Sang, amor i venjança a la Beckett

La Sala Beckett ha presentat els dos espectacles que estrenarà aquest mes de juliol dins del Grec Festival de Barcelona. El primer, Nessun dorma, és una personalíssima obra d’Eu Manzanares, l’autora resident d’aquesta temporada al teatre del Poblenou, i el segon, En mitad de tanto fuego, és una immersió poètica d’Alberto Conejero a la figura de Pàtrocle, company d’Aquil·les i un dels cèlebres personatges de la famosa Ilíada d’Homer. Ambdues obres surfegen el desig i la set de venjança dels seus personatges des de punts de vista ben diferents.

D’un temps ençà, és tradició que el Grec aculli les estrenes dels autors residents de la Sala Beckett. Aquesta complicitat ens ha llegat obres tan celebrades com la premiada Una gossa en un descampat, de Clàudia Cedó, estrenada el 2018, o la inquietant Al final, les visions, de Llàtzer Garcia, que la Beckett recuperarà la tardor vinent després d’estrenar-se al Grec de l’any passat. En aquesta ocasió, l’Eu Manzanares, actriu i dramaturga de Santa Coloma de Gramenet que ha pres el relleu d’aquests autors i de Marilia Samper, Victoria Szpunberg, Denise Duncan i Lara Díez Quintanilla com a autora resident de la Beckett, ens oferirà un text de títol operístic que parteix d’una anècdota real de la seva família.

Nessun dorma («Que ningú dormi») és una ficció basada en l’autoficció. Manzanares posa en escena la seva pròpia història i la de la seva mare i àvia i les instrumentalitza per «provocar insomni a la gent que ens precaritza», afirma. El títol prové de la popular ària de Turandot, l’òpera inacabada de Giacomo Puccini que, en certa manera, plana per sobre de tota l’estructura de l’obra.

Si a l’òpera el nucli de tota la trama és la decisió de la seva protagonista de no lliurar-se a cap home com a represàlia per la tortura i violació d’una avantpassada seva, al nou text d’Eu Manzanares, la història de tres generacions de dones provinents dels estrats socials més humils i precaris serveix per bastir una venjança artística i poètica contra la injustícia social.

Tot va venir d’una revelació que l’autora va tenir tot passejant per Barcelona, en veure una banderola que anunciava una òpera: «la sang de la meva àvia patrocina espectacles al Liceu!». Ho expliquem. En plena postguerra, l’àvia de Manzanares anava sovint a donar sang a una farmacèutica de Barcelona a canvi de queviures per alimentar la seva família. Amb el temps, la farmacèutica va anar creixent fins a arribar a cotitzar a borsa i expandir-se internacionalment, esdevenint una empresa multimilionària de renom que, entre altres, patrocina espectacles del Gran Teatre del Liceu.

Aquella banderola va despertar en Manzanares el desig de reparar i denunciar el greuge que, durant dècades, han sofert totes aquelles persones que han empès el suposat «ascensor social» des de l’anonimat, és a dir, sense rebre un reconeixement just. Si Manzanares ha arribat fins on ha arribat, en part, és gràcies als sacrificis de la seva família. Una vivència compartida amb un gruix força important de la població catalana i espanyola i que gairebé mai surt a escena.

Tal com vam poder comprovar a Lo nuestro (Sala Flyhard, 2019), a les seves obres, la dramaturga, filla d’una dona de la neteja precària i neta d’una dona que va combatre com millor va saber la misèria, s’entesta a assenyalar totes aquestes misèries socials i familiars. L’autora assegura que el procés de creació d’aquesta nova obra ha estat «complex», perquè «volia fer un homenatge als meus éssers estimats, sense fer-los mal, alhora que explico una història molt dolorosa».

Segons l’Anna Barrachina, l’actriu que interpreta la mare de l’autora a l’obra, «és molt sa ficar el cap dins d’un pou familiar, perquè permet dignificar tot aquest patiment i, en aquest cas, fer-ho en clau de comèdia». La mateixa Eu Manzanares reconeix que la fantasia, la ficció i la poètica escènica permet «sublimar la realitat i arribar a nivells més profunds de les nostres experiències».

A Barrachina –que també va interpretar la mare de Clàudia Cedó a Una gossa en un descampat – l’acompanyaran a escena les actrius Tai Fai i Queralt Casasayas, Premi L’Apuntador 2022 dels Premis Núvol. La primera encarnarà a la mateixa autora i la segona, a la seva àvia. Completaran el repartiment l’actriu Júlia Truyol, en diferents rols necessaris per fer avançar la trama, i l’actor Pepo Blasco (substituint a Pep Ferrer), qui exercirà de principal antagonista de l’obra; un antagonista que, segons ens asseguren, «es defensarà i legitimarà per si mateix i no serà, només, una caricatura perversa».

L’espai escènic, a càrrec de l’escenògrafa Laura Clos “Closca” –Premi L’Apuntador 2019– anirà mutant per mostrar-nos una història que transcorre al llarg de, ben bé, mig segle i que evidenciarà com la precarietat i la misèria són capaces de travessar i marcar una mateixa família durant generacions. Alhora, l’obra, que també compta amb un vestuari dissenyat per Zaida Crespo i una il·luminació a càrrec de Ganecha Gil –i una petita col·laboració musical de Júlia Colom– es planteja si l’art i la creació serveixen d’alguna cosa, és a dir, si la venjança artística planejada per Manzanares és possible i té sentit. Podreu descobrir-ho, fins al 30 de juliol, a la Sala Beckett.

L’altre espectacle que s’estrenarà al Poblenou el pròxim 18 de juliol i també s’estarà en cartell fins al dia 30 és En mitad de tanto fuego, un monòleg d’Alberto Conejero, dirigit per Xavier Albertí, i interpretat per Rubén de Eguía. Un text més poètic que narratiu que parteix del mite de Pàtrocle, amant d’Aquil·les i heroi destacat de la Guerra de Troia. Es tracta d’un «al·legat antibel·licista», segons Conejero, que demostra «la inutilitat de l’art davant de la destrucció provocada per una guerra».

L’autor de la celebrada (i recentment censurada) El mar: visió d’uns nens que no l’han vist mai, afirma haver partit d’un text escrit per Simone Weil el 1940, en plena invasió nazi de França, per a crear aquest monòleg. A La Ilíada o el poema de la força, Weil defensa que Pàtrocle és l’heroi menys cruel i brutal del cant homèric, el més dolç i generós. Però, com assenyala Conejero, Weil sembla ignorar, deliberadament, la matança que el mateix poema d’Homer li atribueix just abans de la seva mort. Aquesta contradicció és el punt de partida d’aquest nou monòleg de l’autor reconegut amb el Premi Nacional de Literatura Dramàtica 2019.

Conejero afirma haver-se obsessionat amb aquesta paradoxa i ens ofereix la seva aproximació personal al mite, tot barrejant el text homèric amb altres materials que l’han obcecat, com els cants de Safo o la poesia de Luis Cernuda, entre altres. L’autor assegura que amb aquesta obra «arribo a llocs on la meva dramatúrgia no havia arribat abans».

Segons Toni Casares, director de la Sala Beckett, es tracta d’una obra «terriblement física» on podem esperar «molta contenció física i potència escènica per part de Rubén de Eguía», qui va demanar tot un repte interpretatiu al seu director, Xavier Albertí. L’espectacle, que s’estrena a la Beckett, viatjarà després al Festival Internacional de Teatro Clásico de Mérida i es podrà veure la temporada vinent als Teatros del Canal de Madrid.