Pallasses a l’ombra

Al Teatre Eòlia, dins del programa Eòlia Escena Emergent ‒vinculat als Treballs de Final de Grau de l’alumnat del Centre Superior d’Art Dramàtic‒, es pot veure Déjà vu, un espectacle de la companyia The Marushkas, amb dramatúrgia i direcció de Martí Torras Mayneris, ajudantia de Mario Rebugent i Júlia Masnou i coproducció de La Saura. Es tracta d’una obra de teatre clown ‒i no d’una sèrie de números dins un espectacle de circ o varietés‒ que, curiosament, coincideix amb la reposició ‒a la Sala Versus Glòries‒ de Pazzo, tot un cant a la llibertat, l’endurança i la persecució dels somnis sota l’advocació dels déus del circ.

Aquesta desena de germanes segrestades a casa, en un “racó de país de memòria despistada”, evoquen volgudament les filles de Bernarda Alba. El referent lorquià és buscat i inevitable, però la proposta se situa als antípodes de la tragèdia andalusa, perquè aquest és un espectacle de pallasses. Les onze intèrprets ‒Georgina Aragall, Mònica Balsells, Almudena Cajal, Ruth Cardona, Júlia Costa, Carla Griñó, Helena Martínez, Irene Muros, Judit Reverte, Lidia Robla i Lu Sánchez‒ s’entreguen a una imaginativa i enèrgica transposició del dol, recreació clown dels mecanismes que activa la ment per a la supervivència en temps molt foscos. La posada en escena, amb al·lusions a tot de presències imaginàries, espectres i fabulacions, es du a terme amb una admirable llibertat creativa, comparable a la del cineasta Emir Kusturica. Aquesta referència, que  pot semblar gratuïta, té sentit en la mesura que moltes de les accions venen puntuades, embolcallades o redimensionades per fanfàrries balcàniques. I d’on, sinó d’un tema de Goran Bregović, pot procedir el nom de la jove companyia?

Ens rep la veu en off de Queralt Casasayas, que descriu, a manera d’acotació, una casa senyorial que ha perdut el blanc, i parla d’unes joves malaguanyades recloses entre quatre parets i sotmeses a mil i una obligacions domèstiques. Les actrius porten camisoles i randes esgrogueïdes, vestits de núvia arnats, cares pintades de blanc i un vermell que els desfigura la boca. Entre elles hi ha una hipocondríaca, una suïcida que es passeja amb la soga al coll, una monja abnegada, una beuarra —l’acòlita del poder— i dues siameses que s’acaben separant: “tu i jo som una, però no la mateixa”. Una altra dona, figura d’autoritat que vesteix més sòbriament i va recoberta d’escapularis, els impedeix de sortir, i elles es barallen per ocupar el lloc de la finestra des d’on contemplen el circ del gran Pepperoni, que les fa somiar. Però la troupe marxa i els dols se succeeixen.

Aquest univers delirant i sinistre, poètic i grotesc alhora, té com a origen l’escriptura de Martí Torras, que es va inspirar en la seva data de naixement, un dia de desembre de 1974 ‒encara no havia expirat la dictadura franquista i es donaven casos de nadons robats‒, per retre un homenatge sui generis a totes aquelles mares que han viscut com els arrabassaven una criatura i reviuen el trauma cada dia. Assistim, així, a la plasmació escènica de la impotència i desesperació d’una dona a qui li han robat el futur, “segrestada en aquesta bogeria, que és un déjà-vu sense fi”, condemnada a reviure alguns dels episodis més dramàtics de la seva vida. A la fi entenem que totes les cadires ‒penjades del sostre, enfiladisses a les parets‒ de què es compon l’espai escènic de Llorenç Corbella Burgués evoquen els fantasmes ‒“de vegades veig morts”‒ que acompanyen l’autèntica protagonista, difícil de discernir en una obra tan coral ‒i aquesta és part de la gràcia‒. Un personatge invisible, present o invocat en nombroses escenes, és l’únic que podria esbotzar els murs d’aquest espai psicodramàtic.

Les germanes de Déjà vu han sucumbit al discurs de la por i resten recloses, esclaves de la llei domèstica, “malgastant la nostra joventut com una aixeta oberta”. Tan aviat es converteixen en Bernardes com anhelen sortir de la casa o matar-se. També juguen a usurpar-se els rols, experimenten col·lectivament un embaràs psicològic, conspiren contra les sueques o es preparen per ser marededeus. Els seus teatrets inclouen la simulació d’una classe escolar i la d’un judici; i així, com qui no vol la cosa, fan una repassada a tots els estaments del poder. De l’escriptura de Torras destacaria la riquesa lèxica d’algunes pulles, les rèpliques amb efecte eco ‒o rima interna‒ i la profusa intertextualitat, espontània i eclèctica. Quant al moviment orquestrat per Teresa García Valenzuela, val a dir que resulta molt reeixit en les transicions i ofereix solucions efectistes en diversos moments, com el del seguici fúnebre amb el plant compassat de les ploracossos. L’energia és desbordant; ho són, també, la fantasia i els desvaris. Tal com diu un dels personatges, déu-n’hi-do quin circ!