De Guimerà a Iglésias

La Terra Baixa que s’està representant aquests dies a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya no és, ni de bon tros, la Terra Baixa d’Àngel Guimerà, però, tanmateix, conté l’aroma i els personatges d’un dels clàssics del teatre català per excel·lència. El dramaturg Pablo Ley ha colpejat amb una maça el text de Guimerà i l’ha recompost, reordenant-ne els fragments i, com si fos un orfebre del centenari art japonès del Kintsugi, en el procés ha transmutat la peça de teatre romàntic fins a convertir-la en una obra de teatre social més pròxima al corpus de Felip Cortiella o Ignasi Iglésias.

El problema de recolzar-se en accés en el vessant social del text, a més d’una desmesurada i reiterativa voluntat didàctica que converteix els dos nous personatges creats per Ley en mers transmissors de la tesi de l’espectacle, és que desposseeix els personatges originals de Guimerà dels seus respectius arcs emocionals posant els intèrprets que els encarnen en una tessitura bastant difícil a l’hora de defensar-los a escena.

Com bé va explicar en Bernat Puigtobella a la seva crònica de l’estrena, molts hem assistit a la proposta de Terra Baixa (reconstrucció d’un crim), dirigida per Carme Portaceli, amb temor. Sense saber ben bé què esperar-ne. El resultat és agredolç. Reconec que en vaig sortir més satisfet del que esperava; en part perquè les dues hores i quart d’espectacle (sense entreacte) passen de forma més amena del previst.

En això hi contribueix enormement la dramatúrgia de Pablo Ley que, partint del conegudíssim final de Guimerà, va reconstruint els fets del Mas Bordís dosificant els passatges originals de l’obra amb interludis dialogats entre els dos personatges de nova creació: la periodista de El Universal encarnada per Laura Conejero –inspirada en la pionera Carmen de Burgos– i el comissari Antoni Lleó Tresols, àlies «Vinagret», encarnat per Manel Sans. Aquestes escenes de teatre dialèctic, de cert aire brechtià, serveixen a Ley i a Portaceli per emmarcar el context històric de l’obra de Guimerà i plantejar els eterns debats sobre el bé i el mal i la lluita de classes tan característics del teatre social.  

Ley domina bé els ritmes i el llenguatge del thriller policíac a què ens ha acostumat els darrers anys el programa Crims de Carles Porta i lenta, però inexorablement, a cop d’interrogatoris, fa avançar la trama d’un espectacle que se sosté en aquesta morbositat del true crime basada en el desig de l’espectador de veure (i viure) com els investigadors descobreixen allò que ja se sap des d’un bon principi: qui ha comès el crim. En aquesta nova versió de Terra Baixa, a més, se li afegeix la morbositat de saber què va passar amb la Marta i en Manelic després del final obert de Guimerà. De manera que l’anhel perquè els investigadors arribin al final, es barreja amb l’anhel dels espectadors de saber quin és el veritable final d’aquesta icònica parella.

Aquesta exploració del futur dels personatges no és aliena a la literatura dramàtica; la mateixa Carme Portaceli va dirigir ja fa uns quants anys, a la Sala Petita del mateix TNC, Què va passar quan Nora va deixar el seu home o Els pilars de les societats (2008), un text d’Elfriede Jelinek que reprenia el fil de la Casa de nines d’Ibsen, i molts encara recordem el meravellós Afterplay de Brian Friel, que va dirigir Imma Colomer a la Sala Atrium (2013), on la Sònia de L’Oncle Vània i l’Andrei de les Tres germanes de Txèkhov es coneixien en un bar de Moscou vint anys després del final de les seves respectives obres. Així, doncs, la fórmula funciona.

El problema del muntatge del TNC no radica en l’atrevida dramatúrgia de Ley, que confirma allò que ja sabíem, que per considerar un text dramàtic com a clàssic cal que el seu esquema sigui capaç de sobreviure segles i generacions i admetre noves versions, sinó en el desigual nivell de les seves interpretacions. El personatge d’en Sebastià (Eduard Farelo) o el de la Pepa (Mercè Mariné) –que aquí aglutina tota la família dels Perdigons en un sol personatge– s’han construït de forma més arquetípica que la resta, i això ja ens indica que la direcció no ha sabut o no ha volgut dotar d’una unitat interpretativa el conjunt de la peça.

Aquesta mancança de direcció l’acusen, sobretot, els personatges d’en Xeixa (Roser Pujol) i en Josep (Mohamed El Bouhali). I podria explicar, en part, la poca atenció que es para en el muntatge envers la dicció catalana. I no em refereixo només a les intervencions d’El Bouhali, sinó al descontrol absolut de registres del català de l’obra. No pot ser que en Manelic soni més barceloní que la Nuri, igual que no pot ser que els passatges afegits de bell nou per Pablo Ley siguin més normatius que els fragments prefabrians de Guimerà i més, si ambdós han de ser recitats per un mateix personatge. El resultat potser no molestarà a tothom, però per a mi és, si més no, desconcertant. El TNC té recursos més que suficients per vetllar per la bona dicció de tots els seus intèrprets i si és necessari, pot sufragar, sense problemes, una assessoria lingüística que ajudi a harmonitzar aquests desequilibris.   

Sens dubte, les joies del muntatge són l’actriu Kathy Sey, que interpreta una conscienciada i il·lustrada Nuri –menys infantil que a l’original de Guimerà– i l’elegant dicció i presència escènica de Conejero, que realcen les seves intervencions narratives i excessivament informatives. El malvat Sebastià de Farelo també destaca gràcies a una precisa execució i a una intimidant presència que s’adiu a la seva construcció arquetípica.

Tanmateix, els dos protagonistes, despullats de la seva emotivitat romàntica, resten desdibuixats. Borja Espinosa interpreta un Manelic desmarxat, mancat de la innocència i la candidesa habituals del personatge, i la Marta de l’Anna Ycobalzeta, buidada de la seva evolució sentimental, navega a la deriva i només aconsegueix brillar a la part final de l’espectacle, on es reivindica i es rebel·la, tot empoderant-se, contra alguns dels trops originals de Guimerà: «No he nascut de la terra» […] «Què havia de fer, jo? Fugir? Matar-me?».

Pepo Blasco interpreta un Tomàs sobrepassat per la culpa i el comissari, també arquetípic, de Manel Sans, tot i estar correctament executat, esdevé massa funcional i anodí. Igual de funcional i anodí que l’espai escènic dissenyat per Paco Azorín i l’il·luminador Ignasi Camprodon. Tot és fred en la monumental obertura de l’escenari de la Sala Gran. Aquesta fredor segurament escau a la trama policíaca, però el joc de llums de la pinta de l’escenari recorda massa al de l’Opening Night de La Veronal. Clar que si alguna cosa funciona, per què canviar-la? El mateix pot dir-se del final forçadament emotiu, via intervenció musical, i que busca, sense vergonya, l’aplaudiment final del públic. L’anomenat «efecte ximpum!».    

El que no acaba de funcionar del tot és la paret de pissarra que de tant en tant puja i baixa i que creiem que existeix més per la necessitat de tenir una superfície on projectar els audiovisuals de Miquel Àngel Raió, plens de documents històrics que reforcen la cara més pedagògica de l’espectacle, que no pas per desenvolupar un veritable rol escènic, perquè la funció de tauler dels acusats que s’apunta al principi, de seguida es desestima malgrat que podria haver donat molt més joc al llarg de l’obra.

El muntatge, bastant pla i lineal, funciona perquè la majoria d’espectadors tenen ben integrada la història de Terra Baixa; forma part del nostre imaginari comú, en part, gràcies als esforços de milers de professors de català i de literatura. Però m’agradaria saber què passarà frontera enllà, quan el muntatge giri per Europa. Entendran els francesos, belgues i portuguesos el muntatge de Ley i Portaceli? Aquesta serà la veritable prova de foc del muntatge. Terra Baixa (reconstrucció d’un crim) serà la primera producció de la història del Teatre Nacional de Catalunya en veure’s fora d’Espanya; és d’agrair que directora i dramaturg confiïn en el llegat i la potencialitat del que segurament és el text dramàtic català més universal del darrer segle i mig.