Germanes, hermanitas, camarades

El teatre de Victoria Szpunberg ha tornat amb força a la cartellera barcelonina. La setmana passada finalitzava la reposició de l’exitosa La màquina de parlar a la Sala Beckett, i ara es pot veure al TNC El pes d’un cos, una obra de ficció i gest metateatral amb què la dramaturga i directora exorcitza un episodi dolorós de la seva vida i vehicula una contundent crítica politicosocial.

Entre altres coses, la peça va de marxismes i desmarxaments, els d’un intel·lectual d’esquerres que ha patit un ictus i està desenvolupant una demència neurodegenerativa. El punt de vista, però, és el de l’Olga, la filla que se n’ha de fer càrrec, sotmesa a una pressió insuportable i a un autèntic viacrucis sociosanitari. I, si amb prou feines subsisteix en aquesta Barcelona venuda als turistes –viu en un immoble sense ascensor dins un barri-laberint ple de guiris, ionquis i “xinxes insaciables”–, encara menys podrà assumir el cost monetari i personal que suposa tenir un familiar dependent.

Laia Marull interpreta aquesta dona atrapada en un nus vital “impossible de deslligar”, lliurada a un panteix sense fi i incapaç de suportar “el pes d’un cos que pertany al que un dia va ser el seu pare”. L’actriu transita i transmet aquest dolor d’una manera que la fa única, connectant amb la seva nena interior per trobar el to d’agresta indefensió que per força ha de provocar una situació límit com aquesta. I, d’altra banda, assumeix amb absoluta solvència els diferents i contraposats registres que demana la posada en escena, marcada per l’humor distanciador i la inconfusible sornegueria de la Szpunberg.

Quim Àvila, amb un natural posat de sol·licitud i buidat aquí com un receptacle, sembla haver nascut per fer el paper d’àngel de la guarda –amic imaginari o inoperant deus ex machina– que acudeix a la crida desesperada de l’Olga. No ve del cel, però practica el zel, perquè és zelador sanitari –aspiració salvífica, no; ètica de la cura, sí–, i surt del no-res cada cop que ella l’invoca. El treballador hospitalari farà d’espàrring dialèctic i ajudarà la protagonista a explicar la seva història, en una espontània negociació a la recerca de la forma dramàtica més adequada. En un moment donat, el peculiar emissari o mediador es tenyirà de referències a l’àngel de la Història benjaminià. Qui sap? Potser ens estava esperant arraulit a la Sala Petita del TNC d’ençà d’aquells Actes obscens en espai públic de Davide Carnevali (2017).

Un micròfon de peu i una escala suspesa en l’aire dominen una escenografia –a càrrec de Judit Colomer– caracteritzada per l’economia de recursos –tot el que hi ha serà accionat i jugat a fons– i abonada a la performance. La font principal de ludisme i comicitat procedeix del metateatre i de la intersecció entre ordres ficcionals i/o espais mentals –en les coordenades del deliri– que xoquen en escenes emocionalment bipolars. Sabina Witt duplica el personatge principal i apareix també com una diva del passat per omplir de música i ressonàncies vocals la realitat paral·lela de pare i filla. Un ubic i metamòrfic Carles Pedragosa fa tots els papers de l’auca: tan aviat assumeix una expeditiva Hermanita del Sagrado Corazón com fa de pitonissa o compon un hilarant Iggy Pop.

Quan l’àngel laic s’apagui, l’escala esdevindrà de nou impossibilitat i ofec: “Recordo el pes d’un cos, un record físic, sobretot”. En el que és el moment emocionalment més àlgid de l’espectacle, la protagonista evoca el cos d’un pare –“sense autoritat, sense intimitat, sense pudor”– que li resulta del tot aliè; també plora per una herència ideològica i ètica dilapidada. Però no està tot perdut. La proposta de Szpunberg, lluny de mercadejar amb el dolor, recorre a una ficció multicapa que li permeti exercir una crítica activa i dotar de dimensió social el conflicte. Efectua alhora una denúncia explícita, un commovedor homenatge i un dol extensible a “tots els cossos que cauen, que han caigut”.