa nostra, tot conflicte lingüístic té com a límit latent la cooficialitat. En una situació així, és impossible normalitzar del tot el català i el miratge pujolista no ens hauria de produir nostàlgia. Construir des de la minoria pot ser una bona alternativa per trampejar les traves, i en soc optimista. En el pitjor dels casos, estic segur que els nostres fills i nets i tots aquells qui ho vulguin tindran més espais que nosaltres per socialitzar i viure plenament en català, encara que sigui des dels marges. Cada cop hi ha més militància, les demandes lingüístiques d’un sector de la població augmenten dia rere dia i el rol de minoria sol ser sempre més fàcil de defensar. Personalment, però, no ho veig encara tot perdut per canviar de xip. La llengua no s’està morint —i aquest tipus d’eslògans emotivistes fan més nosa que servei—, el que s’està morint és la idea del català com a llengua única de Catalunya i els Països Catalans i això és el que ens hauria de preocupar. Se’ns diu que la teoria ha fallat a la pràctica; la realitat és que mai s’ha aplicat amb compromís. Si volem ser ambiciosos, encara que això impliqui una fe cega, ara és el moment. No hem d’abandonar la terra cremada per una batalla que encara no s’ha lliurat.