Pintors a la porta d’entrada del Cap de Creus

Al marge de Cadaqués, la costa nord del cap de Creus ha anat travant silenciosament la seva història artística, que ara aquest estiu en forma d’exposició, i fins el 28 de setembre es pot visitar al Museu de l’Aquarel.la de Llançà. La mostra arrenca amb el referent de Cadaqués com espai paradigmàtic del cap de Creus, on hi van arribar els primers pintors a finals del segle XIX que practicaven el “plein aire” i cercaven espais naturals. El 1897 ja s’hi aglutinaven els pintors Eliseu Meifrèn, Joan Roig i Soler, Lluís Graner, Ramon Pichot Gironès i Sebastià Berenguer, oriünd de la vila.

Però la grata sorpresa la trobem en el següent àmbit, Llançà, porta d’entrada al cap de Creus, on descobrim que és precisament en aquesta vila on té lloc un dels sojorns més antics al cap de Creus, es tracta de Francesc Gimeno que arriba procedent de Torroella de Montgrí a Llançà el 1888, per realitzar una sèrie d’encàrrecs. El pintor té ben present a la seva ment les lliçons apreses al costat del seu mestre Carlos de Haes a Madrid, que arrossegava als seus alumnes a l’aire lliure, per copsar l’atmosfera i la bellesa del paisatge amb tot el seu esplendor. A prop d’un any Gimeno recorre bona part del cap de Creus, tal com ens dona testimoni la Marina, que representa la platgeta del Claper , entre Colera i Portbou, amb el Cap de Cervera a l’horitzó. Gimeno aquells dies està acompanyat per la seva muller Caterina Massaguer, amb qui s’acaba de casar a Torroella i és en aquesta població on passaran l’embaràs del seu primer fill, el futur escultor i pintor Martí Gimeno. La mostra posa a la llum detalls d’aquesta estada de Gimeno a Llançà, fins ara coneguda molt superficialment. Per diversos documents sabem que el pintor estableix amistat amb el metge del poble Agustí Gifre, intel·lectual de la zona, amb inquietuds històriques i artístiques i que molt probablement és qui fa el seguiment de l’embaràs del matrimoni.

Paral·lelament Llançà es converteix en porta d’entrada al cap de Creus per el nucli d’artistes que treballen en el Rosselló i el Conflent. Influïts pel concepte de l’art primitiu de Paul Gaguin, recorren l’Albera marítima per apropar-se als petits pobles d’una banda i l’altre d’aquesta serralada. Ens estem referint a Louis Valtat i Georges Daniel de Monfreid, que fan un viatge a la zona plegats el 1896 per passar-hi unes setmanes i per una obra del 1894 que representa l’església de Llançà, pertanyent al Museu de Reims, coneixem una estada encara més antiga de Monfreid. Lluís Bausil, íntim amic de Monfreid, fa sojorns a Llançà entre el 1907 i 1910. D’aquesta manera la costa nord del Cap de Creus entra a formar part de la història de l’art europeu, amb aquests artistes que van treballar al límit del fauvisme, defugint un art centralista parisenc.

Eliseu Meifrèn, el gran pintor de Cadaqués,  va ésser present també en aquest tros de litoral tal com testimonia la imponent obra Costa del Cap de Creus, c. 1900, realitzada des de Llançà mirant cap a Port de la Selva, que ens permet veure el Castellanor davant els nostres ulls. Certament observant aquesta obra ens sentim com uns exploradors envers el paradís isolat que representava en aquell moment el cap de Creus.

Però si hi ha dos artistes que han marcat la història plàstica de Llançà aquests són Joaquim Terruella Matilla i Josep Martínez Lozano. Joaquim Terruella Matilla coneix la Costa Brava de mà del seu oncle i primer mestre, Segundo Matilla en els anys vint. Terruella Matilla arriba a Llançà el 1940 per passar-hi temporades i ja no abandonarà aquest indret fins a la seva mort. Amb el pas dels anys Terruella Matilla crea uns estereotips iconogràfics del petit poble.  Qui l’observa atentament i l’acompanya en les seves sortides pictòriques és el jove pintor Josep Martínez Lozano. Martínez Lozano posa els peus per primer cop a Llançà el 1946 i inicia el seu treball amb el paisatge de la porta d’entrada al cap de Creus a través de l’oli, elaborant composicions de grans dimensions que impacten per la seva perspectiva, per les seves tonalitats i la seva constant experimentació. En certa manera esdevé l’hereu de Terruella Matilla actualitzant les seves visions del territori, del paisatge i dels seus habitants, els mariners. Cap a finals dels anys cinquanta inicia el seu treball amb la tècnica de l’aquarel·la de la mà del seu mestre, Ramon Reig, amb la que crearà tota una escola.

Paral·lelament el Port de la Selva ha estat poderós pol d’atracció de pintors. Un dels primers pintors que s’hi apropa cap el 1906 i que hi resta fidel al llarg de més de trenta anys és Rafael Martínez Padilla. El pintor d’origen malagueny vol copsar en un moment precís la llum d’aquest paratge, des de Sant Pere de Rodes fins a la Selva de Mar. Treballa en aquest espai fins al 1937, quan marxa a viure a França.

A principis dels anys vint Domènec Carles es desplaça al Port de la Selva i transmet la serenor d’aquesta natura a través dels seus pinzells. Entre el 1922 i 1925 Josep Mompou hi realitza sojorns curts i hi retorna a partir del 1959 fins al 1966. Francesc Galí d’Assís recorre l’Empordà i s’ancora en aquesta petita vila marinera als anys vint. Joaquim Sunyer, a partir del 1944, passa una part dels seus estius al Port de la Selva, on comparteix tertúlia amb Josep Maria de Sagarra entre d’altres intel·lectuals. Un dels visitants il·lustres del Port de la Selva a mitjan dels anys vint és el poeta J. V. Foix, que hi aplega una sèrie d’intel·lectuals i pintors. Coneguda i ja mítica és l’estada dels pintors Joan Ponç, Modest Cuixart i Antoni Tàpies a casa de Foix el 1950, amb motiu de l’encàrrec que els fa el poeta perquè pintin un quadre cadascun d’ells. En el transcurs del sojorn Foix els condueix amb barca fins a Portlligat per visitar el genial Salvador Dalí, viatge que esdevé temàtica de la peça Nocturn de Joan Ponç, de clares reminiscències oníriques.

Josep Puigdengolas és present al Port de la Selva a finals dels anys cinquanta i principis dels anys seixanta, on practica el seu postimpressionisme, hereu de la llum d l’escola italiana.

Portbou és la terra d’Ángeles Santos Torroella, ja que hi passa la infantesa i els estius. El 1928 pinta els retrats familiars al jardí del seus avis, com Nens al jardí. En aquestes obres emergeix una estètica enèrgica, densa, onírica i màgica, que connecta amb els moviments artístics de l’Europa d’entreguerres, la Nova Objectivitat a Alemanya, i el realisme màgic a França i Itàlia. Portbou és també el territori de Ramon Molons, instal·lat a la vila des de 1926. Als anys seixanta hi realitza unes composicions de taques de color, i forma part del nucli dels pintors abstractes empordanesos. Més tard retorna a la figuració, on són més presents que mai els racons del seu poble d’adopció.

La mostra es clou amb el Llançà dels anys cinquanta-setanta, marcat per la figura de Josep Martínez Lozano, fundador del Museu de l’Aquarel·la, que mantenia llargues tertúlies amb intel·lectuals del moment com el mateix crític i poeta Rafael Santos Torroella. És el Llançà també del poeta, filòsof i gran estudiós de Picasso, Josep Palau i Fabre, que va aglutinar al seu voltant un cenacle d’intel·lectuals i artistes, i de l’escriptor Pere Calders, que va viure en aquest indret, al llarg de quasi trenta anys, els seus estius en plena convivència familiar. Joan Padern, Alícia Viñas i Josep Malats, són els artistes representatius d’aquell moment, que enllacen i modernitzen aquesta tradició pictòrica.

La porta d’entrada al cap de Creus desplega una història sovint oblidada, i que forma part de la història de l’art català i europeu.