El català ens explica el país de demà

En el darrer col·loqui que ha organitzat el Gremi de Revenedors amb motiu de la publicació del llibre 2048 x 100 = Barcelona. Cent veus per al futur d’una ciutat, l’historiador Agustí Alcoberro i la lingüista Júlia Ojeda han discutit a la llibreria Ona sobre l’estat de la llengua catalana i el seu futur, després que Laura Fortuny i Xavier Cazeneuve encetessin un cicle de tres xerrades per parlar del passat i el comerç i Ofèlia Carbonell i Begoña Alberdi seguissin debatent sobre present i pertinença a la ciutat.

Tot plegat comença amb Ojeda destacant que dels cent textos que pretenen explicar com serà la Barcelona del 2048, gairebé només el d’Alcoberro centra les seves preocupacions en la llengua; cosa que suposa un greu perill per la poca consciència que sembla tenir la ciutat envers el català.

Tant l’historiador com la lingüista identifiquen el problema d’arrel en el model lingüístic de la Transició, ja que tant el bilingüisme que es va imposar va ser trampós, com les concessions curtes.

Això sembla encaixar amb el primer gran titular que deixa Alcoberro: “l’ús del català a Barcelona ha estat un miracle en termes històrics”. El vicerector de la Universitat de Barcelona explica que la pèrdua d’un estat l’any 1714 i les tres grans onades migratòries del segle XX són motius més que suficients per a la desaparició de la llengua, però que el català sobreviu gràcies al fet que la classe mitjana urbana la segueix utilitzant i també perquè és percebuda com un mitjà per a l’ascensió social.

Ara, però, la situació és més complexa, ja que la darrera gran onada migratòria és molt més heterogènia que les que van venir de dins la península. Els immigrants de l’Amèrica Llatina ja parlen castellà, cosa que dificulta que sentin la necessitat d’aprendre català; i els gairebé 100.000 expats (és a dir, gent que ve a Barcelona de parts del món més riques a treballar per grans multinacionals o directament a teletreballar), simplement fan vida en anglès. Això fa que Alcoberro presenti un concepte clau, el de llengua comuna, que cada cop sembla més difícil que ho pugui ser el català, ja que “no és la llengua de les empreses i gairebé es pot viure a Barcelona en qualsevol altre idioma”.

Per a Ojeda, el Procés és també còmplice de la destrucció de la ficció que va viure Catalunya durant els anys 90.

Per a Ojeda, la situació del català és un reflex directe de la deixadesa política, tot i que també respon al fracàs d’un sistema econòmic que expulsa els seus joves o els fa viure sota una precarització constant. Alcoberro veu aquesta derrota política també en les formes en què el Procés ha fet aigües i ha deixat el que anomena el “model Rufián”, que en nom d’eixamplar la base ha fet entendre a molts joves que es pot triomfar a Catalunya –fins i tot sent un polític independentista– sense parlar català.

Per a Ojeda, el Procés és també còmplice de la destrucció de la ficció que va viure Catalunya durant els anys 90, ja que l’enfrontament amb l’Estat espanyol ha fet palès que aquella Catalunya que semblava un país normal era només un miratge. El problema de tot plegat arriba amb el discurs que Catalunya s’ha d’alliberar encara que sigui abandonant la llengua, ja que al final acabes sense estat i sense idioma.

Tant l’historiador com la lingüista identifiquen el problema d’arrel en el model lingüístic de la Transició, ja que tant el bilingüisme que es va imposar va ser trampós, com les concessions curtes. Així doncs, Espanya va cedir només nació i llengua, mentre que tots els altres mecanismes d’un estat –policia, exèrcit, hisenda…– no entraven ni de casualitat a la discussió.

D’aquesta manera, quan la Generalitat ha volgut actuar com si fos el govern d’un país normal, Espanya ha tret múscul i ha marcat molt clarament les fronteres, el que per a Ojeda és una mena de segona Transició post-Procés.

Pel que fa al futur de la llengua, tots dos acadèmics coincideixen que el català sobreviurà si és l’element al voltant del que es construeix país. Per a Alcoberro, un punt clau és que a les universitats no només s’ofereixin graus en català, sinó que directament es respectin els plans docents de les assignatures; mentre que per a Ojeda s’han de crear mecanismes per a fiscalitzar que a les escoles es faci classe en català, així com que s’atorguin espais de socialització en català als nouvinguts. Tot plegat ho resumeix la lingüista amb una darrera sentència: “si ens prenen la llengua, ens prenen la vida”.