Somiar el futur nen a nen

El mar: visió d’uns nens que no l’han vist mai, al TNC fins al 6 de març, recupera i homenatja la figura d’Antoni Benaiges, pedagog avançat al seu temps i primer mestre republicà en caure víctima de la repressió feixista arran del cop d’estat del 18 de juliol de 1936. Els creadors de l’espectacle són Xavier Bobés, tot un referent del teatre d’objectes –pensem, entre d’altres, en Insomni (2011), El rei de la soledat (2013) i Cosas que se olvidan fácilmente (2015)–, i Alberto Conejero, un dels dramaturgs més destacats de la seva generació, amb textos de gran intensitat lírica que sovint s’endinsen en la memòria històrica, com és el cas de La piedra oscura (2014) i Los días de la nieve (2017).  

Nascut a Mont-roig del Camp, Antoni Benaiges va obtenir el títol de mestre a l’Escola Normal de Barcelona l’any 1929 i, després d’algunes suplències a Madrid, va entrar en contacte amb el grup d’innovació pedagògica Batet. El setembre de 1934, decidit a posar en pràctica la tècnica Freinet –pedagogia cooperativa per a una escola popular– i proveït d’una impremta, un gramòfon i una vocació apassionada, va prendre possessió de la seva plaça a Bañuelos de Bureba, un poblet de Burgos amb 58 cases i poc més de 200 habitants. El seu rastre semblava del tot esborrat fins que l’any 2010, en el procés de documentar gràficament l’exhumació d’una fossa comuna a les muntanyes de La Pedraja, el fotògraf Sergi Bernal va sentir a parlar d’un mestre republicà que hi podria estar enterrat i va decidir estirar el fil. D’aquí sortiria el documental El retratista (2013), dirigit per Alberto Bougleux, i els llibres Desenterrant el silenci. Antoni Benaiges, el mestre que va prometre el mar (2012) –amb textos de Queralt Solé, Francesc Escribano i Francisco Ferrándiz– i Els vaig prometre el mar (2018) –de Sergi Bernal i Sebastián Gertrúdix–.

En un dispositiu escènic en què el relat de vida i la poesia objectual conviuen sense jerarquies, Sergi Torrecilla assumeix la figura del mestre i es lliura a l’evocació d’estampes d’infantesa i joventut: l’estiueig a Les Pobles –“L’eternitat és una platja d’estiu”–, la mort del pare, la vocació primerenca, les primeres substitucions. L’actor comparteix escena amb el creador i manipulador d’objectes Xavier Bobés, que disposa i filma delicades i expressives composicions a partir de vestigis materials evocadors de l’època, com són els segells que es podien trobar a l’estanc dels pares de Benaiges o la capsa-maleta amb les pertinences del mestre. L’espai escènic dissenyat per Pep Aymerich s’omple de taules-pupitres que aniran canviant de disposició i arribaran, fins i tot, a ballar un tango; hi apareixen també una pissarra desplegable, una impremta i un gramòfon. Cal sumar-hi, a més, gúbies per a fer els gravats, motlles de lletres, redaccions manuscrites dels alumnes al costat de les còpies impreses i, fins i tot, exemplars de revistes d’altres escoles freinetistes –Llum, d’Olèrdola, i L’Espiga, de Plana Rodona–. En un moment donat, s’hi superposa l’audiovisual d’Albert Coma, que fa circular sobre els objectes, com per art de màgia, les bellíssimes animacions de diferents dibuixos que il·lustraven els quadernets de l’escola de Bañuelos. 

Alberto Conejero aporta el lirisme –i la precisió– de la paraula; la seva dramatúrgia alterna escrits testimonials i pedagògics amb textos de nova creació. Obren i tanquen l’espectacle algunes cites del llibre Escola d’aprenents, de la filòsofa Marina Garcés, que defineix l’educació com la pràctica més antiga de la humanitat –“El que ens fa humans és que no sabem viure; ho hem d’aprendre tot”– i proposa contemplar-la a la llum de l’ètica, la política i la poètica, és a dir, molt més enllà dels aspectes merament procedimentals. L’espectacle, que atorga el protagonisme a la transmissió del saber, palesa un compromís amb l’educació que s’emmarca en el context històric de la Segona República, caracteritzat per la irrupció de nous corrents de renovació pedagògica dins un programa de regeneració social i cultural. A Catalunya hi havia el grup Batec, integrat entre d’altres per José de Tapia, Herminio Almendros i Patricio Redondo, que van exercir una influència decisiva sobre el mestre de Mont-roig. En un article que va publicar a Colaboración, la revista de la Cooperativa Freinet a Espanya, Antoni Benaiges descriu amb quina expectació van desempaquetar la impremta a l’escola de Bañuelos, i explica també el procés de creació del quadern titulat Gestos –“Gesto es carácter. Expresión libre. Matiz. Vida. Atributos de la Escuela”–, on els nens, convertits en petits cronistes del poble, escriurien sobre les nevades, les tavernes o l’arribada del retratista. En escena, el mestre interpretat per Torrecilla corregeix l’ortografia amb molt d’amor –“a este día le falta un rayito de sol”; és a dir, li faltava l’accent– i ajuda els alumnes a trobar les paraules –però mai les idees–: “Dar palabras es ilustrar; dar ideas es entorpecer”. En dos cursos van publicar sis números de Gestos, tres de Recreo –el quadern dels més petits– i quatre monogràfics destinats a temes molt diferents, entre els quals figura un dedicat a imaginar el mar. 

Les redaccions incloses dins el quadern titulat El mar. Visión de unos niños que no lo han visto nunca són llegides íntegrament en escena: “El mar será muy grande, muy ancho y muy hondo”; “En el mar habrá más agua que toda la tierra que yo he visto”, etc. Els nens fan servir el futur, que és el temps de la imaginació; i la imaginació, com diu Garcés, té més a veure amb la pràctica que amb un suposat do natural. També la memòria és un camí obert cap al futur, i per això la pretensió –per part de determinades apostes educatives– de reduir la memòria a mera gestió de la informació –i la llengua a un útil de comunicació– desactiva la potència creadora de l’experiència i contribueix a sumir l’individu en la ignorància i la indefensió.  

Al pròleg del quadern titulat El retratista, deia Benaiges: “Todo aquí es tan nuevo, que todo, la menor cosa levanta júbilo. Dentro de su abandono, ¡dichosos ellos, estos niños! Por eso yo digo: dad a los pueblos, a las aldeas […] luz que sea también calor, sabor, alma. Luz y alma. Y antes que eso, ineludiblemente, pan, satisfacción de pan”. Com s’assembla aquest discurs al de Federico García Lorca en la inauguració de la biblioteca de Fuente Vaqueros! Val a dir que en Una noche sin luna, Juan Diego Botto, a banda d’incloure aquest i altres discursos del poeta granadí, recuperava el nom i la filiació del mestre republicà Dióscoro Galindo, que va ser afusellat també en una nit sense lluna entre Víznar i Alfacar. Dins la proposta de Bobés i Conejero, el personatge de Benaiges referencia en primera persona la seva detenció il·legal a Briviesca –el 19 de juliol de 1936, un dia després del cop d’estat contra la República–, la tortura i l’afusellament, donant curs a un lirisme sobri i dirigit vers l’anticipació del record que els exalumnes tindran del mestre cada cop que vegin el mar. Torrecilla enfila amb admirable contenció aquest tram final.

Les fosses comunes són, com diu Francisco Ferrándiz, escenaris de crims no judicialitzats, tombes irregulars l’exhumació de les quals propicia l’afluència i confluència de memòries mantingudes durant anys en l’oblit o la clandestinitat. El mar dels alumnes de Bañuelos, que ja va centrar l’exposició “Desenterrant el silenci” i va formar part de la instal·lació Khaled, de Martí Sancliment (Fira Mediterrània de Manresa, 2021), puja a escena de la mà de Bobés i Conejero, en una peça documental enormement emotiva que convida a contemplar el procés de transmissió de coneixements, alhora que “exhuma” delicadament objectes, fets i idees com a manera de desbrossar el camí de la memòria, recuperant l’idealisme –la vocació– d’un mestre i el seu compromís amb la tasca d’educar o, com deia Benaiges, de “somiar el futur nen a nen”.