#LaFestaCatalana

Segons Sigmund Freud, el riure aconsegueix extreure l’energia negativa que ens provoca la tristesa i, a més, redueix l’ansietat. La rialla provoca l’alliberament d’endorfines, genera la sensació de felicitat, alleuja el dolor, combat l’estrès i ens distreu de les preocupacions. I, a sobre, hi ha qui diu que les persones que somriuen envelleixen menys i llueixen una pell més sana. Quina bicoca, no? Doncs vagin a veure Les bones intencions, de Marc Artigau, al Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa. Hi entraran afligits del què sigui i en sortiran com a querubins, flotant al firmament i amb la caixa toràcica destrossada.

Feia temps, molt de temps, que no reia tant al teatre. Jo i la resta de públic que omplia les butaques de la sala del Born. Artigau ha articulat una comèdia ocurrent, la mar de salada i simpàtica –producció de la Sala Trono de Tarragona, on es va estrenar fa poc–, dirigida amb mestria per Joan Maria Segura i Bernadas i amb Míriam Iscla i Joan Negrié de magistrals protagonistes.

El duet –amb una química extraordinària– interpreta dos éssers perduts i desesperats, que arrosseguen tràngols personals de diferent índole. Ella trafica matusserament amb pastilles per subsistir i mantenir la seva filla adolescent, que és una perla. Ell surt d’una relació amorosa i dolorosa (vaja, que el seu nòvio l’ha deixat per un altre, més jove i de més bon veure, amb una enorme semblança a l’actor Pau Ferran, com després comprovarem quan plantin una foto seva, vestit de casteller, al bell mig de l’escenari). Es consolen mútuament i decideixen començar una aventura empresarial que els faci reflotar: un negoci d’organització de festes personalitzades i temàtiques. Ell té idees. Ella, bona voluntat. Visca l’emprenedoria!

Avui toca una gran festa catalana. Ell, vestit d’hereu. Ella, de pubilla. I el públic és (som) els figurants. Aquesta empresa no escatima recursos. Hi ha de tot: barretines, cascavells, faixes vermelles amb feltre i serrell, armilles, enagües, pantalons amb pinces, faldilles estampades de floretes, mitenes, manteletes de blonda i, per descomptat, serpentines i canons de confeti. El que faci falta per a assegurar l’èxit (Marc Udina firma el vestuari, també deu tenir accions a la societat). La funció es concep com un assaig general perquè tot surti rodó. Si no, no cobrem (vuit euros l’hora, garrepes!). Així que cal repassar les entrades, les sortides, els balls, la música, els regals…

Ens mossegarem la llengua, però a aquestes alçades de la ressenya ja es poden imaginar que res surt com estava previst, per moltes bones intencions que hi hagi. Això és com un vodevil de dos, esbojarrat, amb una successió d’escenes hilarants. Iscla i Negrié estan sublims. Dues bèsties, amb una enorme capacitat d’improvisació. El diàleg amb la parròquia és constant, així que pot (podem) sortir amb qualsevol estirabot. L’inventari de moments excelsos és gran, i no els podem repassar tots, però n’anomenaré un, va: meravellós el reguitzell de poemes i cançons catalanes que recita (i escenifica) Negrié, combinant Maragall, Núria Feliu o J.V. Foix, per a citar només alguns noms. No ens vàrem posar dempeus a aplaudir perquè el següent gag l’atropellava. Aquest muntatge prova, una vegada més, que el còctel de bona autoria, bona direcció i bona interpretació acostuma a donar sempre bons resultats.

Hi haurà qui tingui la pell fina i surti del teatre ofès perquè la proposta atempta contra la identitat catalana i es mofa del seu folklore. Hi ha de tot, a la vinya del Senyor. No li facin cas. Al capdavall, Les bones intencions és una faula sobre les segones oportunitats.

I per acabar, una recomanació per a qui vulgui participar en aquest eventu on la pubilla es fa una selfie oel coach anomenat Pere de la Cullera reparteix targetes de visita (molt boniques, per cert: l’estic fent servir com a punt de llibre): els seients no estan numerats, així que vagin d’hora, facin cua, i seguin a primera fila abans que algú no els furti el lloc. No només no se’n penediran sinó que tindran actor i actriu a dos pams de la cara, i això és impagable. I no podem revelar res més. Tenen temps fins al 5 de juny, així que espavilin. Sempre i quan tinguin ganes de passar-s’ho bé, és clar.