Pare, t’estimo

“Pare, ves-te’n”, li prega una filla al seu progenitor sofrent. I t’imagines com l’acarona amb adoració i una pena infinita de veure’l patir. El pes d’un cos, escrita i dirigida per Victoria Szpunberg, sembla que hagi estat creada per a reviure dolors pretèrits, presents o futurs. L’espectacle, que arribarà al TNC el pròxim mes de maig, està fent bolos per Catalunya, escalfant motors abans de l’estrena oficial al temple per antonomàsia. A Núvol, ens vàrem atansar al Teatre de Salt per assaborir-la.

La trama és simple. Una filla (esplèndida Laia Marull) s’ha de fer càrrec del seu pare qui, després de patir un ictus, viu un procés de deteriorament físic i mental que el converteix en un ésser totalment dependent. I a ella (malgrat ser tres germanes, com a l’obra de Txékhov) li recau tota la responsabilitat i el pes de les cures. L’altra viu a una “llunyana” Andorra “i no té temps”, i la tercera a l’encara més distant Moscou. No només l’esgotament gradual que pateix la protagonista, sinó l’epopeia hospitalària i social a la qual es veu sotmesa versa la nova proposta de la dramaturga. El pes d’un cos, però, encara va més lluny i llença la sempre espinosa pregunta de si paga la pena mantenir en vida algú (és a dir, el seu cos) que ha perdut totes les facultats.

El que no és simple, i el públic ho gaudeix, és la posada en escena. Marull, de fet, encarna aquesta filla coratge en un intens monòleg de gairebé dues hores, talment com una narradora. La peça pivota absolutament en ella, però amb la inclusió d’altres llenguatges que permeten incorporar personatges que l’acompanyen o li donen la rèplica. Així, cal sumar-hi Sabina Witt (clonada en la doble de la protagonista, sensual cantant i experta en sons vocals), un polifacètic Carles Pedragosa (que tan bon punt fa d’Iggy Pop com de germaneta de la caritat d’un centre de l’Opus) i un tendre zelador tartamut-àngel-de-guarda-Teseu-el-noi-del-laberint Quim Àvila.

El pes d’un cos és un espectacle eclèctic que barreja text, música en directe, i projeccions audiovisuals. Un còctel amb moments densament dramàtics (“No sé si vull que superis l’operació, pare”, “Pare, què mires? És la mort, que et pica l’ullet”) amb d’altres de superba bogeria (les actuacions musicals, el transvestisme) o d’escenes oníriques, descol·locants però magnètiques, com el ball de Lenin, Marx i Stalin en format capgrossos. O que, com vàrem poder veure fa poc al Teatre Lliure amb N.E.V.E.R.M.O.R.E., converteix una llitera hospitalària en una taula de so. Szpunberg tenyeix d’elements biogràfics aquesta suggestiva proposta, a tall, si se’m permet, de catarsi personal i col·lectiva. Ella mateixa ha viscut, recentment, el decés del seu pare malalt, i ha volgut escenificar aquest text íntim, manifesta, “com una mena de celebració” que vol compartir amb el públic.

Aquesta combinació de disciplines i de registres (rialles, somriures, tensió, ofec, emoció) li possibilita parlar-nos també de la solitud de la cuidadora, sempre a punt, malgrat estar al límit de les seves forces, superada i esgotada. Una dona que arriba a sacrificar la feina per ajudar son pare (comunista i anticlerical, culte, lector empedreït, amant de Rússia –les tres germanes es diuen Olga, Irina i Maixa–), que reivindica la seva dignitat fins a l’últim moment. Un pare encarnat per una lona vermella, que dona molta força a la posada en escena i que té instants preciosos.

El personatge de Marull pateix incontinència verbal. No calla. Transmet fidelment la seva angoixa. L’autora, a través del seu paper, posa la mirada en les classes més vulnerables on “sempre plou sobre mullat”, que viuen en barriades que no són el centre del món i que no es poden permetre pagar residències que costen 2.500 euros mensuals de mitjana. Una consciència social que només fa que generar més empatia cap a aquesta dona lluitadora que, en començar la seva exposició, ja ens anuncia que quan el principi és el nus, és impossible de deslligar. I que, en acabar, només pot xiuxiuejar en veu alta: “pare, t’estimo.”