La captuxeta vermella en xandall: una experiència intrigant

La companyia francesa Divergences s’instal·la a la Sala Hiroshima aquest cap de setmana. Amb el títol “Le petite chaperon rouge” proposen un espectacle basat en aquest conte universal que va més enllà del concepte de teatre familiar tradicional. Aquesta caputxeta vermella en xandall és una experiència altament recomanable, una festa de formes escèniques creades des del cos,  de la il·luminació i el so, quaranta minuts de rellotge que poden intrigar tant als adults com nens i nenes a partir dels 7-8 anys.

Vet aquí una vegada una noia vestida amb un xandall i una dessuadora vermella que còrrer. Fuig. L’escenari és fosc i ella s’il·lumina a si mateixa amb una llanterna. Le Petite Chaperon Rouge de la companyia Divergences arrenca com un thriller, jugant amb ombres, intuïm i el que no veiem. Gairebé buida, només uns llums fosforescents ocupen l’escena i a un racó, envoltat de vinils, un home punxa la música en directe. Aquesta versió coreogràfica del conte de Perrault, o dels germans Grimm, renuncia a la trama per a submergir-nos en elements misterios i temes universals de la història de la caputxeta.

El coreògraf i ballarí Sylvain Huc –que interpreta al llop– s’endinsa en diferents formes i registres: la comicitat de l’slasptick, la màgia del teatre d’ombres, el suspens nostàlgic del cinema mut expressionista, seqüències de moviment que tiren endavant i es rebobinen. Amb pocs elements d’atrezzo i una sonoritat magíficament creada per Xavier Coriat, Divergences ens transporta a un món oníric,  on els cossos encarnen i canalitzen un zoològic de fantasies i angoixes ambigües. La caputxeta –interpretada per Cecile Grassin– i el llop, la víctima i el botxí, es sotmeten al llarg de l’espectacle a una metamorfosi continuada. Grunyits, crits, una esquena amenaçant, un somriure congelat. Le Petite Chaperon Rouge és una peça increïblement ben construïda sobre una dansa invisible, que permet que aflorin els instints dels personatges en primer pla, i uns intèrprets implacables –Huc, Grassin i Coriat– que mantenen la tensió i el ritme al punt idoni fins que el conte contat, ja s’ha fos.