Un cap d’any sense raïm

Enmig d’aquestes dates amb tants esdeveniments familiars que, en alguns casos, poden resultar tediosos, la Sala FlyHard ens proposa ser testimonis de les anades i vingudes de la família Guerrero Fernández durant el sopar de la nit de cap d’any. Hi podem trobar secrets, vells rancors, alegries silenciades, sortides de to desafortunades, complicitat i (potser) molt d’amor sota el sostre de la casa d’aquesta família que li costa fer el canvi d’any amb un somriure i sense discussions. Lo nuestro és un gran exercici que mostra la hipocresia que amaguen aquestes festes, però també la necessitat d’aferrar-se als valors harmònics que es pressuposen a un ben entès esperit nadalenc. 

No cal dir que el realisme és la gran virtut d’aquesta obra, tot i que despendrà de les experiències personals de cada família durant les festes de Nadal. Tanmateix, i parlant de forma genèrica, les escenes aquí retratades gaudeixen de molta veritat i versemblança. Lo nuestro està programada fins al febrer, però resulta interessant veure-la poc abans o després d’un àpat de Nadal i que alguns fragments es reprodueixin amb molta simetria respecte a la vida real. Els més aventurats potser podrien intentar d’anar-hi amb la família; el debat posterior estarà assegurat.

Aquesta proposta escrita per Eu Manzanares va ser seleccionada per la sala FlyHard en la convocatòria establerta ara fa un any per enviar textos (una iniciativa que han tornat a repetir enguany), i ha estat un encert. Des del primer instant et poses a les mans de la família protagonista, definint cada personatge en relació amb els seus rols molt marcats de forma adient: el pare sindicalista que critica la societat des de la perspectiva que tothom actua malament excepte ell, la filla que intenta construir-se una vida escapant dels prejudicis i de les expectatives que s’esperen per als Guerrero Fernández, el fill rebel que, potser, només busca una mica d’amor i la mare que desitja pau i felicitat però es troba amb disputes familiars.

Els quatre personatges, això sí, constitueixen una família humil que lluita per tirar endavant, malgrat els embats de la vida, accentuats per la seva situació socioeconòmica. El text, per sobre de tot, vol fer reflexionar amb humor sobre les dificultats que té una família de classe obrera per obrir-se pas enmig d’una societat regida pels privilegis dels rics, els quals marquen els patrons que dificulten el progrés dels sectors humils de la societat amb dificultats per evolucionar econòmicament i castigats per una estigmatització que no hi ajuda. Els prejudicis envers cap a ells és un dels temes que plana durant tota l’obra, i resulta interessant detectar com aquests poden determinar les accions, encertades o equivocades, dels quatre protagonistes.

Tot i estar en català, Lo nuestro compta amb moltes expressions en castellà, i algunes en un registre molt col·loquial, per dotar encara de més autenticitat el text. En definitiva, es pot detectar un esforç per reflectir la realitat lingüística de la majoria de poblacions de l’àrea metropolitana de Barcelona, i així teixir-ho tot al voltant d’un llenguatge de carrer. En aquesta mateixa línia, resulten emotius i especials els dos moments musicals, que evidencien la unió de la família tot i les divergències internes. És així com els personatges s’entreguen de valent amb “La muralla” d’Ana Belén i Víctor Manuel i “Corazón indomable” de Camela.

A banda de la qualitat del text, l’elenc artístic ha sabut donar-li vida a aquest amb unes interpretacions acurades que s’han basat en trobar un equilibri entre l’externalització de les emocions i la construcció interior dels personatges. Durant 90 minuts, Paul Berrondo, Eli Iranzo, Eu Manzanares i Pau Poch són els Guerrero Fernández. Cal dir que la tasca dels dos joves intèrprets té un regust més positiu, potser perquè disposen d’uns personatges més complets, però veiem una gran versatilitat en Poch, que sap adoptar diferents rols amb molt magnetisme, i Manzanares, també autora del text, que aconsegueix captar l’atenció del públic amb les seves sortides de to i el moment Camela. Tots ells dirigits per Mercè Vila Godoy, que ha sabut posar en escena una trama principalment dialèctica centrada en un sopar de la nit de cap d’any, amb menjar de debò inclòs.

La manera com els Guerrero Fernández s’afronten a la vida i quin paper té l’ètica a l’hora de prendre les seves decisions, amb un final potser inesperat, són el motor de Lo nuestro. La sala FlyHard us espera!