El Watusi puja a Gràcia

És una cosa cada dia més freqüent: aquest dimecres s’estrena un espectacle que ja té totes les entrades exhaurides per les quatre setmanes d’exhibició. Tal com ja havia passat amb Le congrès ne marche pas, tot el peix s’ha venut abans de l’estrena. El Lliure de Gràcia té dues-centes localitats, una mida ideal per gaudir del teatre a curta i mitja distància, i el més recent L’imperatiu categòric també va exhaurir totes les entrades, en aquest cas pocs dies després d’haver estrenat. Ara ha arribat el torn d’El día del Watusi, l’adaptació escènica de la monumental novel·la de Francisco Casavella dirigida per Iván Morales i protagonitzada per Enric Auquer, en el seu primer protagonista absolut en teatre.

Fa força temps que les adaptacions teatrals de novel·les són molt presents als nostres escenaris: aquests darrers anys hem vist clàssics escenificats com ara Solitud de Víctor Català o La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda, però també novel·les publicades més recentment com Canto jo i la muntanya balla d’Irene Solà o Napalm al cor de Pol Guasch. En una baula més d’aquesta cadena que sembla no tenir fi (i que es reprodueix a tota Europa), aquest dimecres s’estrena El día del Watusi, la versió teatral de la novel·la homònima de Francisco Casavella. Iván Morales signa l’adaptació i la direcció del muntatge, del qual ja se’n va veure la primera part (Los juegos feroces), al passat festival Grec, en forma de concert escenificat a la sala Paral·lel 62. L’obra escrita per Casavella entre el 2002 i el 2003 traça un fresc hiperrealista de la Barcelona de l’últim quart del segle XX en tres llibres: el citat anteriorment, Viento y joyas i El idioma imposible. Morales planteja una adaptació lliure i, sobretot, molt sonora: Jordi Busquets signa la direcció musical, David Climent fa el moviment, i la majoria dels intèrprets canten i toquen diversos instruments, talment com si fossin una banda de rock, punk i rumba. Tot alhora.

El repartiment d’aquest muntatge és d’autèntic luxe i té, a més, esperit transgeneracional: actors veterans com Vicenta N’Dongo, Xavi Sáez i David Climent (del desaparegut duo de teatre físic Los Corderos) comparteixen escenari amb alguns dels intèrprets joves més talentosos (i premiats) del nostre panorama escènic i cinematogràfic. Enric Auquer, Guillem Balart, Bruna Cusí i Raquel Ferri completen aquesta companyia watusiana, que ocuparà el Lliure de Gràcia fins al 5 de maig. És normal que el teatre del carrer Montseny hagi posat coixins a les butaques de la platea: l’espectacle té una durada total de quatre hores (amb dos entreactes inclosos).

Julio Manrique es mostrava content, a la presentació de l’espectacle: “Aquest projecte és molt estimulant i molt valent, serà la bomba”. El flamant nou director del Lliure ha declarat en una entrevista recent a Entreacte que el seu projecte estudiarà la continuïtat de les produccions, tant a dins de la casa com fent el salt potencial al circuit privat: aquí ja podria començar. Quan els espectacles exhaureixen totes les entrades abans de l’estrena, potser el teatre es pot penjar la medalla, però cal pensar que la majoria dels espectadors (que no formen part del sector o de la premsa cultural) se senten molt frustrats. La impossibilitat d’allargar les temporades tampoc ajuda, ja que les agendes dels teatres estan molt farcides: a tall d’exemple, la pròrroga de L’imperatiu categòric va “robar” dies de muntatge a El día del Watusi.

Des dels anys setanta a les barraques de Montjuïc fins a la Transició i els anys de la festa olímpica (i la seva posterior ressaca), Casavella dibuixa un retrat ric i complex d’una Barcelona que es fa adulta al mateix ritme que Fernando Atienza, el pal de paller d’aquesta història. Iván Morales veu paral·lelismes entre aquest muntatge i Sé de un lugar, el seu debut teatral: “Tenia la sensació que no es podia fer, però l’hem fet”. Tot i que El día del Watusi té quasi mil pàgines i la seva adaptació teatral arriba fins a les cent, ens trobem davant una proposta de teatre de text que és alhora molt performàtica, amb música i moviment constant. Enric Auquer és l’únic que interpreta un sol personatge, mentre que els seus companys encarnen multitud de rols: l’actor confessa que es deixa la pell i l’esperit a cada passi, en una peça que també és molt exigent a nivell físic.

Les barraques de Montjuïc, els merenderos de la Barceloneta o la pandèmia de l’heroïna apareixen en una història que els relats oficials sovint han volgut obviar, i encara més després dels anys d’eufòria olímpica. Vicenta N’Dongo recorda aquells temps on tot estava més barrejat, les prostitutes i els poetes coincidien als mateixos bars i la societat no estava tan segmentada com avui en dia. Morales parla de les misses evangèliques de L’Hospitalet, on s’aconsegueix un gran sentiment de comunitat i transcendència, com un referent d’allò que veurem en escena. Els tres actes es poden descriure com un concert tranquil, una festa psicodèlica a les set del matí i una rave un dimecres a les dues de la tarda, “on encara queden set arreplegats”. Auquer destaca que aquesta és una proposta molt lliure i imperfecta, on també hi ha un lloc per al risc i la improvisació. Jose Novoa signa l’espai escènic, la il·luminació és de la imprescindible Ana Rovira (que actualment també té Songs for the bitch-witch women a la Fundació Joan Brossa), i Oriol Corral ha fet el vestuari.

Nosaltres pujarem a Gràcia, i tant. A veure si vostès també poden veure l’espectacle. Esperem que sí, un dia o altre i en alguna banda.