La faldilla d’Emma Bovary

El cap de setmana passat van tenir lloc dues funcions de l’espectacle Bovary a la Sala Gran del TNC. Es tracta d’una producció del KVS de Brussel·les, en neerlandès, dirigida per Carme Portaceli. La directora del TNC havia promès que teixiria vincles amb altres teatres europeus, i no menteix: el pròxim mes de maig la producció de Terra baixa (reconstrucció d’un crim) es veurà, en català, a la capital de Bèlgica. La dèria europea (i nostrada) d’adaptar novel·les i portar-les al teatre fa anys que ha esdevingut un lloc comú, però en aquest cas la reducció de Madame Bovary de Gustave Flaubert a dos personatges i una hora i mitja de durada funciona prou bé. Sobretot, pel gran talent dels seus dos protagonistes. Què tenen els actors de nord enllà, que fins i tot quan hi ha problemes tècnics ho salven tan bé?

Platea plena fins a la bandera, dissabte al vespre a la Sala Gran. Bovary era un dels espectacles inclosos en l’abonament i va acabar penjant el cartell d’“Entrades exhaurides”: tot i el neerlandès (amb sobretítols en català), sembla que el públic respon massivament als clàssics (Shakespeare, Txékhov, Lorca) o a les adaptacions de grans obres literàries. La platea estava poblada per més dones que homes (no les vaig contar): la cultura sempre té rostre de dona, no ens cansarem de repetir-ho. El director artístic del KVS, Michael De Cock, signa el text d’aquesta adaptació que redueix la gran novel·la realista del segle XIX a un quasi-monòleg d’Emma. De Cock ja havia adaptat, juntament amb Anna Maria Ricart i la mateixa Portaceli, la Mrs. Dalloway que el KVS va produir amb el Teatro Español i que es va poder veure al TNC fa tres temporades. En aquest cas, la multitud de personatges i la diversitat de subtrames de Madame Bovary es redueixen a la mínima expressió.

“Res no val realment la pena en aquesta vida. Tot és mentida”: aquesta és la primera frase que pronuncia Emma en escena, i podria ser perfectament l’eslògan d’aquesta adaptació. L’actriu Maaike Neuville comença l’espectacle amb jaqueta, pantalons i botes negres, en una mena de preàmbul que serveix perquè veiem com vestien les dones (burgeses) al segle XIX: entren un parell de maquinistes i l’ajuden a posar-se el mirinyac, el cosset i el vestit de color “blanc trencat”. Sempre mantindrà les botes negres (com la Boladeras a La rambla de les floristes: els peus al present i el cos al passat), i el pusil·lànime del seu marit anirà amb un trajo negre atemporal, que podria haver comprat al Zara. Els homes no han sigut víctimes de les tortures tèxtils imposades a les dones: només cal veure la història de la indumentària i el vestit. Koen De Sutter interpreta a la perfecció aquest marit mediocre, despistat i permanentment escabellat, que es manté en un discret segon pla. Només es preocupa de la seva dona perquè aquesta està pàl·lida, bàsicament degut al seu tedi existencial.

L’espai escènic de Marie Szersnovicz (que també signa el vestuari) deixa l’escenari buit, emmarcat per tres grans teles blanques, i fa servir una barra de llums fluorescents com a element escenogràfic i lumínic alhora. Seria plausible pensar que Portaceli va proposar a Paco Azorín que treballés en la mateixa direcció per la seva Terra baixa. Al capdavall, en aquesta Bovary les protagonistes absolutes són Emma i la paraula: tot està al seu servei. L’Emma de Maaike Neuville és forta i resolutiva, un personatge pel qual sentim empatia i que ens cau força bé. Els més observadors ja vam veure que la faldilla se li estava obrint lleugerament per darrere (alguns fermalls o botons a pressió), problema que l’actriu va saber resoldre de la millor manera: sense ignorar-lo i aturant breument l’acció. El seu company de repartiment va cordar-li els botons, però no ho devia fer bé, perquè al cap de poca estona se li van tornar a descordar. L’actriu va demanar llavors que entrés a escena la responsable de vestuari. “És difícil ser una dona”, va dir en castellà, fet que el públic va aplaudir amb fervor. Mentrestant, l’actor tocava una melodia senzilla al piano, per entretenir la parròquia. Estic segur que moltes espectadores recordaran aquesta anècdota potser amb més nitidesa que l’espectacle mateix, com quan servidor va veure el Ricard III de Thomas Ostermeier a la Schaubühne de Berlín, fa uns anys, i mentre els tècnics resolien un petit problema tècnic a l’escenari el gran Lars Eidinger ens va entretenir explicant-nos acudits. L’error se soluciona si no s’ignora i s’integra a la funció, comentant-lo amb gràcia, distanciament i ironia. El Verfremdungseffekt fet carn.

De fet, l’anècdota amb la faldilla de la protagonista és prou significativa: l’actriu comença la funció amb jaqueta i pantalons, passa la major part de l’espectacle amb el mirinyac, el cosset i el vestit, i finalment s’ho treu tot i es queda en roba interior. Als peus, sempre les botes negres. Un dels altres moments àlgids de l’espectacle és quan el matrimoni Bovary va a l’òpera a veure Lucia di Lammermoor: el que en un primer moment sembla una maquinista que entra un focus mòbil, acaba sent la soprano Ana Naqe. La cantant albanobelga interpreta l’ària “Regnava nel silenzio” a pèl, sense micròfon ni acompanyament, ornamentant la veu amb una coreografia de gestos creada per l’argentina Lisi Estaràs (coreògrafa i ballarina dels Ballets C de la B). Veure una soprano cantar vestida de tècnica (pantalons negres i samarreta negra) té quelcom de disruptiu.

D’aquesta Bovary ens quedarem, sobretot, amb les bones interpretacions dels dos actors protagonistes, l’anècdota amb la faldilla, l’actuació de la soprano i el bon funcionament dels sobretítols. Proposta: estaria bé que al final de la funció es projectés a la pantalla el nom del responsable de la traducció, com passa a les pel·lícules subtitulades. Un bon traductor i, sobretot, un bon tècnic que passi la funció (solen ser la mateixa persona), mereixen figurar al programa de mà. Volem saber qui és l’autor de frases com “Odio fins l’última rajola”, “Res més avorrit que descriure la felicitat” o “converses insípides com llambordes”.