Secrets de família

L’escenografia de Patricia Albizu, sintètica però elegant, il·lumina el fosc espai del teatre Heartbreak Hotel, on s’acaba d’estrenar l’adaptació de Lluna plena, la novel·la de la canadenca d’origen japonès Aki Shimazaki, amb una magnífica traducció de Mercè Ubach. Un cirerer florit, d’un rosa xiclet espaterrant, és l’únic element que hi ha a escena, i l’única nota de color enmig d’un negre predominant que inunda tota la sala i que, inclús, esquitxa la indumentària del repartiment, com si estiguessin en un dol perenne. Aquest arbre, jove i ufanós, creix amb força, al contrari dels dos protagonistes, ja grans, que escuren els anys en una residència esperant que arribi el seu moment.

La Fujiko (Lluïsa Castell, actriu camaleònica que demostra la seva versatilitat obre rere obra, l’última saga de les quals van ser els papers còmics a La paella dels dijous i, sobretot, a Rovira vs Rodríguez) és una àvia amb Alzheimer. En aquest muntatge amb prou feines obre la boca si no és per parlar-nos de la vida i reproducció de les cigales, amb prou feines gesticula, amb prou feines es mou. Continguda, de respiració interior, la seva expressió facial ho diu tot, i la manera en com cenyeix els llavis o escruta el seu entorn comunica més que molts bans municipals amplificats amb altaveus de gran potència. Està, senzillament, meravellosa. Comprovar la seva evolució des que menjava coca mentre pedalava damunt d’una bicicleta estàtica a La granja, el serial que precedia el programa La vida en un xip, als anys noranta del segle passat, és un dels regals d’aquest ofici. La proposta pivota al voltant de la seva figura.

En Tetsuo (Andreu Benito) és el seu marit des de fa quaranta anys. Un home senzill, que es va traslladar a viure a la residència, malgrat estar bé, només per estar al costat de la seva dona i mantenir la vida tranquil·la que han tingut fins ara. Benito, actor de solvència contrastadíssima, fa de contrapunt quan, un bon dia, la Fujiko no el reconeix (peatges de la malaltia), i gràcies a una ocurrència, adopta el paper del seu promès. Una relació concertada pels pares respectius en un miai, una trobada, segons marca una antiga tradició japonesa. Un descol·locat Tetsuo tindrà l’objectiu d’enamorar-la de nou. El repte el porta a descobrir moments de la seva vida conjugal que ignorava, fins al punt de trasbalsar-lo enormement i haver d’emprendre la delicada tasca de recompondre de nou un trencaclosques que ell donava per completat. El duel –cast, pur, romàntic i pacífic– de tots dos és d’alta volada. I la reconstrucció és possible.

Pep Munné i Miranda Gas completen al repartiment, tot interpretant diversos personatges (la directora de la residència, la neta, l’amiga íntima, un músic de renom, un veí…). L’un i l’altra també excel·leixen en els seus rols, especialment significatiu en el primer, que exerceix de desllorigador i posa damunt de la taula el quid de la història: quin paper tenen els records, a la nostra vida, i què té més pes, els lligams sanguinis o els lligams afectius? Àlex Rigola dirigeix aquest esplèndid quartet, amb l’ajudantia d’una potent Maria Cambil, que l’hem vist pràcticament néixer (artísticament parlant) i, sobretot, créixer, al Festival Z, i que estrenarà a la propera Fira Mediterrània la seva última creació, Calla, Judit, calla, de la qual en vàrem veure un petit tast inacabat el passat mes de juliol.

Rigola també firma l’adaptació teatral de la curta novel·la, publicada tot just fa tres anys, el 2021. Fa recaure a tres dels intèrprets part de la narració. No els cal ni tan sols mirar al públic, sinó que poden deambular per l’escenari fent les el·lipsis pertinents o resumint continguts i avançant trames. La síntesi d’allò essencial queda perfectament continguda a l’hora escassa que dura el muntatge, traient allò superflu i anant al moll de l’os. La posada en escena escollida és altament atractiva. Sovint es trenca la quarta paret, i actors i actrius es retiren del primer pla quan no en són protagonistes, limitant-se a recolzar-se a la paret del fons o asseguts en una cadira, tot esperant el seu torn. Fins i tot poden treure’s de la butxaca un caramel si la gola els fa la punyeta, o fer un glop d’aigua en uns dels gots discretament repartits en una lleixa, sense que això interrompi qui estigui declamant en aquell moment.

“Què és viure? Viure és estimar i ser estimat”, exclama la Fujiko. Una reflexió clarivident d’aquesta dona que no s’arruga per expressar el què sent i que exposa amb un pes tan contundent que no admet discussió. Aquest cirerer rabiós de vida és una perfecta al·legoria del desenllaç de l’obra: amable i dolç. Perquè Lluna plena és una història tendra i bonica que deixa pòsit.