Parlar amb els morts

A cinc-cents metres del cementiri de Paterna, un mur conegut com El Terrer va ser tintat de vermell per la sang de 2.238 milicians republicans. És el segon cementiri amb més execucions  de tot el territori. El mes d’abril passat es van iniciar les obres per construir un memorial en honor als 135 enterrats en foses comunes. Aquestes foses comunes van ser excavades per una mateixa persona, Leoncio Badia Navarro, un mestre republicà que va ser obligat a enterrar a aquells amics i paisans del poble. La història d’aquest home ha estat objecte d’investigació periodística, se n’han fet diversos articles i se’n va parlar a “Vidas enterradas”, una secció del programa radiofònic de la SER A vivir que son dos días. Finalment, la vida de l’enterrador valencià ha servit com a espurna pel tàndem Pepe Zapata (actor i gestor cultural) i Gerard Vázquez (dramaturg i director) per crear L’enterrador, una obra que ara arriba a la Sala Fènix per iniciar un nou cicle de Memòria Històrica.

Deia Zapata a la sortida de l’obra que aquesta obra l’han feta a sales grans. No dubto de la capacitat d’arribar, de projectar les emocions de l’actor a una sala gran on la distància amb el públic dificulta copsar el detall de les interpretacions. Però està clar que veure L’enterrador a la Sala Fènix, on tens l’actor gairebé a tocar, és una experiència molt més gratificant. L’evolució del gest, el joc de la mirada, la modulació de la veu… El notable treball de l’actor acompanya una història que promet molt més del que en un principi apunta. Un enterrador que parla amb els morts a qui està donant sepultura mentre explica la seva pròpia història i la relació amb alguns d’ells. Precisament es commou quan descobreix el cadàver d’un amic seu, el Vicent. A partir d’aquí obre una finestra al seu passat, a l’amistat forjada amb aquest i amb l’Artur. Tots tres havien estat grans amics feia pocs anys. Però la Guerra Civil ho espatlla tot.

Aquest enterrador de cara bruta, amb samarreta imperi de color blanc, conta per passes i pams cada racó on pot cavar i enterrar els morts. Aquests morts els arrossega simbòlicament a través d’un quadrat: la seva representació són sabates, botes, espardenyes. I justament quan li explica al seu amic difunt qui va ser el delator de l’Artur, sona un mòbil. Més d’un espectador va mirar al seu voltant buscant algú que, amb vergonya, tragués l’aparell i l’apagués. Però per sorpresa de tots és el mateix  Zapata qui agafa el mòbil i contesta. Aquí entrem en un joc metateatral que amb dues trucades més fa connectar la història de l’enterrador amb el moment present on el Zapata actor descobreix una implicació personal i familiar amb la història dels tres amics i la del delator.

La història agafa un gir, l’actor/ personatge tracta d’entendre’l, dialoga amb la descoberta i ens ofereix un final on torna a posar el focus en els verdaders culpables: els feixistes i els actes bàrbars i cobdiciosos que van cometre, simbolitzats per un dit tallat. El viatge s’ha fet intens, l’actor ens ha portat per on ha volgut i al final sentim que una història com la d’aquest enterrador ficcionat de Paterna dona sentit al qual entenem com a Memòria Històrica. Un diàleg entre passat i present que ajudi a empatitzar amb el dolor de les famílies dels republicans enterrats en aquell cementiri.

I quan es fan coses com aquestes, quan busques les connexions entre el passat i el present, la realitat et pot sorprendre.  Així a la sortida del teatre, Zapata ens va narrar una deliciosa història: fent un bolo pels entorns de Paterna, van fer una parada al cementiri i es van trobar amb la filla de Leoncio Badia Navarro, una dona de 78 anys que venia a deixar flors a la seva tomba. Quan la van convidar a la funció que feien al cap d’unes hores, Zapata va sentir que feia la funció només per a ella. Mai deu haver tingut tant de sentit el fet teatral per aquest actor.

Les obres del cicle de Memòria Històrica de la Sala Fènix tenen un curt recorregut i quan es publiqui aquesta crítica, esperem que l’enterrador Zapata estigui viatjant a alguna altra sala. Segons sembla, potser tornarà a Barcelona d’aquí a uns mesos. Valdrà la pena que hi aneu, és una bona història, hi ha un bon treball interpretatiu assentat per una direcció senzilla, però sense trampes. I tindreu un moment per escoltar una preciosa nana d’Alba Carmona que posa els pèls de punta.